La Revolució Científica del Renaixement, juntament amb la ruptura religiosa, provocà un profund trasbals i sensació de crisi en la societat del segle XVII. D’aquest clima d’inseguretat i de canvi naixeria la Filosofia Moderna, una nova manera d’entendre el coneixement, l’home i el món.

A les universitats europees del segle XVII encara s’ensenyaven les teories geocèntriques, aristotèliques i tomistes, seguint el mètode escolàsticja desacreditat perquè –basat en l’autoritat dels autors clàssics i en la interpretació teològica– s’havia convertit en un procediment estèril, incapaç de generar un progrés epistemològic. Els intel·lectuals del moment –Descartes, Spinoza, Malembrache, Leibniz, Locke,…– vivien aquesta etapa com una crisi de sentit i certesa del pensament.

La filosofia escolàstica fonamentava la veritat en la fe revelada i en l’ús de l’argument d’autoritat: una idea es considerava vertadera si havia estat defensada per teòlegs o filòsofs reconeguts, especialment per Tomàs d’Aquino[1] i la seva interpretació cristiana d’Aristòtil. Així, la Bíblia era la font principal del coneixement i l’Església l’última instància que decidia què era veritat o falsedat.

Però aquest mètode i sistema d’autoritat va entrar en crisi per múltiples causes: canvis polítics, amb aparició de les monarquies absolutistes i de les primeres repúbliques burgeses (Holanda, Anglaterra) que aportaren noves concepcions de poder i llibertat; canvis socials, protagonitzat per l’ascens de la burgesia, amb gran força econòmica però sense poder polític, que posaren de manifest la decadència del feudalisme; canvis culturals, promoguts per l’Humanismerenaixentista que qüestionava la visió escolàstica i la seva dependència de l’autoritat religiosa[2]; la Revolució Científica, amb figures com Copèrnic, Galileu i Kepler, van fer trontollar els fonaments de la física i l’astronomia aristotèliques, i van introduir un nou mètode d’investigació experimental; la desaparició de la unitat religiosa, provocada perla Reforma protestant, que va dividir la cristiandat occidental en tres grans faccions – la catòlica, la protestant i l’anglicana –, i la Guerra dels Trenta Anys (1614 -1648), que posà de manifest la fi de la unitat espiritual a Europa.

Aquesta crisi va demostrar que la societat estava superant les estructures medievals tant en la política com en el coneixement. S’obria un nou fonament del saber: la raó.

A França, Holanda i Anglaterra, els nous pensadors van proposar un nou mètode capaç de garantir el coneixement, seguint l’exemple de les ciències naturals. La filosofia ja no podia basar-se en la fe ni en l’autoritat. El mètode escolàstic deduïa conclusions a partir de premisses generals, però la veritat d’aquestes premisses depenia de la fe i no de la seguretat de la raó.

En aquest context de canvi, Descartes va veure la necessitat de reconstruir tot el saber sobre fonaments sòlids, trobant un nou criteri de veritat i un mètode universal aplicable a tots els sabers i ciències. Però també va sorgir un corrent escèptic encapçalat per intel·lectuals com  Francisco Sánchez, Michel de Montaigne, Pierre Gassendi, Marin Mersenne i Pierre Bayle, que defensaven la impossibilitat d’assegurar qualsevol coneixement. El dubte escèptic es convertiria així en el punt de partida de la nova filosofia, però ja no com a fi, sinó com a mètode per superar la incertesa.

Així, la filosofia moderna va assumir la tasca de donar al saber una base sòlida i racional. Volia un coneixement tant segur com el matemàtic, que fos capaç d’unificar els nous descobriments dins d’un sistema coherent.

D’aquest desig de certesa naixeran els dos grans corrents de l’època moderna: el racionalisme, que confia en la raó com a font de coneixement; i l’empirisme, que considera que tota veritat procedeix de l’experiència.

Aquest esperit racional i crític s’estendrà, durant el segle XVIII, amb la filosofia de la Il·lustració. Els pensadors il·lustrats –Voltaire, Montesquieu, Rousseau, Diderot i Kant– portaran fins a les últimes conseqüències l’ideal racionalista i empirista, aplicant-lo no sols a la ciència sinó també a la política, la moral i l’educació. L’objectiu serà alliberar la humanitat de la ignorància i del dogma mitjançant el coneixement i el progrés, sota el lema sapere aude –atreveix-te a saber–.