Com ja hem dit anteriorment, Aristòtil concep la realitat des d’una perspectiva dinàmica en què la teoria del canvi adquireix una importància clau per explicar-la. Alhora, admet la necessitat de conèixer allò que roman estable dins del canvi i quin és el procés d’aquest coneixement. Però, per conèixer la realitat, cal comprendre per què existeix i canvia. Per aquest motiu Aristòtil desenvolupa la teoria de les causes.

Per què existeixen les coses i per què canvien?

Amb les teories de la matèria-forma i de potència i acte, Aristòtil ens ha introduït als elements fonamentals que fan referència a les transformacions i els canvis dels éssers. Però, per comprendre i conèixer com és la realitat en la seva totalitat, cal conèixer per què existeixen i per què canvien. Aquest és el motiu que el porta a desenvolupar la teoria de les causes[1].

El concepte causa significa tot el que és necessari perquè es produeixi un fenomen.  Aquest, allò necessari es concreta en quatre factors (o causes): causa material, causa formal, causa eficient i causa final:

1. Causa material és la matèria que composa un objecte; respon a la pregunta de què està fet? Per exemple, la fusta de la taula.
2. Causa formal és la forma o estructura que defineix l’objecte; respon a la pregunta què és? Per exemple, la disposició o forma de la taula.
3. Causa eficient fa referència a l’agent que provoca el canvi o crea l’objecte; respon a la pregunta qui ho fa? Per exemple, el fuster que construeix la taula.
4. Causa final explica la finalitat o objectiu de l’objecte; respon a la pregunta per què serveix? Per exemple la taula serveix per menjar o treballar.

Per Aristòtil, de totes aquestes causes, la que té més importància és la causa final, ja què considera que tot allò que existeix tendeix a una fi: té una finalitat o un propòsit natural: teleologia (telos = fi )

És per aquest motiu que, segons la seva cosmologia, la Terra – per la seva pesadesa—  ocupa el centre de l’univers (geocentrisme) i mostra una naturalesa ordenada formada per una jerarquia d’elements segons el criteri del seu pes (terra, aigua, aire i foc),  orientada a una finalitat.

El Primer Motor Immòbil o Causa Primera

Seguint la lògica sobre el  plantejament aristotèlic de la causa-efecte, cal fer-se la pregunta: què és el que ho mou tot? És evident que no es pot retrocedir infinitament buscant l’origen de cada moviment. Davant d’això, Aristòtil dedueix l’existència d’un Primer Motor Immòbil[2], que és: acte pur sense potència; és forma pura sense matèria i que mou l’univers no com a causa eficient, sinó com a causa final: tot tendeix cap a ell per atracció de la seva perfecció

Aquest Primer Motor és concebut com una divinitat (o principi diví) sense la capacitat de crear ni ordenar el món voluntàriament[3]. Només mou per la seva perfecció, excel·lència i fi desitjat.

En conclusió, Aristòtil construeix una filosofia que uneix realitat i coneixement. Amb la teoria del coneixement, explica com la ment humana, partint dels sentits, arriba a captar les formes universals i necessàries. Amb la teoria de les causes mostra, per què les coses existeixen i canvien, arribant a la idea d’una finalitat última.

Així, filosofia i ciència esdevenen la màxima expressió del saber humà: comprendre les causes últimes i el sentit de la realitat.

---

[1] Aristòtil: Metafísica, Llibre V (Δ), cap. 2 — 1013a24–1013b3; Física, Llibre II, cap. 3 — 194b16–195a3; Segons Analítics I, 2 — 71b9–12

[2] Aristòtil, Física VIII, 5–6; Metafísica XII, 6–7 (1072a26–27; 1072b3–4) i 9 (1074b15–35).

[3] La identificació del Primer Motor d’Aristòtil amb el Déu creador cristià apareixerà en les obres  Summa Theologiae  i Summa contra Gentiles de Tomàs d’Aquino al segle XIII.