Sòcrates, primus inter pares… en l’Atenes de Pèricles

Història de la Filosofia

Sòcrates, primus inter pares… en l’Atenes de Pèricles

Resulta difícil afirmar o negar si Sòcrates va ser un sofista més dins d’aquest moviment de savis, o bé – com ens ho presenta Plató – si va ser una figura crítica i de contrast. El cert és que Sòcrates1 va viure i va desenvolupar la seva activitat filosòfica en ple segle V aC, i va rebre acusacions similars a les que rebien molts del sofistes coetanis: impietat (per no reconèixer els déus de la ciutat i introduir-ne de nous) i corrupció de la joventut.

Gràcies a la seva amistat amb Aspàsia de Milet2, Sòcrates va tenir accés al cercle de Pèricles, i amb la seva sagacitat intel·lectual i pedagògica va captivar molt joves atenesos. Des d’aquest punt de vista, Sòcrates podia ser considerat un sofista més, però hi ha una diferència fonamental: no acceptava cap compensació econòmica per les seves “lliçons”. A més, la seva metodologia també el distingia de la resta de sofistes: partia d’exemples quotidians, extrets de la realitat del dia a dia, per buscar l’element comú (logos) que permetés generalitzar un concepte, sovint vinculat a virtut o qualitat moral.

Sòcrates, fill d’un escultor i d’una llevadora, va néixer a Atenes entre l’any 470 o 469 aC, ciutat que va abandonar molt poques vegades. Es considerava que pertanyia a una classe social acomodada, ja que va servir com a hoplita en diverses batalles de la guerra del Peloponès3 – i només aquells que es podien pagar una armadura formaven part d’aquest cos d’infanteria.

Després de superar l’educació bàsica comú a tots els ciutadans barons, va ampliar els seus coneixements, segurament sota la influència de mestres com Anaxàgores, que va arribar a Atenes cap al 459 aC i hi va ensenyar fins a la seva mort, el 429 aC. També es va formar amb Aquileu, Protàgores, i va mostrar interès pel pensament de Parmènides i de l’Escola d’Elea.

Tot i tenir família, va desatendre els deures familiars4 per dedicar-se completament a la filosofia, just en un moment històric en què el pensament racional emergia amb força. Les certeses del pensament mític quedaven relegades a l’àmbit de les creences tradicionals, i l’ésser humà es veia interpel·lat a plantejar-se el sentit de la seva pròpia existència.

Ara, l’ésser humà es converteix en el centre de la reflexió filosòfica, i la polis, el seu marc natural de pensament i acció. Per a Sòcrates, la filosòfia havia de girar al voltant del coneixement del propi ésser humà i de la manera d’actuar que se’n deriva. És a dir, des d’on puc conèixer i com puc actuar a partir d’aquest coneixement5.

Els sofistes i Sòcrates

Tot i que sovint es contraposin, Sòcrates i els sofistes tenien alguns elements comuns6. Tots van desplaçar el focus de la filosofia del món natural cap a l’ésser humà i van intervenir activament en la vida intel·lectual i política de l’Atenes del segle IV aC. Ambdós feien servir el diàleg com a eina pedagògica i qüestionaven les creences tradicionals, tot defensant la importància del pensament racional en front del mític.

No obstant, l’objectiu i els mètodes eren molt diferents. Com ja hem dit anteriorment, els sofistes consideraven que l’ensenyament era un mitjà per formar ciutadans capaces de triomfar a la vida pública. Sòcrates, en canvi, defensava l’existència de veritats universals i que l’autèntic coneixement només es podia assolir mitjançant el diàleg i l’anàlisi interior. No cobrava per ensenyar i considerava la seva activitat com una missió vital, guiada per una veu interior ( daimonion ). El seu mètode – la maièutica – buscava ajudar els interlocutors a descobrir les veritats per ells mateixos.

“οἶδα οὐκ εἰδώς”… Només sé que no es res

No podem saber amb certesa si Sòcrates va pronunciar exactament aquestes paraules7 o si es poden extreure de l’actitud que mostrava davant dels sofistes amb qui convivia. Sòcrates partia de la base de la seva pròpia ignorància; dit d’una altra manera: si el “coneix-te a tu mateix” de l’Oracle de Delfos ja era una tasca prou difícil – i que ell assumí com un encàrrec vital -, com podia ser possible conèixer l’altre? I encara més: com es podia saber amb certesa què és la justícia, l’amor, la bellesa, la veritat o el bé? Sense menysprear ni minvar els esforços necessaris per aconseguir aquest fi, el més savi (Sòcrates) de tots els savis8 (els sofistes), va fer del diàleg el seu mètode.

… el debat i la confrontació en la recerca de la veritat

El debat, la confrontació, la disputa…, com ja hem exposat, formava part de la cultura atenenca i eren habituals en els mètodes d’ensenyament dels sofistes. Però Sòcrates els va donar un sentit radicalment diferent: no es tractava de guanyar una discussió, sinó de construir comunitàriament la veritat. Per a ell, el diàleg no era una lluita dialèctica, sinó un camí compartit cap al coneixement mutu.

El seu diàleg, encara que pogués semblar un col·loqui entre coneguts i amics, tenia una estructura molt definida, coneguda com a dialèctica socràtica o maièutica. El procés seguia sempre una estratègia similar: primer es consensua el tema a debatre, partint d’allò que es dona per assumit. Segon, es qüestionen les certeses prèvies de cada interlocutor. I finalment, recerca conjunta d’una definició o conclusió acceptada per tothom.

Les intervencions són breus i precises; s’eviten els gran discursos propis dels sofistes per tal de centrar-se en la concreció conceptual.

Aquest sistema forçava a fugir de les vaguetats i generalitzacions i obligava a arribar al nucli del problema o a l’anàlisi profunda del concepte… Què és la justícia? Què és el bé? Aquest tipus de preguntes incomodaven els l’interlocutor, sovint deixant-los sense arguments, o bé desmuntant prejudicis prèviament assumits. Però al mateix temps, preparava pel veritable diàleg, que podia conduir al coneixement. En paraules de Parmènides, obria la porta a la via del coneixement.

Un altre element clau del mètode socràtic és la ironia (ειρωνεία), l’art de dissimular o aparentar ignorància. Sòcrates simulava desconeixement per deixar-se il·lustrar i, així, guiar-los directament cap el coneixement. Però aquesta actitud – sovint burlesca – li va generar nombrosos enemics, ja que deixava en evidència els seus interlocutors davant des altres.

La mort de Sòcrates: entre la cicuta i l’eternitat

Amb Sòcrates, la filosofia va adquirir una nova perspectiva: l’ètica. Ja no es tractava només d’explicar l’origen de la naturalesa o de l’ordre del cosmos, sinó de posar la mirada en l’ésser humà, en la seva responsabilitat, en la seva manera de viure. El coneixement deixava de ser una simple acumulació d’informació per convertir-se en una recerca interior, una exigència vital. Sòcrates volia deixar constància que el pensament crític i l’anàlisi constant eren un exercici intel·lectual imprescindible per la situació històrica i social de l’Atenes del moment. La filosofia no podia ser un simple exercici especulatiu, sinó una forma d’estar al món, de viure amb lucidesa i coherència.

La decadència de la ciutat d’Atenes

Després de la Guerra del Peloponès (431–404 aC)9, Atenes viu una època de decadència política i de tensió social. L’orgull democràtic de la ciutat s’ha vist afeblit, i la confiança en les institucions trontolla. En aquest context, Sòcrates10 esdevé una figura incòmoda: qüestiona les creences tradicionals, interpel·la els joves a pensar per si mateixos i denuncia la ignorància d’aquells que es creuen savis.

S’ha d’afegir que l’actitud del nostre protagonista no va ser fruit de l’atzar, sinó que – segons explica ell mateix a l’Apologia de Plató11 – una veu interior, un daimonion, el guiava moralment i l’impulsava a portar una renovació moral als ciutadans atenencs.  Durant el judici, descrit també per Plató a l’Apologia, Sòcrates defensa la seva activitat filosòfica com una missió divina: ajudar els ciutadans a examinar-se i a viure segons la raó.

Aquesta actitud, però, el va situar en el punt de mira de molts conciutadans. En una Atenes ferida per la derrota i la inestabilitat política12, el seu qüestionament constant i la seva capacitat per influir en els joves el van convertir en una figura incòmoda. També cal afegir que la manera com Sòcrates exercia la seva activitat filosòfica – basada en el diàleg, la refutació i l’ús subtil de la ironia – desconcertava als seus interlocutors. Aparentment feia preguntes simples, però que, portades al límit com ell feia, deixaven en evidència la ignorància d’aquells que es creien savis. Aquesta ironia socràtica, lluny de ser una burla, era una estratègia per despertar la consciència crítica i conduir l’altre cap al coneixement. Però precisament per això, molts el van percebre com un provocador, un personatge molest que posava en dubte les certeses més arrelades de la polis i posar en dubte les estructures de poder establertes. Per aquests motius va ser acusat de corrompre la joventut, d’impietat i d’introduir nous déus i portat a judici.

Es coneix el desenvolupament del judici gràcies al relat que en fa Plató a l’Apologia de Sòcrates. En ell hi ha una reconstrucció del discurs de defensa de Sòcrates davant del tribunal13 i dels seus acusadors. Lluny de buscar la compassió o el perdó, Sòcrates manté un to serè i irònic, fidel als seus principis. Afirma que la seva tasca filosòfica és una missió divina encomanada per l’oracle de Delfos14 i que callar la seva veu seria més perjudicial per a la ciutat que per a ell mateix. Amb la seva actitud, converteix el judici en una lliçó pública de coherència i de dignitat.

Un cop condemnat a mort, Sòcrates refusa fugir d’Atenes tot i tenir l’oportunitat de fer-ho. Considera que trencar les lleis seria una incoherència amb la seva pròpia vida. En el diàleg Critó15, Plató fa parlar Sòcrates com a defensor del pacte amb la polis: si ha viscut segons les seves lleis, ha d’acceptar també el seu càstig.

La seva mort, narrada al Fedó16, és serena i plena de lucidesa. Acompanyat pels seus deixebles, Sòcrates defensa la idea de la immortalitat de l’ànima, i afirma que la mort no és un mal per al filòsof, sinó un alliberament. Amb una copa de cicuta a les mans, Sòcrates mor sense por, fidel fins al final a la recerca de la veritat i a la vida reflexiva.

  1. Les fonts directes sobre l’existència de Sòcrates són el diàlegs de Plató; l’obra d’Aristòfanes (445-388 aC) Els núvols i Xenofont (430 (425) – 355 aC) a la seves obres Records de Sòcrates i l’Apologia de Sòcrates. ↩︎
  2. Aspàsia de Milet (470-400 aC) va ser esposa de Pèricles i reconeguda com a “sofista” en tan que era mestra de retòrica i “historiadora”, que va exercir força influencia en la vida cultural i política de l’Atenes del segle V aC. ↩︎
  3. Aspàsia de Milet (470-400 aC) va ser esposa de Pèricles i reconeguda com a “sofista” en tan que era mestra de retòrica i “historiadora”, que va exercir força influencia en la vida cultural i política de l’Atenes del segle V aC. ↩︎
  4. Sòcrates estava casat amb Xantipa i va tenir tres fills. ↩︎
  5. També conegut com intel·lectualisme moral. ↩︎
  6. Per aquest motiu alguns historiadors de la Filosofia – com G. Grote, W.K:C Guthrie o Paul Veyne –  ubiquen a Sòcrates dins del moviment sofista. ↩︎
  7. Plató, en la seva Apologia, les posarà en boca de Sòcrates quan defensa la seva forma de vida. ↩︎
  8. Segons l’Apologia de Sòcrates de Plató, Querefont – amic de Sòcrates – va consultar a l’oracle de Delfos si havia algú que fos més savi que Sòcrates; la resposta va ser que no havia ningú que fos més savi que Sòcrates. ↩︎
  9. La Guerra del Peloponès (431–404 aC) va enfrontar Atenes i la seva aliança —la Lliga de Delos— amb Esparta i la Lliga del Peloponès. Aquest conflicte, originat per la rivalitat entre dues potències gregues, va acabar amb la derrota d’Atenes i la crisi de la seva democràcia. Aquest context de decadència política i social serveix de teló de fons per entendre la condemna i mort de Sòcrates. ↩︎
  10. Recordem que Sòcrates va servir com a hoplita en la Guerra del Peloponès (431–404 aC), destacant en batalles com Potidaea i Delium, on va salvar la vida d’un dels seus oficials. ↩︎
  11. Platón. Apología de Sócrates. Traducció de Carlos García Gual. Madrid: Alianza Editorial, 2005. (31d–e), Sòcrates afirma que la “veu divina” (daimónion) és aquella que li impedeix actuar de manera equivocada, i reconeix que aquesta característica va ser ridiculitzada i utilitzada per Meletus en la seva acusació, com a prova d’haver introduït noves divinitats. ↩︎
  12. El 404 aC, després de la derrota d’Atenes a la Guerra del Peloponès, es va instaurar una dictadura oligàrquica coneguda com el règim dels Trenta Tirans, amb el suport d’Esparta. Aquest govern va suprimir la democràcia i va reprimir brutalment l’oposició. Tot i que Sòcrates es va negar a participar en accions injustes ordenades pel règim, alguns dels seus antics deixebles, com Críties, en formaven part. Aquest fet va alimentar la desconfiança i el ressentiment contra ell un cop restablerta la democràcia, i probablement va influir en l’hostilitat que va envoltar el seu judici. ↩︎
  13. Sòcrates va ser jutjat per un tribunal popular compost per 501 ciutadans, escollits per sorteig entre els homes amb dret polític. Va ser declarat culpable per una majoria molt ajustada —es calcula que per només una trentena de vots. En el sistema judicial atenenc, l’acusat podia proposar una pena alternativa a la que demanava l’acusació. Sòcrates, amb to irònic, va suggerir inicialment que se li concedís una recompensa pública pels seus serveis a la ciutat. Finalment, va proposar una multa de trenta mines d’argent, que els seus deixebles es van oferir a pagar. Tot i això, el tribunal va acabar ratificant la condemna a mort per una majoria encara més gran. ↩︎
  14. Segons relata Plató a l’Apologia (20e–23c), el deixeble de Sòcrates, Querefont, va preguntar a l’oracle de Delfos si hi havia algú més savi que Sòcrates. La sacerdotessa de l’oracle va respondre que no n’hi havia cap. Sòcrates, sorprès, va interpretar aquesta resposta com un enigma: ell no es considerava savi. A partir d’aquí, va iniciar una recerca per refutar la profecia, interrogant polítics, poetes i artesans que es creien savis. Va descobrir que, tot i la seva ignorància, ell era més savi perquè reconeixia els límits del seu propi saber, mentre que els altres no. Aquest episodi esdevé el punt de partida de la seva missió filosòfica: ajudar els altres a examinar-se i a cercar la veritat amb humilitat i guiats per la raó. ↩︎
  15. Diálogos I: Apología – Critón – Eutifrón – Fedón. Traducción y notas de Luis Gil. Madrid: Gredos, Biblioteca Clásica, 1981 ↩︎
  16. Vide nota 48. ↩︎