Tot just arribant a la riba i ja es dibuixa a l’horitzó una nova onada, tan imponent com la que acabem de surfejar. No hi ha temps pel repòs: cal afrontar-la amb una mica més d’experiència.

Continuem amb el període clàssic de la Història de la Filosofia, en el context grec i a les portes d’un nou paradigma polític i cultural: l’imperi d’Alexandre El Gran i l’Hel·lenisme. Però avancem a poc a poc, amb cautela. Sabem que Sòcrates va donar un tomb als debats sofistes amb l’aplicació del seu mètode maièutic i que va ser condemnat a mort per l’Assemblea atenesa. També recordem que el seu deixeble Plató el va mantenir viu en la memòria fent-ne el protagonista principal dels seus diàlegs.

Amb Plató es va desenvolupar una filosofia que tenia com a base l’organització d’una societat en que el filòsof-rei havia de posseir, si no el màxim poder, sí el màxim coneixement i saviesa per exercir-lo, amb l’objectiu d’aconseguir la felicitat i la justícia dels ciutadans de la polis.  Un projecte infructuós a escala pràctica i que el  va portar – d’alguna manera – a fundar un centre docent: l’Acadèmia.

Allà hi arribaven nombrosos joves desitjosos per ampliar els seus coneixements i, entre ells, un jove macedònic d’uns disset o divuit anys nomenat Aristòtil. En aquest centre va residir prop de vint anys.

La marxa d’Atenes va conduir a Aristòtil a Artaneu, polis governada per Hèrmies, que el va acollir i l’ajudà a fundar una escola filosòfica de tall platònic a la ciutat d’Asos. Allí hi arribà també Teofrast, antic alumne de l’Acadèmia, que es convertirà en el millor alumne d’Aristòtil i, amb el temps, en el seu successor al Liceu d’Atenes.

L’any 345 aC Aristòtil es traslladà amb Teofrast a l’illa de Lesbos per investigar botànica i zoologia. Fruit d’aquestes investigacions, Aristòtil elaborà classificacions de plantes i animals que constituirien el fonament de les teories fixistes sobre l’origen del món i de la vida. A aquesta època correspon l’obra Història dels Animals.

L’any 343 aC, Filip II de Macedònia demana al filòsof que sigui el tutor del seu fill Alexandre; Aristòtil va acceptar i es trasllada a Pella, seu de la cort macedònica on residí fins al 336 aC, moment en què Alexandre va accedir al tron de Macedònia. Aristòtil, ja madur i amb una nova perspectiva filosòfica, es prepara per tornar a Atenes i fundar la seva pròpia escola: el Liceu. Dissortadament, l’any 323 aC, Aristòtil es veu forçat a abandonar Atenes per segona vegada, degut al clima antimacedonic sorgit desprès de la mort d’Alexandre. El seu últim destí fou Calcis, a l’illa d’Eubea, on va morir l’any 322 aC.

L’any 335 aC, Aristòtil fundà la seva escola a Atenes amb el nom de Liceu, on residiria fins al 323 aC⁷. Va ser el període de màxima producció filosòfica. A les instal·lacions d’aquest centre hi havia un passeig cobert (peripatos) on Aristòtil impartia les seves lliçons tot passejant. D’aquí que els seus alumnes fossin coneguts com a peripatètics.

La influència que Plató va exercir sobre Aristòtil va ser innegable, però la marxa d’Atenes i de l’Acadèmia ajudà que el potencial intel·lectual de l’Estagirita trobés el seu camí propi, molt més centrat en el món sensible i experimental que l’envoltava que no en el món de les Idees del seu mestre.

Recordem que, per Plató, l’autèntica realitat era l’immutable i perfecte món de les Idees; la realitat que envolta a l’ésser humà és una còpia imperfecta i corruptible d’aquell. Les Idees són allò que fa intel·ligible el món físic, ja que són l’essència de les coses. Plató ens conduïa cap a la contemplació del Bé, la Veritat i la Bellesa, del Bé com a realitats últimes, de les quals derivava el coneixement del món material.

Aristòtil, aviat va captar alguns inconvenients en les teories platòniques. Si tot allò existent requeria una Idea, aleshores, no caldria també tenir una Idea perfecta del mal? També tenia seriosos dubtes sobre la divisió entre matèria i essència i trobava problemàtic explicar el moviment i el canvi. Per a ell, convèncer algú significava partir de veritats conegudes i concretes per, de manera molt ordenada, desplegar nous arguments que obrissin la possibilitat d’altres veritats, i així transformar la seva opinió.

Des d’aquesta perspectiva, la vida d’Aristòtil – vist en relació amb la seva producció filosòfica – es pot dividir en tres etapes: l’època d’estança a l’Acadèmia (20 anys); l’època dels viatges (347 – 334 aC,  uns 13 anys) dedicats amb Teofrast a la investigació biològica i zoològica per l’Àsia Menor i Macedònia; l’època de tornada a Atenes i fundació del Liceu (uns 12 anys) fins a la seva mort.

Durant tot aquest període de temps va escriure aproximadament uns 550 llibres (o rotlles de papir) que es divideixen en dos grans grups: el primer són els esotèrics o pedagògics destinats als alumnes, sobre qüestions complexes (física, metafísica, lògica, ciències, ètica o política) on hi ha un treball d’estudi molt rigorós. El segon grup serien els exotèrics que són textos de caràcter més senzills i destinats a un públic més ampli, amb interès filosòfic però sense requerir una formació especialitzada.

La majoria dels textos que avui en dia disposem corresponen al primer grup.

Una de les coses que més sorprèn de l’obra d’Aristòtil és l’enorme producció i l’amplitud de temes tractats. El seu opus cobreix pràcticament totes les àrees del saber:

• Lògica: Òrganon que inclou: Categories, De la interpretació, Analítics primers, Analítics segons i posteriors, Els Tòpics i Refutacions dels sofistes.
• Física: Física (8 llibres), Del cel, La generació i la corrupció, Meteors, Psicologia, Parva naturalia.
• Metafísica: Metafísica (conjunt de 14 llibres).
• Filosofia moral i política:  Ètica a Nicòmac, Ètica a Eudem, Gran Ètica, Política.
• Estètica: Poètica i retòrica.
• Ciències naturals: Historia dels animals, De les parts dels animals, El moviment dels animals, La generació dels animals.
• Psicologia: Sobre l’ànima, Sobre la memòria, Sobre la percepció, Sobre el somni, La vida i la mort.

El mètode de treball aristotèlic suposà una separació i autonomia dels sabers: cada objecte o tema d’estudi, requeria un mètode propi. En altres paraules, són els objectes els que determinen el mètode i no a l’inrevés. Aristòtil vinculava saber amb l’ésser, i tota investigació científica havia de partir del coneixement de l’estructura d’allò que es vol conèixer.

A diferència de Plató, els textos aristotèlic no responen a un únic mètode expositiu. Aristòtil adapta la seva manera d’argumentar al tema que vol analitzar⁸. Tot i així, hi ha una  estructura comuna: en primer lloc hi ha la presentació dels materials existents sobre l’objecte d’investigació; en segon lloc, la discussió de les causes que expliquen el comportament (el per què un element actua d’una manera o una altra); i, finalment, la síntesi o exposició final on es proposa una definició  — primer provisional i després definitiva — que concordi amb els fets de l’experiència universalment coneguts

Quan Aristòtil presenta les doctrines dels seus predecessors, sovint ho fa en forma de relat històric. Aquest repàs serveix de punt de sortida per a la fase comparativa, en què quasi sempre es busca la fi última (télos) a través de la teoria de les quatre causes⁹.

El més rellevant de tot aquest procediment és el caràcter objectiu i fonamentat en l’experiència: per Aristòtil, tota explicació filosòfica o científica havia de basar-se en l’observació i la realitat concreta.