Una mica més al nord, també banyada pel mar Egeu, però ara a la desembocadura de riu Caïstre, està la ciutat-estat d’Efes. En ella es pren el relleu en el nou paradigma del saber. A l’ombra del majestuós temple d’Àrtemis1 deambulava Heràclit2, nomenat l’Obscur. Es desconeix l’origen d’aquest apel·latiu, però de ben segur que està relacionat amb l’estructura i el llenguatge que va utilitzar en la seva obra, Sobre la natura (Περὶ φύσεως) – de la qual només es conserven fragments- que és força enigmàtica; quasi tant com els oracles de la deessa.
El Logos, on resideix tot
Els homes haurien de tractar de comprendre la coherència subjacent a les coses; està expressada en el Logos, la fórmula o element d’ ordenació de totes elles.3
Després d’haver escoltat el Logos – i no a mi- és savi convenir que totes les coses són una.4
Heràclit dona un pas més en la construcció de l’arquitectura filosòfica. La seva reflexió sobre la realitat, la physis, es fa més abstracta. Ell comença a distingir entre allò que és la doxa (opinió) i l’aletheia (veritat): la doxa és allò que sorgeix de l’aparença, que es capta pels sentit i pren forma de veritat; semblant a les fake news dels nostres temps.
Però en aquell moment del procés del pensament filosòfic – iniciat per Tales, Anaximandre, Anaxímenes que van establir elements unitaris i immutables del Tot – mancava una paraula, un concepte que expliqués la relació entre el tot i la part, l’aparença fixa i el canvi permanent i constant. Aquest concepte és “λóγος” (Logos).
En temps d’Heràclit, la grafia λ-ó-γ-ο-ς ja existia i el seu significat literal era paraula; però Heràclit amplia aquesta definició per fer referència a la comprensió total de la realitat que, incomprensiblement per a ell, no és accessible a tothom. El Logos és, doncs, la llei eterna a partir de la qual tot esdevé. És la unitat que transforma el caos en cosmos.
Els homes haurien de tractar de comprendre [que] la coherència subjacent a les coses està expressada en el Logos, fórmula o element d’ ordenació de totes elles. Els homes sempre es queden sense comprendre que el Logos és així com jo ho descric, [és] el mateix abans d’haver-lo escoltat que una vegada que l’han escoltat; doncs, tot i que totes les coses esdevenen segons aquest Logos, [alguns] homes s’assemblen a gent sense experiència, fins i tot quan experimenten paraules i accions tal qual són les que les explico o quan distingeixo cada cosa segons la seva constitució i dic com és; a la resta dels homes les passen desapercebudes quantes coses fan desperts, de la mateixa manera que s’obliden del que fan quan dormen. Per tant, es necessari seguir el [què és] comú; però, tot i que el Logos és comú, la majoria viu com si tingués una intel·ligència particular. Després d’haver escoltat el Logos i no a mi, és savi convenir que totes les coses són una5.
Segon la cita anterior, Heràclit es considerava posseïdor d’una veritat (aletheia) capaç d’explicar la llei fonamental que estructura la realitat (el món), una llei en la qual també s’inclou l’ésser humà. Aquesta llei, anomenada Logos, tot i ser comuna i vàlida per comprendre la totalitat de tot el que existeix, no sempre és comprensible ni accessible per a tothom. Segons critica Heràclit, la majoria de les persones viuen limitades al coneixement d’elements particular de la realitat, però els manca la comprensió de la seva globalitat. El coneixement, entès com a saber, no consisteix només en analitzar profundament allò concret, sinó en descobrir l’estructura profunda que comparteixen tots els éssers particulars. Aquesta parcialitat del coneixement – expressada per la doxa (opinió)- només es pot superar a través de la comprensió del Logos, allò comú i subjacent a tota la physis. Entendre el Logos com allò que ho ordena tot i està present en tot és el que permet comprendre la realitat com a una unitat.
El terme logos adquireix amb Heràclit un nou significat que s’estendrà i es matisarà al llarg de la història del pensament: el Logos és el discurs o raó que capta la realitat profunda: una llei eterna i divina que manté unides i vincula la pluralitat de la physis, és a dir, la diversitat aparent de la realitat. Aquesta concepció holística del tot – que defensa la unitat essencial fins i tot entre allò que sembla oposat – és expressada per Heràclit mitjançant una sèrie d’aforismes plens de força, que ens conviden a pensar la realitat més enllà de les aparences:
Πάντα ῥεῖ (tot flueix)
L’expressió “tot flueix”, juntament amb la metàfora del riu – en el qual no és possible banyar-se dues vegades-, serveix a Heràclit per fer posar en relleu un dels grans problemes fundacionals de la filosofia: la relació entre allò que roman i allò què canvia, entre la unitat i la pluralitat. L’esdevenir – simbolitzar pel riu – representa i sintetitza la identitat del canvi constant. En aquest fluir continu on es manifesta la realitat com a procés dinàmic, present sempre i arreu, on allò múltiple i canviant no exclou, sinó que implica, una unitat profunda.
“La guerra és el pare i el rei de tot…” “El camí amunt i avall és un i el mateix” “El divergent convergeix amb sí mateix; semblant a les tensions oposades com les de l’arc i la lira”
Allò què és oposat o contrari apareix, als ulls d’Heràclit, com la síntesi del que és comú a totes les coses. Aquest principi ho governa tot i, per això, esdevé una de les manifestacions del Logos, la seva presència del qual es manifesta tant en el món diví com entre la societat humana: la lluita i l’oposició donen lloc a l’ordre i l’harmonia (cosmos).
La unitat és el que permet que cada cosa dins de la physis sigui el que és. Aquesta unitat l’atorga el Logos, ja que és ell que ho integra tot i relaciona cada element amb la totalitat: el convergent amb el divergent, l’harmonia amb la dissonància, l’idèntic amb el diferent, el tot amb les parts.
Heràclit supera en abstracció als seus companys de Milet. Si Thales, Anaximandre i Anaxímenes cercaven el per què o les lleis de la physis, Heràclit fa un pas més enllà: el seu pensament té una dimensió marcadament meta-física. No li interessa explicar els mecanismes del procés del canvi, sinó descobrir què és allò que dona unitat a la realitat.
El canvi és la part visible i observable del món – la doxa (l’opinió) -, mentre que la unitat profunda que s’hi amaga constitueix la part invisible – l’aletheia (la veritat) -, present tant en cada cosa individual com en el conjunt de la totalitat.
Però l’Obscur necessita d’un concepte, d’un referent material, perquè el seu discurs focs pogués ser entès – encara que, probablement, això no li importava gaire – i considerà què el foc podria ser l’arkhé a partir del qual tot s’origina:
Aquest cosmos [el mateix de tots] no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre va ser, és i serà foc etern, que s’encén segons mesura i s’extingeix segons mesura.6
Tanmateix, aquest foc no és l’origen de la vida en el sentit que li donaríem des d’una mentalitat evolucionista (o creacionista), sinó que representa l’origen del canvi i dels processos naturals. El foc està present en tot.
- Ἀρτεμίσιον, construït cap el 550 aC, estava dedicat a la deessa Àrtemis, protectora d’Efes i de les amazones. ↩︎
- Heràclit (Ἡράκλειτος) Efes, 544 (535) -484(475) aC. ↩︎
- Fr. 1, Sexto, adv. math. vii 132 ↩︎
- Fr. 50, Hipólito, Ref. ix 9, 1 196 ↩︎
- G.S. Kirk y J.E. Raven Los filósofos presocráticos 217-218 ↩︎
- G.S. Kirk y J.E. Raven Los filósofos presocráticos 231 ↩︎
ESPAI HERMES 