Només es possible conèixer de dues maneres amb allò que “és” o amb allò que “no-és”; i el que “no-és” no té sentit; per tant, no cal gastar energies en ell ¹.

Així de contundent es mostra Parmènides en el seu poema. Filòsof de la colònia occidental d’Èlea, a la Magna Grècia, visqué a més de 2000 kms d’Efes.

El seu poema – què consta d’un Proemi i dues parts – és, en teoria, de caràcter didàctic, pot arribar a ser tan obscur i complex com els escrits del seu coetani Heràclit.

Amb Parmènides assistim – ara sí – a un canvi en la forma d’explicar com és possible adquirir el coneixement; aquest només pot assolir-se per una de les dues vies:  la via de la doxa (opinió) o la via de l’aletheia (la veritat).

Si mirem enrere, veiem Thales, Anaximandre, Anaxímenes, i fins i tot Heràclit (que feia els primers passos cap el pensament meta-físic), partien directament de les dades dels sentits per arribar a conclusions més universals, en un procés de pensament inductiu. 

Parmènides nega aquesta via com a font vàlida de coneixement. Al contrari, afirma amb una certa duresa què, injustificadament, la majoria d’ésser humans no saben distingir entre el coneixement que ve per la via dels sentits – relacionat amb el  “no-ser” – i construeixen els seus coneixements a partir de la doxa, és a dir, de simples opinions. Ell, en canvi, ens indica què el camí veritable és el de “ser” i des d’una forma deductiva, afirma que allò que “és” és immutable, que no pot ser “ser” i “no-ser” a la vegada (no pot néixer ni morir), i que és perfecte.

Les eugues que em transportaven em van portar tan lluny com el meu ànim podria desitjar, quan, en la seva conducció, em van posar en el famosíssim camí de la deessa, que guia l’home que sap a través de totes les ciutats. Per aquest camí era jo portat; doncs per ell em traginaven les hàbils eugues que tiraven del carro, mentre unes donzelles mostraven el camí. I l’eix grinyolava als cubells de les rodes ardent, ja que el pressionaven fortament a un i altre costat dues rodes ben tornejades, quan les filles del Sol, després d’abandonar la morada de la Nit i trets els vels dels seus caps amb les seves mans, es van apressar a portar-me a la llum. Allà hi ha les portes dels camins de la Nit i del Dia, que sostenen dalt una llinda i avall un llindar de pedra. Elevades en l’aire, es tanquen amb grans portes i la Justícia, pròdiga en càstigs, guarda les seves claus alternatives. Demanant-li les donzelles amb suaus paraules, hàbilment la van convèncer que els deslligués ràpidament de les portes el fiador del pany; i aquestes, després de fer girar alternativament sobre les seves frontisses, els eixos de bronze, proveïts de reblons i claus, van originar, en obrir-se, una immensa obertura. Al seu través, en rectament, conduïen les donzelles el carro i les eugues per un ample camí.

I la deessa em va rebre benèvola, va agafar la meva mà dreta amb la seva i em va parlar amb aquestes paraules: “Oh jove, company d’immortals aurigues, que arribes a la nostra morada amb les eugues que et transporten, salve, ja que no és mal fat el que et va impulsar a seguir aquest camí, que està fora del trillat sender dels homes,  sinó el dret i la Justícia. Cal que t’aprenguis tot, tant l’impertorbable cor de la Veritat ben rodona, com les opinions dels mortals, en què no hi ha veritable creença. No obstant això aprendràs també com el que es creu hauria de ser acceptable, perquè penetra totalment totes les coses”².

Parmènides presenta el coneixement (episteme) com un procés que va des de la foscor de la Nit – on habita el món de l’experiència, el món ja conegut, l’àrea de confort –  cap a la Llum, on  es possible comprendre la Veritat “ben rodona”, sense canvis, i trobar-hi la Justícia. La Nit representa l’alternança com a llei i, per tant, com a forma de “justícia” basada en el canvi i l’opinió. En canvi, la Llum és la meta del camí del coneixement, on regna allò estable, immutable i veritable.

Aquest viatge es fa per un “ample camí”, identificat amb la via del coneixement. Les portes de la Nit i el Dia simbolitzen l’elecció fonamental: optar entre la doxa (opinió) i l’aletheia (veritat).

Com a metàfora contemporània, podríem recordar la pel·lícula Matrix³, on el protagonista (Anderson/Neo) ha de triar entre la pastilla blava – seguir vivint dins la il·lusió – o la vermella – descobrir la veritat oculta. Parmènides opta clarament pel camí que condueix al veritable coneixement: la porta del Dia, de la Veritat i la Justícia.

Un cop en aquesta nova dimensió del pensament, en aquest camí de llum, la deessa s’adreça a l’auriga per revelar-li allò que trobarà.

Dins d’aquesta nova dimensió, en aquest camí – la deessa informa a l’auriga del que trobarà:

[…] les úniques vies de recerca pensables. L’una, que és i que li és impossible no-ser, és el camí de la persuasió (perquè acompanya a la Veritat); l’altra, que no-és i que li és necessari no-ser, aquesta, t’ho asseguro, és una via totalment indiscernible; perquè no podries conèixer el no-ser (és impossible) ni expressar-ho.

Hi ha dues vies de coneixement: la del “Ser” i la del “No-ser”. Aquestes dues vies no poden recórrer-se alhora, com sovint fa la majoria dels ésser humans, perquè són radicalment contradictòries.  El “Ser” significa existir; el “No-ser”, en canvi, és el no-res: hi ha una realitat buida, sense atributs ni definició possible. Per tant, no es pot pensar ni parlar del No-ser ja que no té cap contingut; és impensable, il·lògic i inexistent.

El que pot dir-se i pensar-se ha de ser, perquè és ser, però el no-res no és. Això és el que t’ordeno que consideris, perquè aquesta és la primera via de recerca de la qual intento apartar-te i després d’aquella per la qual els homes ignorants vaguen, bicèfals; perquè la incapacitat guia en el seu pit el pensament errant; són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gents sense judici, que creuen que ser i no ser són el mateix i no el mateix; el camí que tots ells segueixen és regressiu

El consell és clar: refusar la via del “No-ser”⁴[4]  (la de la Nit) i seguir la via de la Veritat, la del Ser (la del Dia), plena de senyals i indicis que permeten reconèixer-la. Aquesta via obre un ventall infinit de possibilitats i objectes de coneixements: només cal pensar en la seva existència.

Crida especialment l’atenció l’interès que mostra Parmènides pel procés del coneixement, o, dit en paraules més pròximes a nosaltres, pel camí d’aprenentatge. És en el trajecte on es poden identificar tots els elements d’ allò què és, què existeix, precisament perquè sempre ha existit, perquè no està sotmès a la temporalitat: és u, continu, igual, invariable. Una realitat plena i indivisible.

Parmènides utilitza una imatge per descriure aquesta realitat: “esfera  perfecta”. Avui en dia, pot semblar difícil imaginar la perfecció d’una esfera, però hi ha un exemple sorprenent: l’electró. Des de l’any 2011, és la partícula més perfecta que coneixem; la seva forma s’allunya de la perfecció esfèrica tan sols 0,000000000000000000000000001 cm.

Així doncs, Parmènides ens convida a contemplar la Veritat, però és molt conscient de la dificultat que això representa per la majoria dels humans. Davant d’aquesta limitació, Parmènides obre la possibilitat d’una tercera via: una via on es desenvolupa la “veritat de l’aparença”, és a dir, una veritat que no s’imposa amb total evidència als sentits i que, per això mateix, pot conduir a l’error. Això passa quan confiem cegament en els costums, les tradicions… en la doxa (l’opinió).

Ara bé, per superar aquest obstacle, l’ésser humà ha d’aprendre a unir les dades dels sentits i de l’experiència a la llum de la raó  (del logos). Només així tot queda integrat i unificat sota la llum de la Veritat del ser i es fa possible la superació dels contraris. Amb Parmènides, el coneixement dona un pas decisiu: ja no es limita a la “descripció” de la physis mitjançant la recerca de les lleis que la regulen, sinó que es transforma en pensament, en recerca del fonament. En una paraula: esdevé metafísic.

---

1. Parmènides d’ Èlea  (Παρμενίδης), 570 aC-475 aC ↩︎
2. Kirk & Raven opus cit pg. 44-45 ↩︎
3. Wachowski, L., & Wachowski, L. (1999). The Matrix [Pel·lícula]. Warner Bros ↩︎
4. Perquè mai es provarà que els no-ens siguin; però tu aparta el teu pensament d’aquesta via de recerca i no permetis que l’hàbit, fill de la molta experiència, t’obligui a dirigir per aquest camí, forçant-te a fer ús d’una mirada vacil·lant o una oïda i una llengua plens de so sense sentit […] ↩︎