Fins ara hem definit l’ésser humà com un ésser racional i social que només pot desenvolupar totes les seves capacitats dins la polis, la societat. La seva raó vital es mou entre uns elements teòrics — la recerca de la veritat i la felicitat — i uns altres pràctics — l’ètica i la política—. Per això, la persona només és plenament humana quan viu virtuosament en societat.
Ara bé, l’ésser humà és quelcom més què un ser ètic i polític? Existeix alguna dimensió antropològica més profunda? Aristòtil respondrà aquestes preguntes a través de la seva teoria hilemòrfica i la seva doctrina de l’ànima.
L’ànima, principi vital i base de la teoria hilemòrfica[1]
Per a Aristòtil, l’ésser humà és un compost de cos i ànima: el cos constitueix la part material i l’ànima és la forma o principi vital que actualitza les potències corporals. Per això, no pot existir cos sense ànima ni ànima sense cos. Aquesta unió mostra que l’ésser humà no és un dualisme — com defensava Plató — sinó una unitat única i concreta[2].
Posseir ànima és propi de tot ésser viu. Igual que l’ésser humà, les plantes i els animals també tenen ànima, però de rang diferent. Aristòtil planteja l’existència de diferents tipus d’ànima: la vegetativa que té com a funció assegurar la nutrició i la reproducció; la sensitiva, que afegeix a l’anterior la percepció, el desig i el moviment; i, finalment, la intel·lectiva o racional, que possibilita el coneixement i l’acció lliure.
Tenint en compte la complexitat i capacitats de les diferents espècies, l’ésser humà disposa dels tres tipus d’ànima — la racional, la sensitiva i la vegetativa—; els animals disposen de de l’ànima sensitiva i la vegetativa; i, per últim, les plantes només disposen de l’ànima vegetativa.
Per explicar la relació/unió entre cos (matèria) i ànima (forma), Aristòtil en farà ús de la seva teoria hilemòrfica.
Per Aristòtil, tot ésser concret està compost de matèria (el que pot arribar a ser) i forma (el que actualment és). La forma és allò que estructura la matèria i li dona identitat. Per exemple: una massa d’argila (matèria) pot esdevenir qualsevol cosa; només la forma (una gerra) és el que dona identitat a la massa d’argila. Aristòtil il·lustrarà aquesta teoria amb la creació d’una estàtua que tindrà com a matèria bronze o marbre per acabant sent una figura escultòrica. Aplicada aquesta teoria als éssers vius, es pot afirmar que el cos és la matèria i l’ànima la forma.
En conclusió, amb la teoria hilemòrfica, Aristòtil supera el dualisme platònic i rebutja l’existència de formes immaterials separades de les coses. La forma —allò que defineix un ésser— només existeix unida a la matèria, i és el que fa que un individu concret sigui allò que és. Així, tota substància primera[3] és un compost de matèria i forma.
A diferència de Plató que considerava que cos i ànima són una unió accidental i, per tant, poden existir separadament (sent l’ànima més perfecta que el cos), Aristòtil defensa que cos i ànima constitueixen una unió substancial[4]: junts formen una única realitat indissoluble, i l’ànima és la forma que actualitza el cos.
Així, doncs, amb la teoria hilemòrfica es consuma la superació del dualisme platònic: no hi ha Idees separades del món sensible; l’ésser humà és un compost indissoluble de cos i ànima i es qüestiona la immortalitat de l’ànima. Finalment, el coneixement s’adquireix per abstracció: no hi ha reminiscència – com en Plató -, sinó que, el mitjançant un procés d’abstracció i prescindint de la matèria individual, es busca la forma comuna que permet definir i classificar la diversitat d’éssers.
[1] ὕλη, matèria; μορφή, forma
[2] Aristòtil tractarà aquest tema a les obres de la Metafísica, VII; VIII i al de l’Ànima, II.
[3] Aristòtil considera que tot allò que existeix per sí mateix i no en una altre cosa és una substància: el compost de la matèria i la forma. Per exemple, un cavall concret, un arbre concret, una persona. No obstant, diferenciarà entre substància primera: l’individu concret; i la substància segona: l’espècie o el gènere al que pertany la realitat concreta. Per exemple: arbre en general, cavall en general, home com a espècie.
[4] Unió substancial: unió de diferents elements que formen una sola substància.
ESPAI HERMES 