Com les coses es transformen sense deixar de ser el que són

Història de la Filosofia

Aristòtil i el canvi: una explicació racional i empírica

Superat el dilema del dualisme platònic gràcies a la teoria hilemòrfica, Aristòtil s’enfronta a un dels grans temes de la filosofia grega: el problema del canvi i la transformació. Els filòsofs de la physis ja havien centrat la seva atenció en aquest aspecte i van observar que tot el que ens envolta és divers, múltiple i en constant transformació. Ara bé, perquè el canvi sigui possible, ha d’existir quelcom permanent enmig d’aquesta transformació.

Amb la seva actitud pràctica i observadora, Aristòtil – seguint el fil de la teoria hilemòrfica –  va oferir una teoria clara: el que perdura és la matèria, mentre que el que es transforma és la forma.

Tipus de canvi

Aristòtil distingeix entre dos tipus de canvi: el canvi accidental i el canvi substancial. Un canvi és accidental quan la substància[1] és manté i només varien els seus accidents (quantitat, qualitat, lloc…). Un canvi és substancial quan es crea o desapareix una substància (generació-corrupció). Per exemple, el naixement d’un ésser (generació) o la mort (corrupció).

Per completar la seva teoria, Aristòtil introdueix la relació entre potència i acte: per potència s’ha d’entendre la possibilitat real d’arribar a ser una cosa. Per exemple, una llavor és en potència un arbre. L’acte és, doncs, el que ja és en realitat: l’arbre que creix a partir de la llavor.

Amb aquest nou element, el pas de la potència al canvi, el canvi és el procés mitjançant el qual una possibilitat existent en la matèria esdevé realitat.

En conclusió, amb aquests dos principis que constitueixen la teoria del canvi, Aristòtil supera les dificultats presentades pels filòsofs presocràtics: el canvi ja no és el pas del no-ser al ser, sinó un procés de desplegament gradual de possibilitats. El món, la realitat es presenta com una unitat dinàmica i ordenada, on allò que és permanent i la transformació es combinen harmònicament.

[1] Recordem que Aristòtil considera substància a tot allò que existeix per si mateix i no en una altre cosa i està compost de matèria i forma. Distingia entre substància primera (l’individu concret: aquest arbre, aquest cavall…) i la substància segona (l’espècie o gènere al qual pertany l’individu concret).