El pensament filosòfic extret del textos de La República

Història de la Filosofia

Llibre I: la justícia, més enllà de les aparences

El Llibre primer de La República està concebut per ser una mena d’introducció al nucli central de l’obra: conèixer què és la justícia. Després d’una conversa amistosa entre Sòcrates i Cèfal sobre com la vellesa pot afectar les persones de manera diferent – i com la riquesa pot alleujar-la i ajudar l’home sensat a ser més just— Sòcrates – fent ús del mètode maièutic – planteja la qüestió central: saber què és la justícia1:

“Res de més bonic – vaig contestar jo — és el que dius, Cèfal; però està ben definida la justícia si la fem consistir només a dir la veritat i a donar a cadascú allò que d’ell s’ha rebut? O, més aviat, són aquestes coses justes o injustes segons les circumstàncies?”2

A partir d’aquest punt, la resta de contertulians3 s’afegeixen al diàleg, exposant — cadascú d’ells — la seva opinió sobre què és la justícia. El primer a intervenir és Polemarc, que considera que la justícia consisteix a retornar a cadascú allò que li és apropiat. Aquesta afirmació – segons la resposta de Sòcrates – només defineix una conducta justa, però no pas allò que fa que una persona sigui justa en essència.

Tot seguit, apareix Trasímac amb una proposta radical: defineix la justícia com l’interès del més fort. Amb aquesta expressió vol defensar que la característica comuna de totes les accions considerades justes és que responen als interessos dels governants, els quals estableixen un entramat ètic i moral destinat a garantir que tot allò que es fa es mantingui dins del seu benefici.

Amb l’entrada de Trasímac, el debat es torna més tens i confós. Tot i que Sòcrates reconeix alguns aspectes encertats de la seva aportació, discrepa en aspectes fonaments com la virtut, la felicitat o la relació entre normes i felicitat. Retreu a Trasímac la complexitat del seu discurs, que no aconsegueix explicar la veritable naturalesa de la justícia. En aquest punt, fins i tot suggereix que les persones no cometen injustícies perquè no poden, i no pas perquè valorin la justícia en si mateixa. Així doncs, sembla que la injustícia és més eficaç o pràctica que la justícia.

Aquest primer llibre permet entreveure la veritable intenció de Plató: no es tracta de descriure la justícia a partir de comportaments justos, sinó de descobrir què és la justícia abans de considerar cap acció.

Llibres II, III i IV: la construcció d’una ciutat justa

En aquest grup de llibres, Plató intentarà demostrar que, contràriament al que defensen Trasímac i Glaucó4 – la justícia és superior a la injustícia, sigui quin sigui el tracte que rebi una persona justa — fins i tot si és perseguida o maltractada injustament.

Per tal d’aconseguir aquest objectiu, cal primer definir què són la justícia i la injustícia, i analitzar com afecten l’individu. Plató sosté que el compliment de les normes morals no només és desitjable per a la convivència, sinó que beneficia tothom i és font de felicitat.

– Prefereixes, oh Sòcrates, que la nostra persuasió sigui només aparent, o bé que quedem realment convençuts que, en tot cas, és millor ser just que injust?

– No et limitis, doncs, a demostrar amb arguments que la justícia és preferible a la injustícia; mostra’ns també quins efectes tenen l’una i l’altra per si mateixes — tant si déus i homes coneixen la seva existència com si no— en aquells qui les posseeixen, de manera que una es reveli com un bé i l’altra com un mal.5

L’ésser humà un ésser social

Sòcrates es proposa investigar com, a partir del naixement d’una ciutat, sorgeix la justícia. El fet d’escollir la construcció d’una ciutat des de zero respon a dues raons: en primer lloc, perquè considera que és més fàcil descobrir la justícia en un àmbit ampli – com seria el cas d’una ciutat – que no pas en un individu6; en segon lloc, perquè quan parla d’una ciutat justa, es refereix a les relacions adequades que s’estableixen entre els seus ciutadans.

Amb aquesta analogia entre persona justa i ciutat justa, s’inicia el veritable procés de recerca sobre què són la justícia i la injustícia, juntament amb tota l’exposició política, social, ètica, antropològica i epistemològica de Plató. En poques paraules, l’exposició de tota la seva filosofia.

– Ens sembla molt bé — va dir Adimant— però veus alguna cosa tal en la recerca sobre la justícia?

– Ja t’ho diré — vaig respondre— la justícia, diem, és pròpia d’un home en particular, però també de tota una ciutat.

– Naturalment — respongué ell.

– I la ciutat, no és més gran que un home sol?

– Ho és — va admetre.

– Doncs potser en un objecte més gran hi haurà una justícia més evident i més fàcil de reconèixer. Per tant, si us sembla bé, primer veurem què és la justícia en una ciutat, i després ho examinarem en cada persona, observant la correspondència entre el gran i el petit.

– Em sembla molt encertat — afirmà ell.

– A veure — vaig continuar—  si nosaltres féssim sorgir una ciutat de paraula, ¿no veuríem també com hi neixen la justícia i la injustícia?

– Segurament — va admetre.

– I no seria més fàcil identificar allò que cerquem?

– Sí, i molt.

– Us sembla, doncs, que val la pena iniciar aquest camí? Em sembla que no és cap disbarat. Penseu-hi.

– Ja ho hem pensat — exclamà Adimant—i tu, no ho facis d’altra manera7.

Sòcrates comença, doncs, a construir aquesta ciutat ideal considerant que el principi que l’ha de regir és que les persones amb diferents habilitats i capacitats puguin suplir les necessitats dels altres. Així, una ciutat podrà mantenir l’ordre si es configura sobre aquest principi: que cadascú desenvolupi una — i només una— activitat segons la seva capacitat8.

L’estructura social d’aquesta polis és, en un primer moment, molt bàsica: està formada pel nombre just de persones que puguin exercir el seu ofici i portar una vida senzilla i austera. La teoria social de Plató es fonamenta, originalment, en el fet que l’ésser humà no és autosuficient, és vulnerable i necessita els altres per sobreviure. Acceptar aquesta precarietat individual implica reconèixer la importància de la vida en comú, de la societat, que ofereix protecció i seguretat. Així, la ciutat neix a partir de les necessitats humanes.

A mesura que es descriuen aquestes necessitats, la ciutat esdevé més gran i complexa. Cada nova necessitat comporta un nou ofici i una nova professió, cosa que incrementa la població i l’extensió urbana. A més dels artesans que satisfan les necessitats bàsiques, apareixen els comerciants i la moneda per facilitar els intercanvis. Finalment, apareix una nova figura: l’assalariat, que no té propietats i treballa a canvi d’un sou9.

En conclusió, en aquesta primera ciutat, les relacions socials es basen en el treball i en l’intercanvi de productes generats pel treball. Tothom ha de treballar, ningú està exempt, ja que l’objectiu de la comunitat és satisfer les necessitats bàsiques. Fins i tot hi podria haver un cert control de la natalitat. El que caracteritza aquesta “ciutat sana” és la manca de conflictes, tant interns com externs (amb altres ciutats), malgrat l’aparició de noves necessitats, professions, propietat privada i moneda. Tot es manté dins els límits de la moderació i l’equilibri.

Amb aquesta organització, la pregunta de Sòcrates — on es troba la justícia o la injustícia, si tothom compleix amb les seves funcions en funció de l’autoconeixement de les pròpies capacitats?— esdevé retòrica. La resposta és clara: la justícia resideix en la satisfacció mútua i col·lectiva de les necessitats.

De la ciutat austera a una ciutat luxosa

– D’acord, ja t’entenc — li dic jo— : no es tracta només de veure com neix una ciutat, sinó d’imaginar una ciutat opulenta. I això, segurament, no està gens malament, perquè en examinar-la potser podrem veure millor d’on sorgeixen, dins les ciutats, la justícia i la injustícia.10.

Aquest canvi de rumb neix de l’observació de Glaucó, que considera que el primer model de polis descrit és més propi d’una ciutat de porcs que d’éssers humans. L’estil de vida auster i autosuficient que s’hi presenta sembla massa allunyat de la realitat. Per això, Plató accepta replantejar el model i ampliar-lo11[11].

Aquesta nova proposta de ciutat implica: un augment de la població; la proliferació de professions especialitzades; ambicions territorials, i la necessitat d’un exèrcit professional.

És en aquest context que apareix un nou tema clau: quin tipus d’educació ha de rebre un soldat? La persona dedicada exclusivament a protegir la ciutat — el guardià12— no ha de tenir cap altra ocupació que la custòdia de la comunitat. Per tant, cal que posseeixi una naturalesa específica i que rebi una educació que l’eviti convertir-se en un perill per a la ciutat mateixa.

Les qualitats del guardià

Per complir correctament la seva tasca, Plató proposa una comparació amb el gos. El guardià ha de ser: ràpid i valent davant del perill, però també amable amb els conciutadans i ferotge amb els enemics.

Aquestes dues qualitats — amabilitat i agressivitat— semblen difícilment compatibles en una mateixa persona, i és per això que Plató reconeix que aquest perfil és poc habitual. Uns soldats sense aquestes característiques esdevindrien una amenaça per a la convivència, ja sigui entre ells o amb la resta de la ciutat13[13].

Com és possible, doncs, trobar guardians amb aquest perfil tan complex?

Sòcrates torna a la comparació amb el gos: aquest animal sap distingir entre els membres de la seva família i els forasters, comportant-se de manera dòcil amb els primers i hostil amb els segons. Si aquesta capacitat de discerniment la tenen els animals, també podria trobar-se en els humans14.

Aquesta capacitat de distingir entre amic i enemic, diu Sòcrates, és una característica filosòfica: implica estimar el coneixement i saber discernir. Així, la naturalesa d’aquells que han de protegir la ciutat hauria de reunir les següents qualitats: filosòfica (amor per la saviesa), fogosa (passió per l’acció justa) i ràpida i forta (capacitat física i decisió)15.

I com s’assoleixen aquestes qualitats? Amb educació. Plató obrirà aquí un dels temes centrals de tota La República: el paper fonamental de l’educació com a base de la justícia i de l’estabilitat de l’Estat.

L’ànima humana organitza la societat

Com ja s’ha dit anteriorment, el projecte filosòfic de Plató a La República és definir què és la justícia i com aquesta es manifesta anàlogament tant en l’Estat com en l’individu. També hem vist que només és possible la justícia social quan les capacitats humanes estan en harmonia amb la tasca que cada persona desenvolupa dins la societat.

Segons Plató, els éssers humans no tenen les mateixes disposicions naturals, i per això, la divisió social del treball s’ha de correspondre amb les diferents actituds o capacitats innates de cada individu. Cadascú ha de dedicar-se a aquella activitat per a la qual té una millor disposició natural16.

Aquesta idoneïtat és determinada per la part de l’ànima que predomina en cada persona17. Així, de la mateixa manera que hi ha tres aspectes en l’ànima humana, també hi haurà tres classes socials, cadascuna amb una funció concreta dins la ciutat.

En aquells individus en què domina l’aspecte concupiscible (desitjos i plaers), hi ha una aptitud natural per a les tasques productives, orientades a satisfer les necessitats primàries: alimentació, habitatge, vestit… Aquests seran pagesos, artesans, assalariats o comerciants. En aquells en què predomina l’aspecte irascible (coratge i força), hi ha una aptitud per a garantir la seguretat de la polis, tant a l’interior — assegurant el compliment de les lleis— com a l’exterior — defensant la ciutat d’agressions externes. Aquests seran els guardians o guerrers.

Finalment, d’entre els guardians, els qui tenen plenament desenvolupat l’aspecte racional, i són capaços de dominar els seus desitjos i vetllar pel bé comú, han de ser escollits per governar la ciutat18. La seva idoneïtat es fonamenta en el coneixement de l’ordre universal immutable de les idees. Aquests són els filòsofs-reis, que governaran guiats per la Idea del Bé, la Veritat i la Justícia.

L’educació i la vitut: els fonaments de la ciutat justa

Aquesta divisió social no seria possible sense una educació adequada, especialment per als guardians i futurs governants. Al Llibre III, Plató detalla com ha de ser aquesta formació, que comença ja des de la infantesa.

L’educació ha d’integrar el desenvolupament físic, intel·lectual i moral. Es divideix en diverses etapes: Primera etapa – Educació moral i física: inclou la lectura de textos seleccionats de literatura, la música i l’educació física. L’objectiu és formar el caràcter i inculcar la moderació. Segona etapa – Educació matemàtica: es treballen l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música des d’un punt de vista més abstracte, preparant l’ànima per comprendre les veritats universals. Tercera etapa – Educació filosòfica: els qui superin les etapes anteriors accediran a l’estudi de la filosofia, que permet traspassar el món sensible i accedir al món de les idees19. Només aquells que arribin a aquest nivell estaran capacitats per governar amb justícia i saviesa.

Per evitar la corrupció, el desig de riquesa o el nepotisme, Plató proposa que guardians i governants visquin amb austeritat, separats de la resta de ciutadans i sense dret a la propietat privada.

La justícia com a harmonia

L’objectiu final d’aquesta formació és desenvolupar les virtuts de la saviesa, la justícia i la moderació, per tal que cadascú aprengui a controlar els seus desitjos inferiors i a prendre decisions justes i racionals.

Per això, tots els habitants de la polis, des de ben petits i sense distinció de gènere20, han de ser educats en funció de la part de l’ànima que predomini en ells. Així, podran exercir la funció que els correspon i contribuir, des del seu lloc, al benestar i felicitat col·lectiva de la comunitat.

La justícia en una societat més complexa

A tall de síntesi, hem vist com la polis neix, en un primer moment, de l’agrupació de persones per satisfer necessitats mútues. Cada individu aporta a la comunitat el fruit de la seva especialització: allò que sap fer millor. Aquesta primera forma de comunitat és definida per Plató com a “ciutat sana”, però també rudimentària, mancada de comoditats i refinament. És un model allunyat de la realitat, ja que els membres de la comunitat també aspiren a una qualitat de vida millor. Per tant, la recerca de la justícia ha de continuar en una ciutat amb una estructura social més complexa.

En aquest procés d’evolució de la ciutat, es manté la base cooperativa — on tots treballen per a tots—  però s’hi afegeix un nou grup social que no treballa directament per cobrir les necessitats bàsiques, sinó que vetlla per la seguretat de les fronteres i, si cal, per expandir-les: els guardians.

Aquest grup ha d’estar format per individus que destaquin per la seva valentia i prudència. Per garantir-ne l’eficàcia, aquests seran seleccionats des de la infantesa, hauran de passar per un procés educatiu rigorós i exigent, i seran apartats de la resta de la societat amb l’objectiu de formar-ne el caràcter i evitar la corrupció. D’entre aquests guardians, els que destaquin per la seva saviesa i capacitat de governar seran escollits com a governants.

Tant els guardians com els governants viuran sense propietat privada, sense matrimoni i sense reconeixement dels fills, per evitar ambicions personals o familiars que pertorbin el bé comú.

Així doncs, en una societat complexa, la justícia sorgeix quan cada ciutadà ocupa el lloc que li correspon dins de les diverses classes socials segons les seves aptituds naturals i la seva educació, i no pas per raons de llinatge, parentiu o relacions personals.

Aquest ordre, fonamentat en l’harmonia entre natura individual i funció social, és el que permet que la ciutat sigui justa. I així com en l’individu la justícia és l’equilibri de les parts de l’ànima, en la ciutat és l’equilibri funcional de les seves parts i estaments socials.

  1. δικαιοσύνη (dikaiosiné) ↩︎
  2. Plató, La República 331 c ↩︎
  3. En aquest diàleg participen: Sòcrates, Cèfal (l’amfitrió ); Polemarc (fill de Cèfal i deixeble de Sòcrates); Trasímac (sofista); Glaucó i Adimant (deixebles de Sòcrates i germà i nebot de Plató respectivament). ↩︎
  4. Que la injustícia pot ser millor que la justícia. ↩︎
  5. Plató, opus cit 365 e ↩︎
  6. Plató, opus cit 368 d: Jo, doncs, vaig dir el que em semblava: -La recerca que emprenem no és poca cosa, sinó pròpia d’un que hi veu agudament, pel que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils; soc del parer -vaig afegir– que hem de fer aquesta investigació com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim curts de vista. I aleshores hi hauria algú que s’adonés que en un altre lloc hi ha les mateixes lletres, però més grosses i ocupant més espai. Opino que això li apareixeria com tota una troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les petites, a veure si casualment són les mateixes-. ↩︎
  7. Plató, opus cit 368 e-369 b ↩︎
  8. Plató, opus cit 369 b-c ↩︎
  9. Plató, opus cit 371 a-e ↩︎
  10. Plató, opus cit 372 e ↩︎
  11. Plató, opus cit 372 b ↩︎
  12. Recordem que la condició en la construcció de la ciutat era que cada persona – i segons les seves qualitats – faria una sola tasca o professió: “hem acordat, com sigui, si fas memòria, que és impossible que un home sol faci diversos oficis”. Plató, opus cit 374 a ↩︎
  13. Plató, opus cit 375 a- d ↩︎
  14. Plató, opus cit 376 a ↩︎
  15. Plató, opus cit 376 b-c ↩︎
  16. Per explicar aquesta divisió, té com a referència una faula d’origen fenici, segons la qual les ànimes dels éssers humans són de diferents metalls i segons sigui aquesta, així tindran una funció social: als governants els hi correspondria l’or; plata pels guardians i auxiliars i, bronze i ferro pels camperols i resta d’artesans. (Plató, opus cit 414 c -415 a). ↩︎
  17. Altres textos on Plató fa referència són el Fedó i Gòrgies. ↩︎
  18. Plató deixar clar que els que són competents per governar, però han de fer-ho però amb el consentiment dels governats. ↩︎
  19. Aquest últim procés apareix al Llibre VII amb el Mite de la caverna i el Símil de la línia. ↩︎
  20. Un aspecte que trenca totalment amb el pensament de la seva època – que marginava totalment a les dones de la vida pública i dels càrrecs polítics – és que l’educació havia de ser igual tant per a homes com per a les dones. Per a Plató les dones podien exercir en igualtat de condicions qualsevol de les activitats socials; per tan el lloc social que es podria ocupar no estava predeterminat pel gènere. (Plató opus cit Llibre V, 456 a- 457 e) En aquest mateix llibre es fa referència al matrimoni i a la procreació. ↩︎