El naixement de la ciència hel·lenística
Si a Atenes es desenvolupava una filosofia ètica i moral, a l’altre cantó de la Mediterrània – a Alexandria[1], capital del regne dels Ptolemeus – creixia una intensa activitat científica. Aquesta ciutat, fundada per Alexandre el Gran l’any 332 aC, gaudia d’una ubicació geogràfica privilegiada i d’una gran varietat cultural fruit de la convivència entre grecs, jueus i egipcis. Aquest fet la convertiren en un gran centre comercial i intel·lectual de primer nivell.
A diferència de les diferents escoles existents a Atenes, la dinastia ptolemaica va excloure la filosofia política i ètica de la seva escola per evitar controvèrsies i defensar la neutralitat del saber i del coneixement. Va seguir el model aristotèlic respecte a l’observació, la classificació i la recerca empírica, deixant de banda les especulacions metafísiques i teològiques.
Alexandria va esdevenir en un nou focus de saber, orientat cap a les ciències naturals i experimentals. Tot el conjunt arquitectònic d’aquest centre cultural, fundat per Ptolemeu I, estava format pel Museu, dedicat a la recerca i l’estudi, amb diverses sales i espais; la Biblioteca, que amb milers de rotlles de papir formava part del Museu, tenia com a objectiu reunir tot el coneixement del món conegut amb còpies d’obres gregues, egípcies, perses i índies; i, finalment, el Serapeu, temple dedicat al déu Serapis[2] – situat fora del recinte museístic –, que es va constituir com una biblioteca secundària quan la del Museu va patir les primeres destruccions.
Aquest espai sagrat va ser destruït definitiva per ordre l’emperador Teodosi I (391 dC) que va prohibir els cultes pagans per defensar el cristianisme com a única religió de l’imperi Romà.
Entre els filòsofs més destacats estan Euclides, que va establir les bases de la geometria; Arquímedes, matemàtic, físic i enginyer, conegut per les seves lleis sobre la palanca i la flotació; Aristarc de Samos, que proposà un model heliocèntric precursor de Copèrnic; Erastòstenes, que mesurà amb gran precisió la circumferència de la Terra; Ptolomeu, autor de l’Almagest, on desenvolupà la teoria dels epicicles per explicar el moviment planetari; i, Hipàtia d’Alexandria, última gran filòsofa, matemàtica i astrònoma del món antic.
L’actitud tolerant d’Hipàtia davant de les diferents sensibilitats religioses i culturals la convertiren en una figura respectada pels alumnes pagans i cristians. No obstant, el seu lliure pensament i la seva influència intel·lectual van generar hostilitats entre les faccions més radicals del cristianisme alexandrí. Acusada d’heretgia, va morir assassinada per fanàtics l’any 415 dC.
La seva mort simbolitza la fi del món antic i el triomf d’una nova perspectiva filosòfica en què la raó va quedar subordinada a la fe.
L’Hel·lenisme científic representa el pas del pensament especulatiu al coneixement empíric i metòdic. A través de l’observació, la mesura i la raó, els savis d’Alexandria van establir les bases del que avui anomenem mètode científic.
La ciència va deixar de ser una reflexió sobre principis generals per convertir-se en una investigació sobre els fenòmens naturals, capaç de donar explicacions precises i verificables. Tot i que aquesta recerca restava encara vinculada a la visió geocèntrica del cosmos, el seu esperit d’anàlisi i la seva confiança en la raó van obrir un camí que culminaria, segles més tard, amb la ciència moderna
[1] Actual Egipte
[2] Serapis era una divinitat creada per la dinastia dels Ptolemeus que unia elements de la religió grega i egípcia. El déu Serapis combinava elements de Zeus, Osiris i Apis i representava la fusió cultural que caracteritzava l’Alexandria del moment.
