All posts by espaihermes2022

Objectius i Metodologia (llatí 4)

Llatí 4

Què és Llatí, llengua i cultura?

“Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua.”

(El dolor mateix és estimat, el dolor és seguit, però és condedit per l’atzar temporal perquè es produeixi treball i també gran dolor)

Potser t’és familiar aquest text: apareix en webs, cartells o dissenys quan encara no hi ha paraules definitives. És llatí, i és l’adaptació d’un escrit de Ciceró de fa més de dos mil anys. El llatí, d’una manera o altra, continua viu i present al nostre voltant.

A 4t d’ESO, el Llatí et convida a recórrer aquest camí: aprendràs expressions que encara fem servir, com carpe diem o alea iacta est; coneixeràs mites i històries que han inspirat llibres, sèries i pel·lícules; i viuràs el relat apassionant d’un petit poblat del Laci que va aixecar ciutats, va conquerir terres llunyanes i va construir el majestuós Coliseu.

El Llatí no és només una llengua antiga: és una aventura per desxifrar el passat, entendre les nostres paraules i descobrir les claus amagades que expliquen qui som i d’on venim.

OBJECTIUS

La matèria de Llatí: llengua i cultura t’endinsa en la civilització romana i en el seu llegat, encara ben viu a la nostra llengua, la nostra història i el nostre patrimoni. Al llarg del curs, descobriràs com aquesta herència continua present en la realitat catalana i europea actual.

És una assignatura amb doble valor: introdueix els alumnes en el món del llatí durant l’educació obligatòria i, alhora, ofereix una base sòlida per a aquells que vulguin continuar amb el batxillerat o altres estudis humanístics.

Amb una mirada humanista, el Llatí et convida a dialogar amb el passat per comprendre millor el present: des de la llengua i la literatura fins a l’art, la història, l’arqueologia i la vida quotidiana dels romans.

Els seus objectius són:

  1. Valorar la civilització llatina i el seu llegat en la formació de la identitat catalana i europea, reconeixent-ne les semblances i diferències amb el present i adoptant una actitud crítica davant estereotips i discriminacions.
  2. Analitzar la llengua llatina en la seva relació amb les llengües romàniques i amb altres llengües de l’alumnat, per comprendre l’origen i l’evolució del nostre repertori lingüístic, i valorar la diversitat cultural i lingüística com una font de riquesa compartida.
  3. Interpretar textos llatins de dificultat adequada, reconeixent-ne el sentit global i les idees principals, i establint vincles amb els contextos històrics, socials i culturals que els van generar, per comprendre la seva vigència i la seva influència en el nostre patrimoni cultural.
  4. Iniciar-se en la producció i la traducció de textos llatins senzills, aplicant estratègies de raonament i comparació amb la llengua pròpia, per desenvolupar la competència lingüística, el pensament crític i la disciplina en l’aprenentatge.
  5. Conèixer i valorar el patrimoni cultural, arqueològic i artístic romà, tant material com immaterial, identificant-ne les empremtes en l’entorn català i europeu, i prenent consciència de la necessitat de preservar-lo i transmetre’l com a part essencial de la nostra història i identitat.

METODOLOGIA

  • Treball individual i en grup per promoure l’autonomia i el treball col·laboratiu.
  • Ús de tecnologies de la informació i comunicació per a la creació de productes audiovisual.
  • Debats i discussions per fomentar el pensament crític i ètic

Avaluació

  • Avaluació contínua basada en la participació, treballs pràctics i projectes.
  • Autoavaluació i coavaluació per fomentar la reflexió sobre el propi aprenentatge.
  • Criteris adaptats a les competències específiques, tenint en compte la perspectiva de gènere, ètica i ciutadania democràtica.
%Elements d’avaluació
40%Carpeta d’aprenentatge (portafolis)
50%Activitats avaluadores (exercicis i activitats)
10%Actitud i predisposició a classe

El contingut de la carpeta d’aprenentatge

Aquesta carpeta (o portafolis) representarà el conjunt d’activitats fetes a classe. En ella han d’haver apunts (dossier d’entrega que estiguin treballats per l’alumne) i les diferents activitats proposades i exigides pel tema treballat. 

Les activitat avaluadores

Corresponen totes les activitats i exercicis que es realitzin tant a classe com a casa. El format final serà principalment en ordinador (programa de tractament de textos); les activitats a classe poden ser realitzades amb paper comú i posteriorment ser passada a ordinador. Per avaluar aquestes activitats es tindran en compte:

  • L’entrega en la data prevista de les activitats. No seran acceptades aquelles entregues fora de termini.
  • Les puntuacions de les activitats.
  • Correcció ortogràfica i el format.
  • Presentació acurada de les activitats.
  • Activitats individuals on es posa a prova l’assimilació dels continguts per part de l’alumnat.
  • Si les activitats són en grup, l’actitud passiva repercutirà en l’alumne concret (coavaluació)

Actitud i predisposició a classe

Es valorarà positivament tota actitud positiva de respecte de l’alumne a classe i a l’assignatura. És valorarà negativament l’arribada tard a classe (menys que sigui justificada per causa major); la no entrega de les activitats; l’actitud passiva i la falta de respecte. 

Criteris de recuperació de matèries pendents

  • Per recuperar un trimestre s’hauran d’entregar totes les activitats correctament realitzades; si fos el cas que haguessin activitats grupals, s’haurà de fer tota l’activitat sencera. 
  • S’haurà de superar una prova d’assimilació de continguts.
  • La realització d’aquest treball de recuperació pot preveure, a més del lliurament dels treballs realitzats, la realització d’alguna prova de valoració del progrés.

Si l’assignatura queda suspesa al juny s’hauran de fer totes les activitats i ser presentades al setembre. 

Tipus d’avaluació

L’avaluació d’aquesta matèria és contínua i de naturalesa qualitativa tant en les activitats individuals com les col·laboratives.

Els ítems informatius que rebrà l’alumne sobre el seu procés d’aprenentatge i evolució formativa seguiran els criteris d’assoliment NA (nivell 1); AS (nivell 2); AN (nivell 3) AE (nivell 4) de les diferents rúbriques que acompanyaran les activitats.

Tanmateix, per afavorir el procés d’aprenentatge es mantindrà un constant feedback i feedforward per facilitar una avaluació formadora tant en els procediments com en els continguts.

Dins del procés avaluatiu, també es tindrà en compte els següents criteris:

  • La correcta presentació de les tasques (dimensió estètica);
  • La puntualitat en la data d’entrega de les activitats;
  • Les faltes d’ortografia, descompten fins a un màxim de de 2 punts;
  • L’assistència a classe, ja que les activitats es realitzen a l’aula;
  • L’actitud de respecte i treball;

Competències específiques que es treballaran

C1. Civilització llatina i identitat europea/catalana:

Valorar i argumentar el paper de la civilització llatina en l’origen de la identitat catalana i europea en general a partir del reconeixement de les semblances i diferències entre llengües i cultures, per combatre els estereotips i prejudicis lingüístics i culturals, i valorar aquesta diversitat com a font de riquesa cultural.

  • Criteri d’avaluació  
    • Analitza manifestacions actuals i n’explica el significat històric.
    • Valora críticament formes de vida romanes amb fonts diverses.
    • Comprèn i compara els períodes i actors de la història de Roma.

C2. Llengua llatina i plurilingüisme

Analitzar i percebre els aspectes bàsics de la llengua llatina, comparant-la amb la llengua d’ensenyament i amb altres llengües del repertori individual de l’alumnat, per valorar els trets comuns i la diversitat lingüística.

  • Criteris d’avaluació
    • Valora la diversitat lingüística d’origen llatí. 
    • Dedueix significats per components i fonètica. 
    • Amplia lèxic i usa llatinismes. 
    • Elabora definicions etimològiques i relacions semàntiques.

C3. Lectura i interpretació de textos

Interpretar i valorar, amb sentit crític i diferents propòsits de lectura, textos llatins, reconeixent-ne el sentit global i identificant idees principals i secundàries.

  • Criteris d’avaluació
    • Explica oralment/ per escrit el caràcter humanista i clàssic. 
    • Reconstrueix sentit global i referents.
    • Interpreta críticament i connecta amb l’experiència pròpia.

C4. Producció i traducció (morfosintaxi elemental)

Interpretar i crear produccions llatines (escrites o orals) senzilles, aplicant coneixements bàsics de morfologia i sintaxi i estratègies de planificació, redacció i revisió.

  • Criteris d’avaluació
    • Analitza morfologia/sintaxi i compara amb la llengua pròpia. 
    • Tradueix o produeix continguts breus amb correcció i justificació. 
    • Fa oracions bàsiques en llatí. Usa recursos digitals per comprendre/crear.

C5. Patrimoni romà (material i immaterial)

Analitzar i valorar el patrimoni cultural, arqueològic i artístic romà, apreciant-lo  i reconeixent-lo com a manifestació de la creació humana i com a testimoni de la història, per identificar-hi les fonts d’inspiració i distingir els processos de construcció, preservació, conservació i restauració, i garantir-ne la sostenibilitat.

  • Criteris d’avaluació
    • Interpreta elements i mites com a inspiració artística. 
    • Reconeix romanització i processos de conservació. 
    • Exposa resultats d’una recerca amb fonts i suports diversos.

Entendre el món: la teoria de les causes

Història de la Filosofia

Com ja hem dit anteriorment, Aristòtil concep la realitat des d’una perspectiva dinàmica en què la teoria del canvi adquireix una importància clau per explicar-la. Alhora, admet la necessitat de conèixer allò que roman estable dins del canvi i quin és el procés d’aquest coneixement. Però, per conèixer la realitat, cal comprendre per què existeix i canvia. Per aquest motiu Aristòtil desenvolupa la teoria de les causes.

Per què existeixen les coses i per què canvien?

Amb les teories de la matèria-forma i de potència i acte, Aristòtil ens ha introduït als elements fonamentals que fan referència a les transformacions i els canvis dels éssers. Però, per comprendre i conèixer com és la realitat en la seva totalitat, cal conèixer per què existeixen i per què canvien. Aquest és el motiu que el porta a desenvolupar la teoria de les causes[1].

El concepte causa significa tot el que és necessari perquè es produeixi un fenomen.  Aquest, allò necessari es concreta en quatre factors (o causes): causa material, causa formal, causa eficient i causa final:

  1. Causa material és la matèria que composa un objecte; respon a la pregunta de què està fet? Per exemple, la fusta de la taula.
  2. Causa formal és la forma o estructura que defineix l’objecte; respon a la pregunta què és? Per exemple, la disposició o forma de la taula.
  3. Causa eficient fa referència a l’agent que provoca el canvi o crea l’objecte; respon a la pregunta qui ho fa? Per exemple, el fuster que construeix la taula.
  4. Causa final explica la finalitat o objectiu de l’objecte; respon a la pregunta per què serveix? Per exemple la taula serveix per menjar o treballar.

Per Aristòtil, de totes aquestes causes, la que té més importància és la causa final, ja què considera que tot allò que existeix tendeix a una fi: té una finalitat o un propòsit natural: teleologia (telos = fi )

És per aquest motiu que, segons la seva cosmologia, la Terra – per la seva pesadesa—  ocupa el centre de l’univers (geocentrisme) i mostra una naturalesa ordenada formada per una jerarquia d’elements segons el criteri del seu pes (terra, aigua, aire i foc),  orientada a una finalitat.

El Primer Motor Immòbil o Causa Primera

Seguint la lògica sobre el  plantejament aristotèlic de la causa-efecte, cal fer-se la pregunta: què és el que ho mou tot? És evident que no es pot retrocedir infinitament buscant l’origen de cada moviment. Davant d’això, Aristòtil dedueix l’existència d’un Primer Motor Immòbil[2], que és: acte pur sense potència; és forma pura sense matèria i que mou l’univers no com a causa eficient, sinó com a causa final: tot tendeix cap a ell per atracció de la seva perfecció

Aquest Primer Motor és concebut com una divinitat (o principi diví) sense la capacitat de crear ni ordenar el món voluntàriament[3]. Només mou per la seva perfecció, excel·lència i fi desitjat.

En conclusió, Aristòtil construeix una filosofia que uneix realitat i coneixement. Amb la teoria del coneixement, explica com la ment humana, partint dels sentits, arriba a captar les formes universals i necessàries. Amb la teoria de les causes mostra, per què les coses existeixen i canvien, arribant a la idea d’una finalitat última.

Així, filosofia i ciència esdevenen la màxima expressió del saber humà: comprendre les causes últimes i el sentit de la realitat.

[1] Aristòtil: Metafísica, Llibre V (Δ), cap. 2 — 1013a24–1013b3; Física, Llibre II, cap. 3 — 194b16–195a3; Segons Analítics I, 2 — 71b9–12

[2] Aristòtil, Física VIII, 5–6; Metafísica XII, 6–7 (1072a26–27; 1072b3–4) i 9 (1074b15–35).

[3] La identificació del Primer Motor d’Aristòtil amb el Déu creador cristià apareixerà en les obres  Summa Theologiae  i Summa contra Gentiles de Tomàs d’Aquino al segle XIII.

De l’experiència a la ciència: com coneixem segons Aristòtil

Història de la Filosofia

Del canvi al coneixement

Hem vist com Aristòtil parteix d’una visió de la realitat en què tot ésser és un compost de matèria i forma, i en què el canvi s’explica pel pas de la potència a l’acte. Ara bé, davant d’aquesta visió dinàmica del món, sorgeix una nova pregunta: com podem arribar a saber què són les coses i com canvien?

Sabem que el canvi o la transformació no només es descriuen físicament, sinó que també obren la porta a una pregunta fonamental: com coneixem allò que està en constant canvi? Si la matèria és allò que pot arribar a ser i la forma és allò que defineix cada realitat, el coneixement humà haurà de ser capaç de captar precisament aquesta forma universal comuna que hi ha entre els individus concrets.

D’aquesta manera, la teoria del coneixement d’Aristòtil es pot entendre com la continuació de la seva teoria del canvi: mentre el món es transforma, la nostra ment té la capacitat d’abstraure allò permanent i universal que hi ha dins cada procés de canvi.

Aquí entra en joc la seva teoria del coneixement (epistemologia) que busca explicar com la nostra ment és capaç de passar de les dades sensibles i particulars dels sentits a un coneixement universal i necessari de la realitat.

Per Aristòtil, un coneixement universal és la captació d’allò comú que es pot predicar de molts individus, com per exemple “animal”, “quadrat” o “humanitat”. A diferència de Plató, que defensava l’existència d’un món d’Idees separades de la realitat sensible (o material), Aristòtil afirma que els universals no existeixen per sí sols, sinó que només es troben en els casos concrets i particulars[1]. Aquesta diferència va comportar també una manera distinta d’entendre el procés de coneixement.

Els diferents tipus de sabers

Aristòtil va distingir tres grans tipus de sabers en funció de la seva finalitat i el seu objecte d’estudi: el teòric, el pràctic i el tècnic.

El saber teòric és un saber especulatiu (o contemplatiu) que no té com a objectiu produir res ni respondre a una utilitat immediata. Sorgeix del desig de conèixer i comprendre com és la realitat, les seves causes i el seu sentit més profund. És un saber desinteressat que cerca la veritat pel simple fet de saber. Dins d’aquest saber s’inclouen la filosofia, la teologia, la física, les matemàtiques.

El saber pràctic és un tipus de coneixement orientat a guiar l’acció i a regular el comportament humà, tant a nivell individual com a col·lectiu. El seu objectiu no és només comprendre, sinó també orientar la vida i les decisions per assolir una existència bona i justa. Formen part d’aquest tipus de saber l’ètica i la política.

Per últim, el saber tècnic que tracta del coneixement que s’ocupa de l’estudi i de la producció de creacions humanes segons unes normes, principis i tècniques determinades. És un saber orientat a la fabricació i la producció, que transforma la realitat en funció d’un objectiu pràctic. Dins d’aquest saber tenim la retòrica, l’economia o l’arquitectura entre altres.

En resum, Aristòtil entén que el coneixement humà no és ni únic ni homogeni, sinó que adopta formes diverses segons el seu objectiu o propòsit: contemplar la veritat, orientar l’acció o produir i crear.

El procés del coneixement

Per Aristòtil l’origen del coneixement és empíric, es a dir, prové de l’experiència. Això significa que no existeixen coneixements innats. A diferència de Plató, l’ànima, en néixer, és com un full en blanc (tabula rasa). Tot allò que sabem ho adquirim a través dels sentits i d’altres facultats humanes.

En termes generals, el procés del coneixement va dels sentits, que ens donen dades particulars i concretes, fins a la formulació de conceptes generals o universals. Aquest procés no es dona de manera immediata, sinó que passa per quatre nivells fonamentals: el primer nivell és el dels sentits. El coneixement comença amb la percepció dels objectes concrets mitjançant el sentits externs (vista, oïda, tacte, gust i olfacte). En aquest primer moment disposem de dades particulars i contingents de la realitat, és a dir, coneixem “aquest objecte concret” tal com és mostra. El segon nivell està format per la imaginació i la memòria: les dades captades pels sentits es conserven gràcies a la memòria i es poden reproduir mitjançant la imaginació. D’aquesta manera, encara que l’objecte ja no estigui present, la ment pot retenir-ne la imatge i recordar-ne  les característiques. Aquí comença a aparèixer l’experiència, que és la repetició i acumulació de percepcions semblants. El tercer nivell està format per l’abstracció: aquest procés consisteix a separar, en els casos particulars, allò que és essencial i comú a tots. Gràcies a l’abstracció, la ment forma conceptes universal, que ens permeten entendre la realitat més enllà de l’individu concret. Per últim, el quart nivell: els judicis i raonaments: els conceptes universals serveixen de base per elaborar judicis (tots els homes són mortals) i raonaments més complexos. En aquest nivell, el coneixement esdevé universal i necessari, propi de la ciència, la tècnica i la filosofia.

Aquí tens un exemple d’aquest procés:

Aquest conjunt de teories apareixen desenvolupades en diferents obres d’Aristòtil, però és principalment al De ànima (Sobre l’ànima) on s’explica les facultats de l’ànima i la funció de l’intel·lecte agent i pacient; a la Metafísica tractarà sobre el tema dels universals i les causes i, a l’Organon i a l’Analítics segons exposa el procés lògic del coneixement lògic i demostratiu. En conclusió, per Aristòtil, el coneixement humà té origen en les dades sensibles, però arriba a ser universal i científic quan la ment és capaç d’abstraure i formular conceptes universals i necessaris. Així, la filosofia i la ciència esdevenen el punt més alt del saber, perquè permeten entendre les causes últimes i el sentit de la realitat.

[1] Malgrat que els conceptes “universal” i “forma” estan relacionats, no signifiquen exactament el mateix; la forma és el que dona estructura a la matèria i que determina què és un ésser concret. Per exemple, la forma d’un gat és el que fa que una determinada matèria arribi a ser un felí i no una altre cosa. En canvi, l’universal és el concepte intel·lectual que la nostra ment capta a partir de diversos individus que comparteixen una mateixa forma.

Com les coses es transformen sense deixar de ser el que són

Història de la Filosofia

Aristòtil i el canvi: una explicació racional i empírica

Superat el dilema del dualisme platònic gràcies a la teoria hilemòrfica, Aristòtil s’enfronta a un dels grans temes de la filosofia grega: el problema del canvi i la transformació. Els filòsofs de la physis ja havien centrat la seva atenció en aquest aspecte i van observar que tot el que ens envolta és divers, múltiple i en constant transformació. Ara bé, perquè el canvi sigui possible, ha d’existir quelcom permanent enmig d’aquesta transformació.

Amb la seva actitud pràctica i observadora, Aristòtil – seguint el fil de la teoria hilemòrfica –  va oferir una teoria clara: el que perdura és la matèria, mentre que el que es transforma és la forma.

Tipus de canvi

Aristòtil distingeix entre dos tipus de canvi: el canvi accidental i el canvi substancial. Un canvi és accidental quan la substància[1] és manté i només varien els seus accidents (quantitat, qualitat, lloc…). Un canvi és substancial quan es crea o desapareix una substància (generació-corrupció). Per exemple, el naixement d’un ésser (generació) o la mort (corrupció).

Per completar la seva teoria, Aristòtil introdueix la relació entre potència i acte: per potència s’ha d’entendre la possibilitat real d’arribar a ser una cosa. Per exemple, una llavor és en potència un arbre. L’acte és, doncs, el que ja és en realitat: l’arbre que creix a partir de la llavor.

Amb aquest nou element, el pas de la potència al canvi, el canvi és el procés mitjançant el qual una possibilitat existent en la matèria esdevé realitat.

En conclusió, amb aquests dos principis que constitueixen la teoria del canvi, Aristòtil supera les dificultats presentades pels filòsofs presocràtics: el canvi ja no és el pas del no-ser al ser, sinó un procés de desplegament gradual de possibilitats. El món, la realitat es presenta com una unitat dinàmica i ordenada, on allò que és permanent i la transformació es combinen harmònicament.

[1] Recordem que Aristòtil considera substància a tot allò que existeix per si mateix i no en una altre cosa i està compost de matèria i forma. Distingia entre substància primera (l’individu concret: aquest arbre, aquest cavall…) i la substància segona (l’espècie o gènere al qual pertany l’individu concret).

L’ànima, nucli central de l’ésser humà i de la vida

Història de la Filosofia

Fins ara hem definit l’ésser humà com un ésser racional i social que només pot desenvolupar totes les seves capacitats dins la polis, la societat. La seva raó vital es mou entre uns elements teòrics — la recerca de la veritat i la felicitat — i uns altres pràctics — l’ètica i la política—. Per això, la persona només és plenament humana quan viu virtuosament en societat.

Ara bé, l’ésser humà és quelcom més què un ser ètic i polític? Existeix alguna dimensió antropològica més profunda? Aristòtil respondrà aquestes preguntes a través de la seva teoria hilemòrfica i la seva doctrina de l’ànima.

L’ànima, principi vital i base de la teoria hilemòrfica[1]

Per a Aristòtil, l’ésser humà és un compost de cos i ànima: el cos constitueix la part material i l’ànima és la forma o principi vital que actualitza les potències corporals. Per això, no pot existir cos sense ànima ni ànima sense cos. Aquesta unió mostra que l’ésser humà no és un dualisme — com defensava Plató — sinó una unitat única i concreta[2].

 Posseir ànima és propi de tot ésser viu. Igual que l’ésser humà, les plantes i els animals també tenen ànima, però de rang diferent. Aristòtil planteja l’existència de diferents tipus d’ànima: la vegetativa que té com a funció assegurar la nutrició i la reproducció; la sensitiva, que afegeix a l’anterior la percepció, el desig i el moviment; i, finalment, la intel·lectiva o racional, que possibilita el coneixement i l’acció lliure.

Tenint en compte la complexitat i capacitats de les diferents espècies, l’ésser humà disposa dels tres tipus d’ànima — la racional, la sensitiva i la vegetativa—; els animals disposen de de l’ànima sensitiva i la vegetativa; i, per últim, les plantes només disposen de l’ànima vegetativa.

Per explicar la relació/unió entre cos (matèria) i ànima (forma), Aristòtil en farà ús de la seva teoria hilemòrfica.

Per Aristòtil, tot ésser concret està compost de matèria (el que pot arribar a ser) i forma (el que actualment és). La forma és allò que estructura la matèria i li dona identitat. Per exemple: una massa d’argila (matèria) pot esdevenir qualsevol cosa; només la forma (una gerra) és el que dona identitat a la massa d’argila. Aristòtil il·lustrarà aquesta teoria amb la creació d’una estàtua que tindrà com a matèria bronze o marbre per acabant sent una figura escultòrica. Aplicada aquesta teoria als éssers vius, es pot afirmar que el cos és la matèria i l’ànima la forma.

En conclusió, amb la teoria hilemòrfica, Aristòtil supera el dualisme platònic i rebutja l’existència de formes immaterials separades de les coses. La forma —allò que defineix un ésser— només existeix unida a la matèria, i és el que fa que un individu concret sigui allò que és. Així, tota substància primera[3] és un compost de matèria i forma.

A diferència de Plató que considerava que cos i ànima són una unió accidental i, per tant, poden existir separadament (sent l’ànima més perfecta que el cos), Aristòtil defensa que cos i ànima constitueixen una unió substancial[4]: junts formen una única realitat indissoluble, i l’ànima és la forma que actualitza el cos.

Així, doncs, amb la teoria hilemòrfica es consuma la superació del dualisme platònic: no hi ha Idees separades del món sensible; l’ésser humà és un compost indissoluble de cos i ànima i es qüestiona la immortalitat de l’ànima. Finalment, el coneixement s’adquireix per abstracció: no hi ha reminiscència – com en Plató -, sinó que, el mitjançant un procés d’abstracció i prescindint de la matèria individual, es busca la forma comuna que permet definir i classificar la diversitat d’éssers.

[1] ὕλη, matèria; μορφή, forma

[2] Aristòtil tractarà aquest tema a les obres de la Metafísica, VII; VIII i al de l’Ànima, II.

[3]  Aristòtil considera que tot allò que existeix per sí mateix i no en una altre cosa és una substància: el compost de la matèria i la forma. Per exemple, un cavall concret, un arbre concret, una persona. No obstant, diferenciarà entre substància primera: l’individu concret; i la substància segona: l’espècie o el gènere al que pertany la realitat concreta. Per exemple: arbre en general, cavall en general, home com a espècie.

[4] Unió substancial: unió de diferents elements que formen una sola substància.

De la phýsis al saber sistemàtic. L’empirisme d’Aristòtil

Història de la Filosofia

La xarxa del saber aristotèlic

Inspirant-nos en el Loop Quantum Gravity de Carlo Rovelli, on uns anells entrellaçats representen la relació espai-temps unida per nodes, podem veure en Aristòtil un paral·lelisme: cada saber (antropologia, ètica, biologia, metafísica, política, art…) és com un anell que es vincula amb els altres mitjançant un mètode comú: la observació i l’experiència. Aquests porten a la recerca de les causes i els seus efectes. D’aquesta manera, la filosofia aristotèlica esdevé una xarxa global i holística en que tot està interconnectat, però sense que cada àmbit de saber perdi la seva identitat.

L’antropologia aristotèlica: l’ésser humà com a animal polític i racional

Per introduir-nos dins d’aquesta xarxa, començarem per la pregunta fonamental: què és l’esser humà? En la resposta trobarem dos nivells: un polític-social i l’altre racional.

L’ésser humà, un ésser polític

A la seva obra Política, Aristòtil defineix a l’ésser humà com a un ésser polític: “L’home és per naturalesa un animal social (zoón politikón), i aquell qui, per la seva naturalesa i no per un atzar, no viu en societat és bé una bèstia o bé un déu.”[1]

Amb aquesta idea bàsica i fonamental –què l’ésser humà només pot realitzar-se plenament si viu en societat, dins la polis — es capta l’essència que la societat no és una convenció (un acord entre individus), sinó la culminació natural i necessària de la tendència humana a associar-se i viure en comunitat. Aquesta associació es manifesta ja en l’estructura més elemental, la família, que satisfà les necessitats bàsiques; continua en la comunitat o poblat, que organitza la vida econòmica i defensiva; i arriba a la seva forma superior amb la polis, forma superior d’associació, que permet viure bé, desenvolupar la virtut i que té com a finalitat la felicitat (eudaimonia) col·lectiva. Renunciar a viure en societat, afirma Aristòtil, és ser “o una bèstia o un déu”, perquè significa renunciar a la dimensió pròpia i essencialment humana.

En la seva anàlisi de la polis, Aristòtil també defineix que és i qui no és ciutadà. Ciutadà és aquell que participa activament en les decisions polítiques i judicials de la ciutat: els homes lliures nascuts a la polis. I, tot seguint el costum, quedaven exclosos les dones, els esclaus i els metecs (estrangers), que no tenien veu ni participació en els afers públics.

S’ha d’afegir, que Aristòtil justifica “l’esclavitud natural”, afirmant que hi ha persones que, per la seva pròpia naturalesa, estan destinades a obeir, mentre que d’altres ho estan per governar. Aquesta visió – d’impossible admissió a l’actualitat— li servia per legitima la base econòmica i social de la polis. Així, la participació política quedava reduïda a una part de la població: només els ciutadans lliures tenien accés a la vida pública i a l’exercici de la virtut política.

L’organització social

Per aconseguir l’objectiu de la felicitat comuna, Aristòtil fa un estudi sobre la realitat política del seu temps, negant la possibilitat d’un Estat perfecte —plantejament contrari a Plató-,  ja que considera que cada realitat geo-social fa possible un ordre polític determinat segons el territori i el grup humà. A partir d’aquí — i seguint sempre la seva doctrina del terme mitjà (aurea mediocritas) — desenvolupa una teoria política-social en que reflexiona sobre les diferents organitzacions polítiques, donant prioritat a les formes correctes i analitzant com poden desviar-se cap a règims polític corruptes o dolents[2].  

Seguint aquest ordre, per Aristòtil els règims rectes — aquells que busquen el bé comú — són: la Monarquia, on governa un sol individu orientat al bé comú; l’Aristocràcia, on governen uns pocs (els millors – aristoi —) orientats al bé comú; i per últim la República (politeia), on el govern de la majoria també té com a finalitat el bé comú.

D’aquest tres, en deriven les formes desviades, ja que busquen l’interès particular: la Tirania, desviació de la monarquia, on governa un sol individu en benefici propi. L’Oligarquia, desviació de l’aristocràcia, on governen els rics pel seu propi interès; i, per últim, la Democràcia (degenerada) que és una desviació de la república, on governa la majoria pensant només en els pobres.

Així, per Aristòtil, les organitzacions socials “rectes” són aquelles que busquen el bé comú, mentre que les “desviacions” només tenen en consideració el benefici particular o d’una part.

Independentment que uns règims siguin millors que altres, el més important per Aristòtil, perquè la vida social sigui satisfactòria es l’estabilitat que pot donar una àmplia classe mitjana, ja que és la garantia d’una constitució equilibrada i justa, situada entre l’oligarquia i la democràcia: “l’Estat amb més possibilitats de ser ben governat és aquell en què la classe mitjana és més nombrosa i més forta”[3].

A diferència de Plató, que a La República proposava una organització social molt estructurada i ideal – dividida en tres classes jeràrquiques: governants-filòsofs, guardians i productors —, Aristòtil adopta una enfocament més empíric i realista. En lloc de dissenyar un Estat perfecte, observa les constitucions existents i en destaca les formes rectes i les desviacions. Per això, metre Plató prioritza la unitat i l’ordre jeràrquic, Aristòtil posa l’èmfasi en l’equilibri que garanteix una àmplia classe mitjana i en l’adaptació de cada polis a la seva realitat històrica i social.

L’ésser humà, un ésser racional

“De tots els éssers, només l’home posseeix la paraula (logos). La veu només indica el plaer o el dolor, i per això la tenen també els altres animals. Però la paraula és per manifestar allò que és útil i allò que és nociu, i també el just i l’injust. Això és el que distingeix l’home: tenir, a diferència dels altres animals, la percepció del bé i del mal, del just i de l’injust i d’altres valors. I la comunitat d’aquests és el que fa la casa i la polis.”[4]

Aristòtil no redueix l’ésser humà només a la dimensió política i social: també el defineix com un ésser racional. És precisament en l’exercici de la raó on l’home pot trobar la felicitat més perfecta. L’activitat de la intel·ligència (la raó), que és la facultat més elevada de l’ésser humà, constitueix la vida pròpia de l’home i la que li permet assolir la seva plenitud.

Com podem observar en la cita anterior, el tret que caracteritza els humans – respecte a la resta d’animals — és el logos (la paraula), ja que només amb ell es pot distingir entre el bé i el mal, el just i l’injust, i dirigir les nostres accions cap a una vida bona, ja individual, ja col·lectiva. És en aquest punt on es fusionen ètica i política.

Ètica i política: dos àmbits inseparables[5]

Com hem vist anteriorment, la política tracta sobre l’organització social per assegurar el bé i la felicitat col·lectiva. Ara bé, en la mesura en que ens enfoquem en l’acció individual, cal centrar-se en la moral i l’ètica aristotèlica, ja que aquesta és l’encarregada de descriure com s’ha d’organitzar i orientar el comportament cap el bé i la felicitat.

Així, tant l’ètica com la política tenen un fi comuna: la recerca del bé i la felicitat. Però cal tenir en compte una consideració important: l’ètica està subordinada a la política, ja que sempre és preferible el bé i la felicitat comunitaris al bé i la felicitat individual.

La recerca de la Felicitat

Per Aristòtil, l’ètica – un saber pràctic – tracta sobre com els éssers humans ha d’organitzar la seva vida per viure bé i assolir la felicitat. En la mesura que l’ésser humà està dotat d’una ànima racional, és capaç de pensar, reflexionar i decidir més enllà dels seus instints naturals.

L’ètica aristotèlica pertany al grup de les ètiques teleològiques i eudemonista; es a dir, té com a finalitat la felicitat(eudaimonia), entesa com el bé suprem, desitjable per ell mateix i que mai no es subordina a cap altre fi.

El tret més característic de l’ésser humà és la racionalitat, i per això la felicitat consistirà en exercir aquesta facultat:  viure una vida orientada al coneixement, a la pràctica de la virtut i a l’actualització de les potencialitats intel·lectuals que constitueixen l’essència humana.

Les virtuts i la recerca de la felicitat

Aristòtil considera que la felicitat (eudaimonia) només pot assolir-se mitjançant l’exercici de la virtut. Per això distingeix entre dos grans tipus de virtut: les dianoètiques (o intel·lectuals) i les ètiques, que corresponen a les dues dimensions bàsiques de l’ésser humà: la racionalitat i la vida pràctica.

Les Virtuts dianoètiques (o intel·lectuals)

Les virtuts dianoètiques estan relacionades amb la capacitat de reflexió i deliberació i, per tant, amb la facultat d’entendre com és el món i d’actuar segons allò que es reconeix com a correcte davant d’una decisió. Aristòtil fa referència a les següents:  

  • La prudència (phronesis): raó pràctica entesa com la capacitat d’aplicar els principis generals a les situacions concretes i canviants. És la virtut que ens permet reconèixer els mitjans adequats per assolir el bé i dur-lo a la pràctica.
  • L’art(tekhne): és la capacitat de saber fer i produir racionalment.
  • La ciència(episteme): coneixement objectiu d’allò que és universal i demostrable.
  • La intel·ligència intuïtiva (nous): l’habilitat de captar els principis més generals o axiomes de la ciència.
  • La saviesa (sophia): la virtut suprema, que uneix la intel·ligència intuïtiva i la ciència, i que condueix a la contemplació teòrica.

Aquestes virtuts tenen valor per elles mateixes i el seu exercici és allò que configura l’ideal de vida i la possibilitat de màxima felicitat. No cultivar-les significa renunciar al més propi de l’ésser humà i allunyar-se de la felicitat perfecta.

Les virtuts ètiques i el terme mitjà

Tanmateix, l’ésser humà no és tan sols intel·lecte: també té necessitats, desitjos i passions. Per això Aristòtil afirma que també són necessàries les virtuts ètiques, que regulen la manera d’actuaren el món. Aquestes virtuts consisteixen a mantenir les passions i desitjos sota el domini de la raó, trobant en cada situació un terme mitjà òptim entre els dos extrems d’una conducta.

Aquesta teoria del terme mitjà és central en l’ètica aristotèlica; no hi ha regles fixes per a cada acció, sinó que la racionalitat pràctica ha de ser la guia per trobar la mesura justa en cada circumstància i en cada acció.

Per exemple, la virtut de la valentia és el terme mitjà entre la covardia i la temeritat;  la virtut de la temperança o domini d’un mateix és el terme mitjà entre el malbaratament i l’avarícia; la virtut de la modèstia estaria entre el desvergonyiment i la timidesa.

La justícia: de l’harmonia platònica a la virtut pràctica aristotèlica

 Tant Plató com Aristòtil consideren el concepte justícia com un element fonamental dins de les seves teories, però cadascú li dona una interpretació diferent: si recordem els temes anteriors, per a Plató, la justícia és un referent d’ordre i harmonia, tant a la polis com a l’ànima individual. A La República defensa que cadascú ha de complir la funció que li correspon: els governants governar, els guardians defensar i els productors treballar. Justícia és, doncs, que cada part realitzi la seva tasca sense interferir en les dels altres. Aquesta concepció té un caràcter global i estructural: la polis és justa quan hi ha harmonia entre les seves parts i l’individu és just quan les dimensions de la seva ànima estan equilibrades.

En canvi, Aristòtil entén per justícia com una virtut ètica concreta, que consisteix en donar a cadascú “donar a cadascú allò que li correspon”. A diferència de la visió ideal de Plató, Aristòtil analitza la justícia des d’un enfocament pràctic i aplicat a la vida social. Per això distingeix tres formes: la justícia commutativa que regula els intercanvis exigint equivalència entre allò que es dona i el que es rep; la justícia distributiva, de caràcter polític i social, que consisteix en repartir els béns comuns de manera proporcional al mèrits; i, la justícia reparadora o legal que consisteix en corregir el delictes i restableix l’equilibri quan algú ha sofert un mal.

Mentre Plató veu la justícia com un ideal universal que assegura l’harmonia de la polis i de l’ànima, Aristòtil la concep com una virtut pràctica, exercida en les relacions humanes concretes. Es pot dir, doncs, que Plató teoritza la justícia com a ordre i equilibri, mentre que Aristòtil la desenvolupa com a virtut aplicada i mesurable dins la vida quotidiana de la ciutat.

La teoria de les virtuts en Aristòtil mostra la unitat entre la dimensió racional i la pràctica de l’ésser humà. Les virtuts dianoètiques perfeccionen la raó i condueixen al coneixement, mentre que les virtuts  ètiques regulen els desitjos i passions mitjançant el domini racional i la recerca del terme mitjà. Entre totes, destaca la justícia, perquè orienta l’ésser humà capa a la vida en comunitat i assegura l’harmonia social. Així, les virtuts no són un fi en elles mateixes, sinó el camí que permet a l’ésser humà realitzar la seva essència i assolir la felicitat (eudaimonia), què és el bé suprem.

Per aquest motiu, ètica i política es complementen: la polis ha de garantir les condicions perquè cada individu pugui desenvolupar la seva vida racional i virtuosa. Només així és possible assolir la felicitat comuna, que per Aristòtil és el fi últim de l’existència humana.

[1] Aristòtil, Política, I, 2, 1253a

[2] Aristòtil, Política, III, capítol 7

[3] Aristòtil, Política, IV, 1295b.

[4] Aristòtil, Política, I 1253a.

[5] Aristòtil (1984), Ètica a Nicòmac. Barcelona: Ed. Orbis

La segona gran onada: Aristòtil

Filosofia Clàssica, Història de la Filosofia

Introducció: Aristòtil

Tornem a la nostra recerca sobre la naturalesa del bé. En principi sembla diferent en cada activitat i en cada art: hi ha una per a la medicina, per exemple, i un altre per a l’estratègia, així com per a la resta d’arts. Què és el bé, doncs, per a cadascuna d’aquestes? No és allò a causa del qual es fan les altres coses? De la medicina és la salut, en l’estratègia la victòria, en l’arquitectura la casa, i en la resta altres béns diferents. Per tant, en qualsevol acció o decisió, el bé és el fi, ja que a causa d’ell es fan les altres coses.

Aristòtil,  Ètica a Nicòmac, llibre I.

Tot just arribant a la riba i ja es dibuixa a l’horitzó una nova onada, tan imponent com la que acabem de surfejar. No hi ha temps pel repòs: cal afrontar-la amb una mica més d’experiència.

Continuem amb el període clàssic de la Història de la Filosofia, en el context grec i a les portes d’un nou paradigma polític i cultural: l’imperi d’Alexandre El Gran i l’Hel·lenisme. Però avancem a poc a poc, amb cautela. Sabem que Sòcrates va donar un tomb als debats sofistes amb l’aplicació del seu mètode maièutic i que va ser condemnat a mort per l’Assemblea atenesa. També recordem que el seu deixeble Plató el va mantenir viu en la memòria fent-ne el protagonista principal dels seus diàlegs.

Amb Plató es va desenvolupar una filosofia que tenia com a base l’organització d’una societat en que el filòsof-rei havia de posseir, si no el màxim poder, sí el màxim coneixement i saviesa per exercir-lo, amb l’objectiu d’aconseguir la felicitat i la justícia dels ciutadans de la polis.  Un projecte infructuós a escala pràctica i que el  va portar – d’alguna manera – a fundar un centre docent: l’Acadèmia.

Allà hi arribaven nombrosos joves desitjosos per ampliar els seus coneixements i, entre ells, un jove macedònic d’uns disset o divuit anys nomenat Aristòtil. En aquest centre va residir prop de vint anys.

Un nou esperit filosòfic a les portes de l’Hel·lenisme

Si s’argumenta amb lògica i, en això es recorre a fets de l’experiència universalment coneguda, es convencerà amb major facilitat els homes. Perquè cadascun aporta una cosa pròpia a la veritat.

Aristòtil, Ètica a Eudem I, 6

Aristòtil va néixer el 384 aC. a Estagira, una polis de Macedònia. Els seus pares – Nicòmac i Festis1 – pertanyien a una família acomodada de la societat macedònica, ja què el pare era el metge del rei Amintas III2. Aquest fet, probablement, va propiciar que el jove Aristòtil desenvolupés una formació inicial en biologia amb una base pràctica i experimental.

Durant l’adolescència, l’Estagira3 va perdre al pare i va créixer sota la tutela del seu oncle Proxen d’Atarneu. Aquest, veient el potencial intel·lectual del jove, el va envia a Atenes per completar la seva formació a l’Acadèmia de Plató. Conegut amb el malnom d’El Lector4, Aristòtil aviat es va convertir en un dels millor dels deixebles de Plató. D’aquesta època daten obres com Protréptic5 i Eudem6, fortament influïdes per les teories platòniques.

L’any 347 aC. Aristòtil decidí abandonar l’Acadèmia i Atenes per dues raons: d’una banda, per la mort de Plató i l’elecció d’Espeusip – nebot de Plató – en la direcció de l’Acadèmia; de l’altre, pel clima antimacedonis desenvolupat a Atenes per les conquestes que Filip II realitzava a l’Hèl·lade.

Viatges que refermen noves perspectives filosòfiques

La marxa d’Atenes va conduir a Aristòtil a Artaneu, polis governada per Hèrmies, que el va acollir i l’ajudà a fundar una escola filosòfica de tall platònic a la ciutat d’Asos. Allí hi arribà també Teofrast, antic alumne de l’Acadèmia, que es convertirà en el millor alumne d’Aristòtil i, amb el temps, en el seu successor al Liceu d’Atenes.

L’any 345 aC Aristòtil es traslladà amb Teofrast a l’illa de Lesbos per investigar botànica i zoologia. Fruit d’aquestes investigacions, Aristòtil elaborà classificacions de plantes i animals que constituirien el fonament de les teories fixistes sobre l’origen del món i de la vida. A aquesta època correspon l’obra Història dels Animals.

L’any 343 aC, Filip II de Macedònia demana al filòsof que sigui el tutor del seu fill Alexandre; Aristòtil va acceptar i es trasllada a Pella, seu de la cort macedònica on residí fins al 336 aC, moment en què Alexandre va accedir al tron de Macedònia. Aristòtil, ja madur i amb una nova perspectiva filosòfica, es prepara per tornar a Atenes i fundar la seva pròpia escola: el Liceu. Dissortadament, l’any 323 aC, Aristòtil es veu forçat a abandonar Atenes per segona vegada, degut al clima antimacedonic sorgit desprès de la mort d’Alexandre. El seu últim destí fou Calcis, a l’illa d’Eubea, on va morir l’any 322 aC.

A la cresta de l’onada peripatètica

L’any 335 aC, Aristòtil fundà la seva escola a Atenes amb el nom de Liceu, on residiria fins al 323 aC7. Va ser el període de màxima producció filosòfica. A les instal·lacions d’aquest centre hi havia un passeig cobert (peripatos) on Aristòtil impartia les seves lliçons tot passejant. D’aquí que els seus alumnes fossin coneguts com a peripatètics.

La influència que Plató va exercir sobre Aristòtil va ser innegable, però la marxa d’Atenes i de l’Acadèmia ajudà que el potencial intel·lectual de l’Estagirita trobés el seu camí propi, molt més centrat en el món sensible i experimental que l’envoltava que no en el món de les Idees del seu mestre.

Recordem que, per Plató, l’autèntica realitat era l’immutable i perfecte món de les Idees; la realitat que envolta a l’ésser humà és una còpia imperfecta i corruptible d’aquell. Les Idees són allò que fa intel·ligible el món físic, ja que són l’essència de les coses. Plató ens conduïa cap a la contemplació del Bé, la Veritat i la Bellesa, del Bé com a realitats últimes, de les quals derivava el coneixement del món material.

Aristòtil, aviat va captar alguns inconvenients en les teories platòniques. Si tot allò existent requeria una Idea, aleshores, no caldria també tenir una Idea perfecta del mal? També tenia seriosos dubtes sobre la divisió entre matèria i essència i trobava problemàtic explicar el moviment i el canvi. Per a ell, convèncer algú significava partir de veritats conegudes i concretes per, de manera molt ordenada, desplegar nous arguments que obrissin la possibilitat d’altres veritats, i així transformar la seva opinió.

Des d’aquesta perspectiva, la vida d’Aristòtil – vist en relació amb la seva producció filosòfica – es pot dividir en tres etapes: l’època d’estança a l’Acadèmia (20 anys); l’època dels viatges (347 – 334 aC,  uns 13 anys) dedicats amb Teofrast a la investigació biològica i zoològica per l’Àsia Menor i Macedònia; l’època de tornada a Atenes i fundació del Liceu (uns 12 anys) fins a la seva mort.

Durant tot aquest període de temps va escriure aproximadament uns 550 llibres (o rotlles de papir) que es divideixen en dos grans grups: el primer són els esotèrics o pedagògics destinats als alumnes, sobre qüestions complexes (física, metafísica, lògica, ciències, ètica o política) on hi ha un treball d’estudi molt rigorós. El segon grup serien els exotèrics que són textos de caràcter més senzills i destinats a un públic més ampli, amb interès filosòfic però sense requerir una formació especialitzada.

La majoria dels textos que avui en dia disposem corresponen al primer grup.

Una filosofia escrita per a cada saber

Una de les coses que més sorprèn de l’obra d’Aristòtil és l’enorme producció i l’amplitud de temes tractats. El seu opus cobreix pràcticament totes les àrees del saber:

  • Lògica: Òrganon que inclou: Categories, De la interpretació, Analítics primers, Analítics segons i posteriors, Els Tòpics i Refutacions dels sofistes.
  • Física: Física (8 llibres), Del cel, La generació i la corrupció, Meteors, Psicologia, Parva naturalia.
  • Metafísica: Metafísica (conjunt de 14 llibres).
  • Filosofia moral i política:  Ètica a Nicòmac, Ètica a Eudem, Gran Ètica, Política.
  • Estètica: Poètica i retòrica.
  • Ciències naturals: Historia dels animals, De les parts dels animals, El moviment dels animals, La generació dels animals.
  • Psicologia: Sobre l’ànima, Sobre la memòria, Sobre la percepció, Sobre el somni, La vida i la mort.

Un mètode per a la cerca d’una fi

El mètode de treball aristotèlic suposà una separació i autonomia dels sabers: cada objecte o tema d’estudi, requeria un mètode propi. En altres paraules, són els objectes els que determinen el mètode i no a l’inrevés. Aristòtil vinculava saber amb l’ésser, i tota investigació científica havia de partir del coneixement de l’estructura d’allò que es vol conèixer.

A diferència de Plató, els textos aristotèlic no responen a un únic mètode expositiu. Aristòtil adapta la seva manera d’argumentar al tema que vol analitzar8. Tot i així, hi ha una  estructura comuna: en primer lloc hi ha la presentació dels materials existents sobre l’objecte d’investigació; en segon lloc, la discussió de les causes que expliquen el comportament (el per què un element actua d’una manera o una altra); i, finalment, la síntesi o exposició final on es proposa una definició  — primer provisional i després definitiva — que concordi amb els fets de l’experiència universalment coneguts

Quan Aristòtil presenta les doctrines dels seus predecessors, sovint ho fa en forma de relat històric. Aquest repàs serveix de punt de sortida per a la fase comparativa, en què quasi sempre es busca la fi última (télos) a través de la teoria de les quatre causes9.

El més rellevant de tot aquest procediment és el caràcter objectiu i fonamentat en l’experiència: per Aristòtil, tota explicació filosòfica o científica havia de basar-se en l’observació i la realitat concreta.

  1. Ambdós eren de la família ( clan) Asclepíade; descendents d’Asclepi, déu de la medicina. ↩︎
  2. Pare de Filip II i avi d’Alexandre El Gran. ↩︎
  3. Aristòtil també és nomenat per la seva ciutat d’origen. ↩︎
  4. Perquè era el propi Aristòtil qui llegia els textos i no un esclau. ↩︎
  5. En aquesta obra Aristòtil fa un al·legat a favor de l’estudi de la Filosofia. ↩︎
  6. Aquesta obra és una exposició sobre el tema de l’amistat. ↩︎
  7. L’any 323 aC va morir Alexandre El Gran i Aristòtil va haver de fugir d’Atenes davant les fortes exaltacions antimacedònies i les acusacions d’impietat que va haver contra l’Estagirita. ↩︎
  8. Aquest mètode es el previ al sistema escolàstic de l’Edat Mitjana. ↩︎
  9. αἰτία ↩︎

Sabers (H. Filosofia)

Història de la Filosofia

Seqüenciació de sabers per trimestres

1r Trimestre:
Què puc saber?
  • Caracterització de la cosmovisió mítica i la teorització filosòfica a Grècia com a origen de la filosofia occidental.
  • Identificació del problema de la realitat en la filosofia presocràtica com a primer problema de la història de la filosofia.
  • Comparació del paper de la filosofia en els sofistes i Sòcrates en el context de la il·lustració grega.
  • Anàlisi comparada de les respostes de Plató i Aristòtil a la pregunta pel coneixement i la realitat.

Aplicació a la programació: Del mite al logos; presocràtics; phýsis i nómos; sofistes; Sòcrates; Plató i Aristòtil (epistemologia, metafísica, política).

Què és l’ésser humà?

Caracterització de les explicacions antropològiques de Sòcrates, Plató i Aristòtil com a origen de les antropologies posteriors.

Aplicació a la programació: Antropologia filosòfica clàssica: dualisme platònic, hilemorfisme aristotèlic.

Què he de fer?
  • Anàlisi crítica de l’evolució de la discussió ètica a Grècia: intel·lectualisme socràtic, teories de la virtut de Plató i Aristòtil, eudemonia, ataràxia.
  • Identificació d’aquestes respostes com a origen de les ètiques posteriors.

Aplicació a la programació: (estoics, epicuris); virtut i felicitat en Plató i Aristòtil.

2n Trimestre
Què puc saber?
  • Explicació de la relació entre context polític-cultural i evolució filosòfica en hel·lenisme.
  • Explicació del problema fe-raó en Agustí, Tomàs, Llull i Ockham.
  • Explicació del context polític-cultural del Renaixement i la revolució científica.
  • Comparació racionalisme-empirisme (Descartes i Hume) com a orígens de teories posteriors.
  • Caracterització de la filosofia crítica de Kant com a síntesi.

Aplicació a la programació: Hel·lenisme i filosofia medieval; Renaixement i revolució científica; racionalisme i empirisme; filosofia crítica de Kant.

Què és l’ésser humà?

Anàlisi crítica del projecte il·lustrat: confiança en raó, educació i ciència.

Aplicació a la programació: L’ètica i epistemologia il·lustrades: Kant

3r Trimestre
Com vivim junts?
  • Revisió de la viabilitat i vigència dels projectes polítics de Plató i Aristòtil.
  • Valoració del pas a l’estructura política moderna mitjançant el contracte social.
  • Anàlisi crítica de la relegació de les dones en construccions teòriques de la societat civil.
  • Anàlisi i valoració de la crítica marxista al capitalisme.
  • Revisió de l’anàlisi del totalitarisme d’Arendt.
  • Avaluació crítica de problemes ètics actuals en relació amb drets humans, drets digitals, medi ambient, drets animals.

Aplicació a la programació: Contractualisme modern i crítica contemporània; filosofia feminista; Marx; Arendt; reptes ètics i polítics actuals.

Què puc saber?
  • Revisió de la tradició cultural, religiosa i filosòfica occidental mitjançant la crítica als paradigmes de la modernitat i l’origen de la postmodernitat (Nietzsche).
  • Anàlisi crítica de l’Escola de Frankfurt.

Aplicació a la programació: Nietzsche; Escola de Frankfurt.

Què he de fer?

Explicació de la relació entre context polític-social i responsabilitat individual (existencialisme).

Aplicació a la programació: Introducció a l’ètica existencialista com a marc de llibertat i responsabilitat.

Què és l’ésser humà?
  • Explicació de la raó vital (Ortega) i raó poètica (Zambrano).
  • Filosofia de la vida i perspectiva poètica del pensament.
Com vivim junts? / Què puc saber?
  • Anàlisi del pensament de Martha Nussbaum: enfocament de les capacitats, igualtat de gènere, drets humans.

Aplicació a la programació: Filosofia política i ètica aplicada de Nussbaum.

Blocs didàctics (H.Filosofia)

Història de la Filosofia

1r Trimestre

Bloc temàtic: Què puc saber? i Què és l’ésser humà? (origen i desenvolupament de la filosofia en l’antiguitat grega)

Unitats i continguts

  1. Del mite al logos
    • Caracterització de la cosmovisió mítica i la seva transformació en pensament racional.
    • Filosofia presocràtica: escola de Milet, Heràclit, Parmènides, pluralistes i atomistes.
    • Problema de la realitat i la naturalesa (phýsis).
  2. De la phýsis al nómos: sofistes i Sòcrates
    • Context històric i cultural de l’Atenes democràtica.
    • Pensament sofista: relativisme, convencionalisme i art de l’oratòria.
    • Sòcrates: diàleg, ironia i recerca de definicions universals.
    • Comparació Sofistes-Sòcrates en el marc de la il·lustració grega.
  3. Plató i Aristòtil
    • Platonisme: teoria de les idees, dualisme antropòlogic, epistemologia, política i justícia.
    • Aristotelisme: hilemorfisme, teoria del coneixement, ètica i política.
    • Revisió de la vigència dels projectes polítics de Plató i Aristòtil.

Autors/es clau: Presocràtics, Sofistes, Sòcrates, Plató, Aristòtil.

Activitats avaluatives:

  • Comentaris de text filosòfic (model PAU).
  • Qüestionaris de contingut i esquemes comparatius.
  • Debats sobre phýsis-nómos i la justícia.
  • Treball cooperatiu sobre línies del temps filosòfiques.

2n Trimestre

Bloc temàtic: Què he de fer? i Què puc saber? (període medieval i modern)

Unitats i continguts
4. Filosofia hel·lenística i medieval

  • Estoïcisme i epicureisme: concepte d’ataràxia i ètica de la felicitat.
  • Filosofia medieval: fe i raó en Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Ramon Llull i Guillem d’Ockham.
  • Paper de les dones a l’antiguitat i edat mitjana (Hipàtia d’Alexandria, Hildegarda de Bingen).
  1. Renaixement i revolució científica
    • Humanisme i transformacions culturals.
    • Protestantisme i canvi religiós.
    • Revolució científica i nova visió del món.
  2. Filosofia moderna
    • Racionalisme (Descartes) i empirisme (Hume): teoria del coneixement.
    • Kant: síntesi crític-trascendental i teoria moral.
    • Ètiques teleològiques i deontològiques.

Autors/es clau: Estoics, Epicuris, Agustí, Tomàs d’Aquino, Ramon Llull, Ockham, Descartes, Hume, Kant.

Activitats avaluatives:

  • Comentaris de text de filosofia medieval i moderna.
  • Mapes conceptuals comparatius de corrents i autors.
  • Dissertació filosòfica sobre llibertat i responsabilitat moral.
  • Prova escrita amb preguntes de síntesi.

3r Trimestre

Bloc temàtic: Com vivim junts? i Què puc saber? (crítica a la modernitat, pensament contemporani i reptes actuals)

Unitats i continguts
7. Crítica a la modernitat i naixement de la contemporaneïtat

  • Nietzsche: crítica als valors tradicionals i filosofia del martell.
  • Marx: crítica al capitalisme i teoria materialista de la història.
  • Escola de Frankfurt: crítica a la raó instrumental i a la societat de masses.
  1. Pensament polític i social contemporani
    • Hannah Arendt: totalitarisme i acció política.
    • Contractualisme modern: revisió i crítica contemporània.
    • Filosofia feminista i inclusiva.
    • Martha Nussbaum: enfocament de les capacitats, justícia social, igualtat de gènere i drets humans.
  2. Filosofia i reptes del segle XXI
    • Bioètica, sostenibilitat i drets humans (generacions futures, drets digitals, medi ambient, drets dels animals).
    • Filosofia de la ciència i tecnologia: reptes de la intel·ligència artificial i la societat de la informació.
    • Estètica contemporània: reflexió sobre art i bellesa des de Plató fins avui.

Autors/es clau: Nietzsche, Marx, Arendt, Nussbaum, filòsofes contemporànies, Escola de Frankfurt.

Activitats avaluatives:

  • Comentari comparatiu de textos filosòfics.
  • Projecte final interdisciplinari sobre un problema ètic actual.
  • Simulació d’examen PAU.
  • Debat final i autoavaluació del curs.

Aquí tens la taula-resum de temporització d’Història de la Filosofia per a 2n Batxillerat amb els 3 trimestres, unitats, autors/es, competències i criteris d’avaluació associats.

Temporització i planificació anual

TrimestreUnitats / ContingutsAutors/es i correntsCompetències específiquesCriteris d’avaluació
1r1. Del mite al logos: pas del pensament mític a la filosofia. Filosofia presocràtica. Problema de la phýsis. 2. De la phýsis al nómos: Sofistes i Sòcrates. 3. Platonisme i Aristotelisme: teoria del coneixement, antropologia, política i ètica.Presocràtics, Sofistes, Sòcrates, Plató, Aristòtil.C1, C2, C3, C41.1, 1.2, 2.1, 2.2, 3.1-3.3, 4.1-4.4
2n4. Filosofia hel·lenística: estoïcisme i epicureisme. 5. Filosofia medieval: Agustí, Tomàs d’Aquino, Ramon Llull, Ockham. Paper de les dones (Hipàtia, Hildegarda). 6. Renaixement i revolució científica. 7. Filosofia moderna: Descartes, Hume i Kant. Ètiques teleològiques i deontològiques.Estoics, Epicuris, Agustí, Tomàs, Llull, Ockham, Descartes, Hume, Kant.C1, C2, C3, C4, C61.1, 1.2, 2.1, 2.2, 3.1-3.3, 4.1-4.4, 6.1, 6.2
3r8. Crítica a la modernitat: Nietzsche, Marx, Escola de Frankfurt. 9. Pensament polític i social contemporani: Hannah Arendt, contractualisme, filosofia feminista, Martha Nussbaum (enfocament de les capacitats, justícia social). 10. Filosofia i reptes del segle XXI: bioètica, sostenibilitat, drets humans, filosofia de la tecnologia i estètica contemporània.Nietzsche, Marx, Arendt, Nussbaum, Escola de Frankfurt, filòsofes contemporànies.C1, C2, C3, C4, C5, C61.1, 1.2, 2.1, 2.2, 3.1-3.3, 4.1-4.4, 5.1, 5.2, 6.1, 6.2