Al Llibre IV de La República, Plató es proposa tancar la construcció de la ciutat justa. Aquesta ciutat presenta una organització racional i està estructurada en classes socials segons l’especialització i l’educació dels seus membres. Però una pregunta persisteix: és feliç aquesta ciutat?

Aquest és el nou repte que Adimant — un dels contertulians— planteja a Sòcrates. Aquest parteix de la idea que una societat organitzada racionalment és, en conjunt, feliç[1], perquè cadascun dels seus membres no només contribueix amb allò que fa millor, sinó que ho fa d’acord amb les seves virtuts. I aquestes virtuts resideixen en l’ànima.

Què és l’ànima?

Per entendre el concepte d’ànima (psyché[2]) cal anar al seu origen etimològic, que significa “alè” o “buf vital”¹. Al diàleg Fedó[3], ànima és principi de vida, la distinció entre un cos viu i un de mort. Al Fedre[4], s’identifica com a principi de moviment.

A La República, Plató incorpora elements de les teories pitagòriques[5], que consideren que l’ànima és immortal, preexistent, transmigra i està presa dins del cos. Amb influència de Sòcrates, esdevé també la seu de les facultats intel·lectuals i morals: de les virtuts[6].

Ara que la ciutat justa ha estat estructurada, cal centrar-se en l’ésser humà, partint de la idea que les mateixes virtuts que apareixen a la ciutat — saviesa, valor i temprança— han d’aparèixer també en els seus ciutadans. Així, la persona justa no es diferenciarà de la ciutat justa pel que fa a la idea de justícia[7]. Sòcrates analitza, doncs, la naturalesa de l’ànima humana.

L’estructura tripartida de l’ànima

Plató concep l’ésser humà com compost per cos (mortal) i ànima (immortal) [8]. El cos està dominat pels desitjos i instints materials i és efímer. En canvi, l’ànima, immortal, accedeix al món de les idees i a les veritats eternes. Per això, Plató considera que l’ànima és presonera del cos.

A partir d’aquesta concepció, i seguint l’analogia amb la ciutat, Plató proposa una estructura tripartita de l’ànima:

Part de l’ànima	Funció principal	Virtut associada	Classe social corresponent
Racional	Coneixement i presa de decisions	Saviesa	Governants (filòsofs)
Irascible	Valentia, acció, defensa	Coratge	Guardians (soldats)
Concupiscible	Desitjos corporals, plaers	Moderació	Productors (treballadors)

Aquesta estructura també és present als diàlegs Fedre[9] i Timeu[10], però és a La República on es desenvolupa clarament la relació entre ètica i política.

La virtut dominant en cada part de l’ànima vincula l’individu amb la seva funció social dins la polis. Si cada individu desenvolupa la virtut que li correspon, la ciutat esdevé virtuosa, feliç i justa. La justícia, doncs, no és més que l’harmonia de les parts de l’ànima i, per analogia, l’equilibri entre les classes socials.

Així, la saviesa dirigeix, el coratge executa, i la temprança modera els desitjos. Quan aquestes funcions es desenvolupen en equilibri, l’ànima (i la ciutat) és justa.

[1] Plató opus cit 419 a – 420 a-c

[2] Ψυχῆς.

[3] Plató, Fedó, 105c.

[4] Plató, Fedre, 245 d-e.

[5] Influència pitagòrica que posteriorment va ser adoptada pel cristianisme que va concebre l’ésser humà com a un composts de dos elements completament separats: ànima i cos.

[6] ἀρετή (areté) “excel·lència”.

[7] Plató, La República, 435 b.

[8] Dualisme antropològic

[9] Plató, Fedre 246d-249d i 253c-254eb: el Mite del carro alat és una al·legoria per descriure la naturalesa de l’ànima en relació amb l’amor i la filosofia. El carro alat representa l’ànima formada per tres parts: l’auriga que condueix el carro i representa la raó, la capacitat intel·lectual i és qui ha de dirigir i equilibrar les tendències de l’ànima per conduir-la cap a la veritat i la saviesa; un cavall què és noble, obedient i representa la part moral de l’ànima; l’altre és un cavall indisciplinat i rebel que representa els desitjos irracionals.

[10] Plató, Timeu 87 c1 – 90 d7: les diferents parts de l’ànima ocupa un lloc en el cos humà: el cap per la raó; el pit pel coratge i la valentia; el ventre per la moderació.