Amb la coneguda expressió el pas del mite al logos que sempre apareix a l’inici de tota Història de la Filosofia, es pretén sintetitzar l’esforç que va suposar comprendre la realitat natural i social sense recórrer a les explicacions pròpies dels relats mítics o dels poemes d’Homer – la Ilíada i l’Odissea¹–  i o d’Hesíode –Teogonia i Els treballs i els dies².

L’origen del nou paradigma cal situar-lo a la Grècia del segle VI aC, a l’època arcaica; més concretament a Jònia³, terres banyades pel mar Egeu i que actualment corresponen a Turquia. L’aparició d’aquesta nova forma de pensar esdevé quan, per diferents motius, es consolida la convicció de què, darrere de l’aparent caos (χάος), hi ha un cosmos (κόσμος): un ordre que és el resultat de forces impersonals i regit per lleis objectives i constants.

Dit, d’una altra manera: els fenòmens naturals -com els eclipsis, el moviment dels planetes o el clima – no podien ser el resultat aleatori dels desitjos divins com s’explicaven a les narracions mítiques de les diferents cultures com la mesopotàmica, l’egípcia o la grega.

Per arribar a aquest nivell d’abstracció, foren necessaris canvis profuns en les estructures socials i econòmiques del moment. Entre els anys 599 i 500 aC, la societat grega esdevé cada cop més complexa, s’obre al món mitjantçant el comerç i afavoreix l’intercanvi cultural.

Fins alehores, la societat grega del període que va entre els segles X i  VI aC. estava estructurada en nuclis aïllats de població i sota el poder dels basileus (reis). Els grups socials s’organitzaven segons la pertinença o no a un clan o família (oikos). Així, la societat quedava configurada a partir de la classe social dels aristoi (“els millors”) i per sota d’ells la resta d’individus (treballadors, esclaus…). Els aristoi, que associaven el seu origen a déus o herois, tenien la supremacia política i governaven regint-se pel concepte virtut; eren ells qui organitzaven i dirigien la vida del poble i, en ells – segons les creences mítiques –, es manifestava l’ideal d’ésser humà: καλὸς καi κἀγαθός (el més bell i bo).

La base econòmica era l’agricultura i la ramaderia: els aristòcrates eren terratinents-guerrers, però el treball el realitzaven els esclaus.

A partir del  s. IX aC, la societat  grega arcaica evoluciona lentament. Els grecs van iniciar una expansió comercial pel mar i van establir colònies a l’Àsia Menor, Nord d’Àfrica i a les penínsules itàlica i ibèrica. L’auge del comerç i l’ús de la moneda afavoreix l’aparició de grups d’individus que no eren ni aristoi ni membres de cap grup social existent, però que fomentaven l’intercanvi de mercaderies, aportaven riqueses i noves perspectives culturals. S’estava fent la transició  d’una societat rural a una altra de caràcter urbà i, en conseqüència, desapareixien les petites vil·les i sorgien les ciutats-estats (polis).

L’organització política i social dins les ciutats-estats fa un gir quan es passa de l’organització jeràrquica defensada pels aristoi a la democràcia. L’aparició d’aquest nou sistema de govern obligava a una legalitat consensuada, comuna, pública, acceptada per tots i, sobretot, escrita.

El món religiós i el món civil tenen els seus propis espais: pel primer, l’acròpolis, pel segon, l’àgora. Malgrat que aquests dos mons estan profundament vinculats per les xarxes de creences religioses, el llenguatge mític-religiós va deixar de ser fonamental per donar raó dels fets, ja siguin aquests de caràcter natural (els de la physis) o socials (la nomos).

Aquesta expansió arriba al seu màxim apogeu entre els segles VIII i VI aC., quan es funden colònies per tota la costa mediterrània, com per exemple Siracusa (a l’illa de Sicília), Massàlia  (l’actual Marsella, a la costa francesa), o Empórion (a la costa catalana). La cultura grega s’expandia per les noves polis, ja què els  grecs conservaven la forma de govern, els costums i els déus de les ciutats de les quals procedien. Cada polis s’organitzava política i socialment de manera independent, però hi havia una consciència d’unitat basada en l’existència d’una llengua comuna, una religió i una cultura.

A manera de conclusió, per comprendre com sorgeix el pensament filosòfic grec s’han de tenir en consideració diferents fets: com estava constituïda la societat  grega i la seva evolució;  la importància de la polis;  la influència del mite sobre la societat i l’explicació dels fets naturals;  la influència de la ciència i les cosmovisions orientals; el desenvolupament de l’escriptura i la importància de la tècnica (τέχνη).