Tant en el símil de la Línia com en el mite de la Caverna el punt de partida és la doxa (opinió) i la meta final és l’episteme (coneixement o ciència). L’ànima comença amb el coneixement dels sentits, que només ofereix una realitat canviant i aparença, i es dirigeix, mitjançant la raó, cap al món de les Idees, immutables i universal. Aquest ascens és possible gràcies al mètode dialèctic.
Els sofistes s’aturaven a la doxa; Plató, en canvi, defensa que només el coneixement de les formes pures proporciona saber autèntic, ètica i política justa.
Els diferents graus del procés dialèctic o del coneixement
A partir del paral·lelisme entre el símil de la línia i el mite de la caverna, es poden distingir quatre graus o nivells de coneixement[1]:
- Món sensible (o material) format per dos tipus de coneixement: la conjectura basada en ombres, reflexos, aparences… un coneixement molt bàsic i simple. I la creença, un coneixement empíric basat en objectes material que només pot originar un coneixement fonamentat en l’opinió (doxa). No té el rang de ciència, ja que no té garanties d’universalitat[2].
- Món intel·ligible (o de les Idees) està dividit en el coneixement demostratiu(diànoia) propi de la geometria i les matemàtiques, considerat per Plató com la millor preparació per a començar a captar l’autèntica la realitat: les Idees. I la Intel·ligència pura (noesis) que capta les idees il·luminades pel Bé i mostrarà quines són les seves relacions, la seva universalitat i la seva jerarquia fins a arribar a la Idea Suprema i última que és el Bé[3].
Aquestes Idees només poden conèixer-se mitjançant el procés dialèctic ascendent on la raó – mitjançant l’intel·lecte — realitza una comprensió cada cop més gran dels principis més generals i allunyat de l’ordre empíric dels sentits.
Aquest procés dialèctic no és una demostració empírica, sinó una tècnica mitjançant la qual l’ànima es purifica i progressa moralment. Es caracteritza per: no ser hipotètica: no parteix de supòsits, sinó que els supera. Implica una millora ètica: a mesura que s’ascendeix, es perfecciona també la vida moral. Ser positiva: la recompensa és contemplar el món pur i perfecte, alliberat de la ignorància. Ser racional: supera els elements místics de la tradició pitagòrica, substituint-los per la racionalitat matemàtica com a porta al món de les Idees.
El retorn a la caverna, una acció necessària i moral
Només qui hagi arribat a descobrir de la Veritat, ha contemplat les Idees i comprès la seva jerarquia i l’harmonia del tot, està legitimat per a governar i dotar d’estabilitat i justícia l’ordre polític de la polis.
Per aquest motiu, l’esclau que ha assolit el procés dialèctic no pot quedar-se en el món de les Idees, allunyat del món sensible, ha de tornar a la caverna, a la vida col·lectiva i social per fer partíceps als seus conciutadans de la felicitat i del bé comú. Aquest retorn no és opcional, sinó una exigència ètica i política. El filòsof ha d’introduir l’harmonia a la ciutat per mitjà de la persuasió, o si cal de l’autoritat perquè tots els ciutadans puguin beneficiar-se de la justícia i del coneixement. L’objectiu no és el poder, sinó la felicitat col·lectiva.
El filòsof-rei ha de tenir cura de la comunitat i protegir-la, perquè gràcies a l’educació que han rebut i el fet d’haver vist la Veritat respecte al que és bell, just i bo, està millor preparat per distingir la realitat de les aparences: saben reconèixer les ombres i les imatges per allò que són.
Tanmateix, no és el desig de poder, ni la riquesa individual, el que ha de portar un individu a governar, sinó el compromís amb el bé comú i la realització de la felicitat col·lectiva. Només així és com es pot trobar la Justícia tant a la ciutat com a l’individu.
[1] El procés dialèctic va del més simple al més complex.
[2] Aquest nivell correspon als dos primers segments de la línia i al camí que ha de recórrer l’esclau fins a l’ombrall de la caverna.
[3] el Sol en el mite de la caverna
ESPAI HERMES 