L’estudi de l’univers i de les lleis que regeixen la naturalesa ja no tenia aturador. Ja fos des de la perspectiva físico-descriptiva – inaugurada per Thales, Anaximandre, Anaxímenes, Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit – o la lògico-racionalista, pròpia de Pitàgores, Heràclit i Parmènides, les preguntes sobre la constitució de l’Univers, la seva evolució, la justificació i explicació dels fenòmens físics, biològics i fins i tot les prediccions de futur formen part de la nostra vida i existència actual.

I, segurament, va ser gràcies a aquells primers esforços d’abstracció intel·lectual que es va poder donar el salt cap a la reflexió sobre altres lleis: aquelles que gestionaven la polis.

Dirigim la mirada cap  els nuclis tribals de l’Àtica, que havien passat desapercebuts durant la cultura micènic, tot i que creixien sota la seva influència (1600-1100 aC); el col·lapse d’aquesta civilització, entre el 1200 fins el 900 aC, causat per les invasions dels pobles del nord – els dòrics -, va comportar la pèrdua de l’escriptura, l’abandonament de les ciutats i la fugida cap a altres territoris costaners de l’Àsia Menor. S’iniciava una època fosca en el territori continental.

A partir del 850 aC, aquesta època fosca començava a recular. Els nuclis familiars repartits pel territori es van anar agrupant en ciutats-estats (polis -πόλις- ), probablement guiats per interessos econòmics i de protecció. Aquestes polis estaven governades per reis, com és el cas de Cecrops, qui va introduir el culte als déus,  l’escriptura i va fer d’àrbitre en la disputa entre Atenes i Posidó per decidir sobre quina divinitat havia de protegir aquesta ciutat.  Va guanyar Atenes i la  ciutat va prendre el nom de la seva deessa protectora: Atenes.

El seu successor, Erecteu, va instituir el culte a Atena i, segons la tradició, el rei va morir defensant la ciutat. En agraïment, se li va erigit un temple a l’Acròpolis: l’Erectèon, des d’on, sota l’atenta mirada de les cariàtides, podria contemplar eternament la seva ciutat.

D’aquesta associació de tribus, va sorgir una comunitat política organitzada en  lleis i institucions. L’estructura urbana es dividia en dos grans espais: a la part més alta – l’Acròpolis (ciutat elevada), una estructura fortificada, destinada al culte religiós i la protecció dels habitants en cas de perill. A la part baixa s’establien els grans espais públics: santuaris, teatres, gimnasos i sobretot l’àgora, centre de la vida civil, econòmica i institucional.

Aquest desdoblament físic entre el món dels déus i el món del humans expressava també una separació simbòlica: les lleis divines ja no interferien directament en les lleis humanes.

L’organització política i social era oligàrquica: les famílies aristocràtiques (els aristoi)¹ ocupaven els principals càrrecs polítics, tot i que el poder suprem residia en un rei, que era escollit per successió   consanguínia. Ara bé, aquestes polis no estaven exemptes de tensions socials entre l’elit dirigent i la resta de grups socials: pastors, artesans, guerrers o mercaders, fet que sovint desembocava en  governs tirànics.

L’Atenes arcaica no va ser una excepció. L’aparició de la moneda, amb l’efígie de la deessa Atenes gravada per un costat i una òliba per l’altre, va alterar el poder econòmic i social. Alguns plebeus s’enriquien, mentre que pagesos i fins i tot algunes famílies aristocràtiques s’endeutaven profundament. L’ordre social trontollava i només l’aparició d’un personatge va poder fer d’aturador temporal: Soló².

Aquest legislador, estadista i poeta va oferir a la societat atenenca del segle VI aC una via per superar els conflictes socials mitjançant una sèrie de reformes en l’estructura social i econòmica de la polis. Nomenat arcont a l’any 594 aC va actuar com a àrbitre entre les diferents faccions. Primer, va abolir els deutes que portaven a l’esclavatge i en va prohibir definitivament aquesta pràctica. Segon, va dividir la societat en quatre grups³ en funció de la renda, atribuint-los drets i deures diferents, però obrint la participació política a tots els ciutadans a través de l’ekklesia⁴ i els tribunals populars⁵. Així, el poder el poder judicial de l’Areòpag – òrgan judicial tradicionalment controlat per l’aristocràcia – quedava subordinat al de l’assemblea. Tercer, també va crear la Boulé, un nou òrgan polític format per 100 representants de les diferents tribus que havien formar la polis d’Atenes. Aquesta assemblea preparava les lleis que es votarien a l’ekklesia i controlava l’administració pública. Des del punt de vista judicial, Soló va promoure la igualtat davant la llei, donant gran valor al text escrit. Per últim, va promoure el comerç i la indústria i va impulsar la cultura i l’educació.

A partir d’aquí, era només qüestió de temps que sorgís un nou model polític: la democràcia (δημοκρατία)⁶, impulsada per Clístenes (el 508–07 aC), Efialtes (el 462 aC) i Pèricles (Atenes, 494-429 aC) després de la moderada tirania de Pisístrat (600-527 aC).

Democràcia…, però no per a tothom

Així,  cap la segona meitat el segle V aC – entre els anys 450 – 400 –, s’inicia el període més important d’Atenes: es converteix en la polis de referència política i cultural de l’Hèl·lade.

Els arquitectes Ictinos i Cal·lícrates li donaran la forma definitiva al perfil de la ciutat amb la finalització del Partenó; l’escultura d’Atenea Promacos de Fídies, amb la seva llança i el seu escut, des de l’entrada de l’Acròpolis, restarà atenta als canvis de la ciutat. L’escultor Miró⁷ plasmarà en les seves escultures els cànons de bellesa descrits per Políclet, tot esculpint en bronze els seu Discòbol; un al·legat a la perfecció de l’atleta grec.

La democràcia s’imposa com a forma de govern on les normes, les lleis que regulen les accions humanes dins la polis, emanen de la confrontació de les diferents opinions correctament argumentades. La reflexió filosòfica es torna antropològica; el centre d’atenció és l’ésser humà i les normes que regulen la seva vida. La política i l’ètica surten a escena portades de la ma dels canvis socials del moment. Un nou camp d’anàlisi filosòfica s’obre pas: el debat entre les lleis naturals i les lleis de la ciutat; entre nómos i phýsis. S’inicia l’època clàssica.