“Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, cal explicar-la tota sencera en relació amb el que hem dit abans, equiparant la regió que se’ns apareix mitjançant la vista amb l’habitacle de la presó, i la llum del foc que hi ha allí amb el poder del sol.”

Plató, República 514

Amb les analogies del Sol, la línia i la caverna, Plató intenta explicar què és el Bé i com un filòsof ben format pot arribar a conèixer els conceptes universals que habiten en el món de les idees.

En primer lloc, Plató estableix una analogia entre el Sol i la Idea del Bé: així com el Sol fa visible les coses materials gràcies a la llum que emet, el Bé – com a intel·ligible – fa que els conceptes com justícia o bellesa també siguin comprensibles per la ment humana, proporcionant els elements necessaris per captar-los racionalment. Així, per exemple, la bondat és la causa de l’existència i de la comprensibilitat de tot allò que és just o bell.

En segon lloc, perquè s’entengui l’analogia entre el Sol i Bé – que té com a objectiu conèixer la naturalesa del Bé — i com es relacionen les Idees amb els objectes físics, Plató proposa el símil de la línia.

Plató — en boca de Sòcrates — ens demana, en primer lloc, que tracem una línia: A – B, la qual ha de ser dividida en dues parts desiguals: A – C – B. Tot seguit, cada segment s’haurà de tornar a dividir amb la mateixa proporció, de manera que obtenim les subdivisions següents: AD – DC; dins del tram sensible (AC), i CE – EB dins del tram intel·ligible (CB). Cada divisió representa un grau de realitat i, en correspondència, el grau de fiabilitat del coneixement que se’n pot extreure:

Per tant, tram CB – que és el més petit – representa el món intel·ligible, i el coneixement que en deriva és el veritable coneixement (episteme).

En conclusió, el símil de la línia simbolitza els graus del coneixement humà, que progressen des del més feble (opinió) fins al més elevat (coneixement veritable). Aquest recorregut no és només epistemològic, sinó també educatiu: expressa el procés d’elevació intel·lectual i moral que el filòsof ha de seguir per assolir el coneixement del Bé.

Sense cap mena d’explicació, un dels presoners és alliberat i comença un viatge cap a l’exterior: passa per davant del foc i dels objectes reals dels portadors rebutjant aquesta realitat, ja que continua pensant que les ombres són més autèntiques, perquè és el que ha vist tota la vida.

A mesura que avança, arriba a l’entrada de la cova. L’ombrall entre el món interior i l’exterior. En sortir, queda enlluernat pel sol i només podrà identificar els reflexos a la bassa. Amb el temps, els seus ulls s’adapten, primer, a la visió nocturna, després a la llum del dia i, finalment, és capaç de veure els objectes tal com són i contemplar el Sol.

Aquest procés representa l’alliberament progressiu de la ignorància i l’assoliment del coneixement verdader.

Tot aquest procés d’alliberament i accés al coneixement només es pot portar a terme gràcies a la filosofia — en el sentit més literal del terme: amor al coneixement— i amb el suport d’una disciplina: les matemàtiques.

Es tracta d’un camí ardu i exigent que l’ànima ha de recórrer, sovint amb patiment i dolor, si vol arribar al veritable coneixement i superar l’espai de confort que representa el fons de la caverna. Aquest esforç, però, serà recompensat amb la contemplació directa del Bé i la Veritat, ja que el coneixement de les Idees (o Formes pures) és la màxima aspiració de l’ànima.

Ara bé, què impulsa a l’ànima a fer tot aquest recorregut que – des d’un inici — és sinònim de patiment i l’angoixa? La resposta és molt senzilla i complexa a la vegada: l’amor.

El món material o sensible provoca en nosaltres unes sensacions i emocions que ens fan afirmar que una cosa és bella, justa o desitjable. Aquestes sensacions desperten en la memòria l’eco d’un record: el de les formes ideals. Segons Plató, aquest record no és casual. En la seva concepció, l’ànima ha viscut abans d’unir-se al cos i ha contemplat les Idees en el món intel·ligible. Aquesta idea, coneguda com a teoria de la reminiscència, implica que conèixer és recordar.

Per tant, l’amor al coneixement no neix del no-res, sinó d’una mena de nostàlgia ontològica: l’ànima anhela tornar a allò que un dia va conèixer en estat pur[1]. L’educació, en aquest sentit, no consisteix en transmetre informació nova, sinó en despertar el que ja hi és latent en l’ànima. Així, el camí filosòfic cap al Bé és també un retorn a l’essència més pròpia de l’ésser humà.