Quan mor Alexandre el Gran, l’any 323 aC, s’esvaeix definitivament el món que havia vist néixer la filosofia. Amb ell s’acaba una manera d’entendre la vida col·lectiva i comença una nova època: l’Hel·lenisme, un temps en què la cultura grega s’estén per tot l’Orient i es barreja amb altres tradicions fins que Octavi – l’any 31 aC – va proclamar Egipte com a província romana.

Les antigues polis greges com Atenes, Esparta o Tebes van perdre el seu poder polític i la seva autonomia per ser governades per generals macedònics i les seves dinasties. Així, Macedònia i Grècia van quedar sota el govern dels antigònides; les terres d’Orient (Babilònia i Síria) sota la dinastia Selèucida i la dinastia ptolemaica que va governar Egipte, fent d’Alexandria la seva capital.

Aquesta nova distribució política  va canviar profundament la vida dels grecs. L’home grec ja no és un ciutadà de la polis que participava activament en la vida pública (zoon politikon), sinó un ciutadà del món.

De la pèrdua de fronteres i referents polítics en neix un nou sentiment: el cosmopolitisme, la idea de que tots formem part d’una mateixa humanitat i territori. La crisi de la civilització va provocar una gran desconcert: sense la seguretat de la polis, l’individu es veu sol davant la immensitat del món. Les grans teories metafísiques que s’havien ocupat de la naturalesa, de la raó, de la veritat o de la justícia, que intentaven explicar l’ordre del cosmos ja no tenien sentit; ara era necessari crear un nou discurs per retrobar la felicitat, el bé i la justícia dins del nou ordre.

Els filòsofs hel·lenístics ja no busquen comprendre l’univers, sinó aprendre a viure-hi en equilibri. La reflexió gira cap a l’interior de la naturalesa humana per preguntar-se com puc ser feliç? De les respostes a aquesta pregunta sortiran tres grans corrents filosòfics que ja no ens abandonaran.

En un món que havia perdut la seguretat i el valors col·lectius que donava la polis, Epicur de Samos (341-270 aC) va proposar una filosofia senzilla, humana i allunyada de les ensenyances acadèmiques de l’època[1]: una filosofia que ensenyava a viure sense por i a trobar la felicitat en les coses més essencials.

Les ensenyances d’Epicur es feien a una petita propietat a les afores d’Atenes que va rebre el nom del Jardí, on s’acollien tant a homes com a dones de tota condició per reflexionar sobre els sentit de la vida. En aquestes converses, la filosofia perdia la seva abstracció per convertir-se en una medicina per l’ànima: un camí per guarir-se del neguit, el dolor i la superstició.

L’element clau de la seva proposta filosòfica és el plaer (hedoné[2]), entès no com a disbauxa o excés, sinó com absència de dolor i de pertorbació i, per tant, com el lloc on habita la felicitat.

Per Epicur existeixen diferents tipus de plaers: els naturals i necessaris – com el menjar, el beure, descansar o l’amistat– que cal satisfer amb mesura; els naturals i no necessaris – com el luxe, el refinament.. – que cal limitar; i, finalment, els ni naturals ni necessaris – com la riquesa, la fama, el poder– que cal evitar.

L’altre element que podia pertorbar l’equilibri interior era la por. Per Epicur, la filosofia havia de servir per alliberar a l’ésser humà d’aquestes angoixes que li impedeixen viure sense serenor. Per això va formular el que va anomenar tetrafarmakon, o el remeis de l’ànima. En primer lloc, calia perdre la por als déus. En el cas de que la seva existència fos real, viuen en un estat de perfecció i felicitat, i per tant no s’ocupen dels assumptes humans. No cal tenir-los por, ja que ni premien ni castiguen. En segon lloc, no cal tenir por a la mort. Segons Epicur no cal patir per allò que no experimentem, ja que “quan som, la mort no hi és; i quan ella hi és, nosaltres ja no hi som”.

La por pel destí no té cap fonament. Pensar o afirmar que tot està escrit és un error, perquè l’ésser humà és lliure per viure amb prudència i responsabilitat, guiat per la raó i no per la fatalitat. Per últim, Epicur fa referència a la por al dolor i a les necessitats que formem part de la vida. El mals greus són curts, no duren gaire en el temps; i els mals llargs es poden suportar amb serenor si es manté una actitud equilibrada i una ment en pau.

En definitiva, per arribar a aquest estat d’equilibri, l’ésser humà ha d’aprendre a viure amb autarquia, és a dir, amb autosuficiència: saber-se bastar amb poc i no dependre del que no està al seu abast. Aquesta llibertat interior permet gaudir del plaers senzill i viure d’acord amb la natura.

Un altre punt fort de la filosofia hedonista és la importància de l’amistat. Per Epicur, aquesta era considerada el bé més gran, ja què l’amistat és font de seguretat, alegria, confiança i ajuda a mantenir l’ànima tranquil·la.

Només quan s’aconsegueix aquesta vida simple, prudent i envoltada d’amistat, s’arriba a l’ataràxia, l’estat de calma i serenor que és la veritable felicitat per a l’ésser humà.

Aquest corrent filosòfic desenvolupat per Zenó de Cition (300 aC) rep el seu nom perquè els seus seguidors es reunien a l’estoa, el porxo públic d’Atenes.

Els estoics creien que tot l’univers estava ordenat per una raó universal, el Logos, que actua com una força divina present en totes les coses. Res no esdevé per atzar: tot té un sentit dins l’ordre natural.

 L’ésser humà, en tant que forma part d’aquest cosmos racional només pot ser feliç quan viu en harmonia amb la natura i amb la raó. Això implica acceptar el destí i comprendre que hi ha coses que depenen de nosaltres –com les nostres accions i judicis– i d’altres que no depenen de nosaltres, com la fortuna, la mort o la malaltia.

L’actitud més sàvia és aquella que no es deixa pertorbar per allò que és inevitable. Aquesta serenitat davant l’acceptació del destí es coneix com apatheia: absència de passions que turmentin l’ànima. Viure virtuosament és acceptar amb coratge allò que la vida presenta, confiant que tot forma part d’un ordre més gran.

Per als estoics, aquesta actitud d’acceptació no anul·la la llibertat humana; al contrari, només és veritablement lliure aquell qui té la capacitat de dominar el seu interior. La llibertat no consisteix en fer tot el es vol, sinó en voler allò que la raó reconeix com a just i necessari.

Aquesta perspectiva va ser especialment desenvolupada pels estoics romans, que van convertir la doctrina estoica com una autèntica escola de vida. Entre ells cal destacar Sèneca que ensenyava que la saviesa consisteix a mantenir la calma fins i tot davant la mort; Epictet, que havia sigut esclau, afirmava que ningú no és amo del teu esperit si tu no li cedeixes el poder”; i Marc Aureli, emperador romà, que afirmava que “la pau interior comença quan deixem de lluitar contra el que no depèn de nosaltres”.

Per a tots ells, la filosofia era una pràctica quotidiana de llibertat i serenor, un exercici constant d’autodomini i acceptació. L’ésser humà, quan viu d’acord amb la raó, troba que la seva veritable força i la llibertat interior és quelcom que ningú pot esclavitzar.

El nom d’aquesta escola prové de terme grec skeptomai que significa “examinar atentament”. Aquesta és, precisament, l’actitud de l’escèptic: després d’una observació acurada de la realitat, arribar a la conclusió que res no pot ser conegut amb absoluta certesa.

El fundador de l’Escepticisme va ser Pirró d’Èlida (360-270 aC). Va acompanyar a Alexandre el Gran fins a l’Índia, on va conèixer altres pobles i cultures. Aquest contacte cultural amb visions tan diverses del món el va portar a pensar que no havia cap fonament racional per preferir una opinió o una acció moral a una altra.

Per Pirró, la raó humana no pot accedir al nucli central i últim de les coses; només en pot percebre les aparences. Per això, la saviesa consisteix a suspendre el judici, a no afirmar ni negar res amb seguretat. Aquesta actitud, anomenada epojé, allibera l’ànima de la inquietud que provoca voler tenir sempre la raó.

L’escèptic arriba a aquesta serenor a través de cinc observacions fonamentals: la relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi; la recerca infinita de fonaments, que mai no troba un punt de partida absolut; la diversitat de les percepcions, que fa que cada persona jutgi d’una manera diferent; el caràcter hipotètic de qualsevol premissa, que mai no pot ser demostrada; i, per últim, la circularitat dels raonaments, que obliga a acceptar allò mateix que es vol provar.

Davant d’això, la millor actitud és no jutjar precipitadament i viure d’acord amb el que és més probable i raonable. Els escèptics acceptaven els costums i les normes de la comunitat on vivien sense creure’s posseïdors de la veritat.

En un món ple de canvis i contradiccions, l’Escepticisme esdevenia una via de pau interior basada en la consciència dels propis límits del coneixement.

Aquest Hel·lenisme ètic representa un canvi profund en la història de la filosofia. Desapareguda la polis, la reflexió deixa de centrar-se en l’ordre del cosmos o en la vida política per convertir-se en una recerca personal.

Les noves escoles hel·lenístiques van oferir diferents camins per aconseguir aquest objectiu. Epicur proposava viure amb senzillesa, amistat i absència de por; els estoics defensaven la vida d’acord amb la natura i la raó, acceptant el destí amb serenitat; i els escèptics recomanaven suspendre el judici per evitar el dogmatisme i mantenir la calma interior.

Malgrat les diferències, totes coincidien en un punt essencial: la felicitat depèn de l’equilibri interior i no de les circumstàncies externes.

Així, la filosofia es converteix en un instrument pràctic per aprendre a viure amb llibertat, mesura i serenitat en un món canviant.