De la phýsis a la nómos: el discurs sofista

“L’home és la mesura de totes les coses”

Protàgores

El terme phýsis – com hem pogut llegir en capítols anteriors – s’utilitzava per designar el món de la naturalesa i les lleis que regulaven la seva estructura i els seus canvis. Els pensadors jònics van fer servir aquest concepte per referir-se a l’àmbit físic de la realitat. Però quan, a l’Atenes de mitjan del segle V aC, l’interès filosòfic es desplaça cap a la naturalesa de les relacions humanes, el seus objectius i les normes que les regula, sorgeix el terme nómos que pot traduir-se com llei, costum, convenció o norma.

A diferència de la phýsis, la nómos esdevé una convenció: allò acordat dins context humà i social que pot variar segons les diferents polis o comunitats.

El debat sobre si la phýsis humana (la naturalesa pròpia de l’ésser humà) coincideix o no amb la nómos (les lleis socials) obre pas a un dels moviments filosòfics més extensos de la filosofia clàssica: la sofística.

El moviment sofista

Els nomenats sofistes –mestres del saber – arribaven de tot arreu a Atenes, que, com ja hem vist, cap el final del segle V aC s’havia convertit en el centre neuràlgic dels canvis socials i polítics, impulsats per la instauració de la democràcia. Aquesta es regia, en teoria, per dos principis: el poder havia d’estar en els ciutadans i els alts càrrecs importants havien de recaure en els millors preparats.

Així doncs, va ser el mateix sistema polític qui “va demanar” – com si es tractés d’un element més d’intercanvi econòmic – l’aparició de mestres que oferissin un nou producte formatiu per aquells que volien dedicar-se a fer carrera política i a la vida pública.

Aquests sofistes, a canvi d’un sou, oferien una formació complementària a l’educació bàsica dels joves amb recursos econòmics. L’objectiu era entrenar-los en l’art de l’oratòria persuasiva: és a dir, la capacitat de parlar en públic; d’expressar les idees amb claredat i d’argumentar sobre qüestions polítiques i ètiques per convèncer l’audiència. Es venia, literalment, saviesa i virtut (areté).

L’Atenes de Pèricles s’omplia d’intel·lectuals i artistes de gran nivell disposats a aportar el seu talent al servei de la racionalitat del coneixement i dels costums: Anaxàgores, Damó d’Atenes, Protàgores, Hipòdam de Milet, Zenó d’Elea, Herodot, Hippies, Pròdic, o Sòfocles, entre altres¹. Sota la protecció del propi Pèricles o d’altres mecenes, aquests mestres – la majoria estrangers – recorrien la ciutat seguits per joves desitjosos d’ascendir socialment, exposant discursos sobre tot tipus de temes propis d’una ciutat democràtica. La llibertat d’opinió estava permesa i l’areté tradicional, qüestionada. Criticar als sofistesera atacar a l’elit de la ciutat, fins i tot al mateix Pèricles.

Els sofistes impartien la seva ensenyança de dues maneres: d’una banda mitjançant lliçons públiques, en forma de debats públics dels oradors, en que s’enfrontaven posicionaments diferents sobre un mateix tema. Però el mètode més comú era la formació privada, en estances domèstiques, on no només s’aprenia el discurs del mestre, sinó també el seu tarannà, la seva forma de parlar i d’actuar. Aquests espais reduïts fomentaven l’intercanvi intel·lectual entre els mateixos companys.

El perfeccionament de l’oratòria i la retòrica es basava en dos mètodes: un, fent la lectura i discussió de textos jurídics, simulant un enfrontament entre demandat i defensor. Aquest exercici servia per estructurar línies argumentatives i preparar-se per actuar davant els tribunals o l’Assemblea.

L’altre mètode de preguntes i respostes, potenciava la concreció, la brevetat i la capacitat dialèctica, amb l’objectiu de transmetre el màxim coneixement amb el mínim de paraules.

Les aportacions dels sofistes van ser rellevants dins l’etapa de formació del pensament grec. Les característiques més importants van ser: el relativisme: no existia una veritat universal, sinó que el coneixement i els valors eren relatius a cada cultura, individu o circumstàncies. Aquesta concepció la va saber expressar clarament Protàgores en la seva màxima “L’home és la mesura de totes les coses”. A això s’hi afegeix el convencionalisme ja que consideraven que les lleis, els valors i les normes morals no eren naturals sinó convencions socials (nomos) variables segons la comunitat o l’època; A més, donaven una gran importància a l’ús de l’oratòria com a eina política i educativa: el seu objectiu era formar ciutadans capaços de convèncer en l’àmbit públic, utilitzant el llenguatge com a eina de poder i d’influència; l’educació que oferien era de caràcter pragmàtic i professional: consideraven que la virtut (areté) podia ser ensenyada i  que l’aprenentatge havia de tenir utilitat per a la vida pública.

Pel que fa als continguts, es caracteritzaven la multidisciplinarietat: tractaven temes diversos – com la literatura, la religió, la naturalesa, la moral, l’origen de l’ésser humà — però no pretenien arribar a definicions universals o veritats absolutes, sinó que acceptaven la pluralitat i la relativitat de les opinions. Més que acumular coneixements, es tractava de demostrar les habilitats retòrica i persuasives en contextos públics². Finalment, una altre tret destacable dels sofistes fou el qüestionament de les creences tradicionals: van impulsar una actitud crítica envers els mites i les autoritats religioses, cosa que sovint generava polèmica entre els sectors més conservadors de la població.

Amb el pas del temps, ja ben entrat el segle IV aC, aquest sistema va ser substituït per escoles més sistemàtiques i estables, amb edificis propis, com l’Acadèmia de Plató o el Liceu d’Aristòtil.

---