Del canvi al coneixement
Hem vist com Aristòtil parteix d’una visió de la realitat en què tot ésser és un compost de matèria i forma, i en què el canvi s’explica pel pas de la potència a l’acte. Ara bé, davant d’aquesta visió dinàmica del món, sorgeix una nova pregunta: com podem arribar a saber què són les coses i com canvien?
Sabem que el canvi o la transformació no només es descriuen físicament, sinó que també obren la porta a una pregunta fonamental: com coneixem allò que està en constant canvi? Si la matèria és allò que pot arribar a ser i la forma és allò que defineix cada realitat, el coneixement humà haurà de ser capaç de captar precisament aquesta forma universal comuna que hi ha entre els individus concrets.
D’aquesta manera, la teoria del coneixement d’Aristòtil es pot entendre com la continuació de la seva teoria del canvi: mentre el món es transforma, la nostra ment té la capacitat d’abstraure allò permanent i universal que hi ha dins cada procés de canvi.
Aquí entra en joc la seva teoria del coneixement (epistemologia) que busca explicar com la nostra ment és capaç de passar de les dades sensibles i particulars dels sentits a un coneixement universal i necessari de la realitat.
Per Aristòtil, un coneixement universal és la captació d’allò comú que es pot predicar de molts individus, com per exemple “animal”, “quadrat” o “humanitat”. A diferència de Plató, que defensava l’existència d’un món d’Idees separades de la realitat sensible (o material), Aristòtil afirma que els universals no existeixen per sí sols, sinó que només es troben en els casos concrets i particulars[1]. Aquesta diferència va comportar també una manera distinta d’entendre el procés de coneixement.
Els diferents tipus de sabers
Aristòtil va distingir tres grans tipus de sabers en funció de la seva finalitat i el seu objecte d’estudi: el teòric, el pràctic i el tècnic.
El saber teòric és un saber especulatiu (o contemplatiu) que no té com a objectiu produir res ni respondre a una utilitat immediata. Sorgeix del desig de conèixer i comprendre com és la realitat, les seves causes i el seu sentit més profund. És un saber desinteressat que cerca la veritat pel simple fet de saber. Dins d’aquest saber s’inclouen la filosofia, la teologia, la física, les matemàtiques.
El saber pràctic és un tipus de coneixement orientat a guiar l’acció i a regular el comportament humà, tant a nivell individual com a col·lectiu. El seu objectiu no és només comprendre, sinó també orientar la vida i les decisions per assolir una existència bona i justa. Formen part d’aquest tipus de saber l’ètica i la política.
Per últim, el saber tècnic que tracta del coneixement que s’ocupa de l’estudi i de la producció de creacions humanes segons unes normes, principis i tècniques determinades. És un saber orientat a la fabricació i la producció, que transforma la realitat en funció d’un objectiu pràctic. Dins d’aquest saber tenim la retòrica, l’economia o l’arquitectura entre altres.
En resum, Aristòtil entén que el coneixement humà no és ni únic ni homogeni, sinó que adopta formes diverses segons el seu objectiu o propòsit: contemplar la veritat, orientar l’acció o produir i crear.
El procés del coneixement
Per Aristòtil l’origen del coneixement és empíric, es a dir, prové de l’experiència. Això significa que no existeixen coneixements innats. A diferència de Plató, l’ànima, en néixer, és com un full en blanc (tabula rasa). Tot allò que sabem ho adquirim a través dels sentits i d’altres facultats humanes.
En termes generals, el procés del coneixement va dels sentits, que ens donen dades particulars i concretes, fins a la formulació de conceptes generals o universals. Aquest procés no es dona de manera immediata, sinó que passa per quatre nivells fonamentals: el primer nivell és el dels sentits. El coneixement comença amb la percepció dels objectes concrets mitjançant el sentits externs (vista, oïda, tacte, gust i olfacte). En aquest primer moment disposem de dades particulars i contingents de la realitat, és a dir, coneixem “aquest objecte concret” tal com és mostra. El segon nivell està format per la imaginació i la memòria: les dades captades pels sentits es conserven gràcies a la memòria i es poden reproduir mitjançant la imaginació. D’aquesta manera, encara que l’objecte ja no estigui present, la ment pot retenir-ne la imatge i recordar-ne les característiques. Aquí comença a aparèixer l’experiència, que és la repetició i acumulació de percepcions semblants. El tercer nivell està format per l’abstracció: aquest procés consisteix a separar, en els casos particulars, allò que és essencial i comú a tots. Gràcies a l’abstracció, la ment forma conceptes universal, que ens permeten entendre la realitat més enllà de l’individu concret. Per últim, el quart nivell: els judicis i raonaments: els conceptes universals serveixen de base per elaborar judicis (tots els homes són mortals) i raonaments més complexos. En aquest nivell, el coneixement esdevé universal i necessari, propi de la ciència, la tècnica i la filosofia.
Aquí tens un exemple d’aquest procés:
Aquest conjunt de teories apareixen desenvolupades en diferents obres d’Aristòtil, però és principalment al De ànima (Sobre l’ànima) on s’explica les facultats de l’ànima i la funció de l’intel·lecte agent i pacient; a la Metafísica tractarà sobre el tema dels universals i les causes i, a l’Organon i a l’Analítics segons exposa el procés lògic del coneixement lògic i demostratiu. En conclusió, per Aristòtil, el coneixement humà té origen en les dades sensibles, però arriba a ser universal i científic quan la ment és capaç d’abstraure i formular conceptes universals i necessaris. Així, la filosofia i la ciència esdevenen el punt més alt del saber, perquè permeten entendre les causes últimes i el sentit de la realitat.
[1] Malgrat que els conceptes “universal” i “forma” estan relacionats, no signifiquen exactament el mateix; la forma és el que dona estructura a la matèria i que determina què és un ésser concret. Per exemple, la forma d’un gat és el que fa que una determinada matèria arribi a ser un felí i no una altre cosa. En canvi, l’universal és el concepte intel·lectual que la nostra ment capta a partir de diversos individus que comparteixen una mateixa forma.
ESPAI HERMES 