La xarxa del saber aristotèlic
Inspirant-nos en el Loop Quantum Gravity de Carlo Rovelli, on uns anells entrellaçats representen la relació espai-temps unida per nodes, podem veure en Aristòtil un paral·lelisme: cada saber (antropologia, ètica, biologia, metafísica, política, art…) és com un anell que es vincula amb els altres mitjançant un mètode comú: la observació i l’experiència. Aquests porten a la recerca de les causes i els seus efectes. D’aquesta manera, la filosofia aristotèlica esdevé una xarxa global i holística en que tot està interconnectat, però sense que cada àmbit de saber perdi la seva identitat.
L’antropologia aristotèlica: l’ésser humà com a animal polític i racional
Per introduir-nos dins d’aquesta xarxa, començarem per la pregunta fonamental: què és l’esser humà? En la resposta trobarem dos nivells: un polític-social i l’altre racional.
L’ésser humà, un ésser polític
A la seva obra Política, Aristòtil defineix a l’ésser humà com a un ésser polític: “L’home és per naturalesa un animal social (zoón politikón), i aquell qui, per la seva naturalesa i no per un atzar, no viu en societat és bé una bèstia o bé un déu.”[1]
Amb aquesta idea bàsica i fonamental –què l’ésser humà només pot realitzar-se plenament si viu en societat, dins la polis — es capta l’essència que la societat no és una convenció (un acord entre individus), sinó la culminació natural i necessària de la tendència humana a associar-se i viure en comunitat. Aquesta associació es manifesta ja en l’estructura més elemental, la família, que satisfà les necessitats bàsiques; continua en la comunitat o poblat, que organitza la vida econòmica i defensiva; i arriba a la seva forma superior amb la polis, forma superior d’associació, que permet viure bé, desenvolupar la virtut i que té com a finalitat la felicitat (eudaimonia) col·lectiva. Renunciar a viure en societat, afirma Aristòtil, és ser “o una bèstia o un déu”, perquè significa renunciar a la dimensió pròpia i essencialment humana.
En la seva anàlisi de la polis, Aristòtil també defineix que és i qui no és ciutadà. Ciutadà és aquell que participa activament en les decisions polítiques i judicials de la ciutat: els homes lliures nascuts a la polis. I, tot seguint el costum, quedaven exclosos les dones, els esclaus i els metecs (estrangers), que no tenien veu ni participació en els afers públics.
S’ha d’afegir, que Aristòtil justifica “l’esclavitud natural”, afirmant que hi ha persones que, per la seva pròpia naturalesa, estan destinades a obeir, mentre que d’altres ho estan per governar. Aquesta visió – d’impossible admissió a l’actualitat— li servia per legitima la base econòmica i social de la polis. Així, la participació política quedava reduïda a una part de la població: només els ciutadans lliures tenien accés a la vida pública i a l’exercici de la virtut política.
L’organització social
Per aconseguir l’objectiu de la felicitat comuna, Aristòtil fa un estudi sobre la realitat política del seu temps, negant la possibilitat d’un Estat perfecte —plantejament contrari a Plató-, ja que considera que cada realitat geo-social fa possible un ordre polític determinat segons el territori i el grup humà. A partir d’aquí — i seguint sempre la seva doctrina del terme mitjà (aurea mediocritas) — desenvolupa una teoria política-social en que reflexiona sobre les diferents organitzacions polítiques, donant prioritat a les formes correctes i analitzant com poden desviar-se cap a règims polític corruptes o dolents[2].
Seguint aquest ordre, per Aristòtil els règims rectes — aquells que busquen el bé comú — són: la Monarquia, on governa un sol individu orientat al bé comú; l’Aristocràcia, on governen uns pocs (els millors – aristoi —) orientats al bé comú; i per últim la República (politeia), on el govern de la majoria també té com a finalitat el bé comú.
D’aquest tres, en deriven les formes desviades, ja que busquen l’interès particular: la Tirania, desviació de la monarquia, on governa un sol individu en benefici propi. L’Oligarquia, desviació de l’aristocràcia, on governen els rics pel seu propi interès; i, per últim, la Democràcia (degenerada) que és una desviació de la república, on governa la majoria pensant només en els pobres.
Així, per Aristòtil, les organitzacions socials “rectes” són aquelles que busquen el bé comú, mentre que les “desviacions” només tenen en consideració el benefici particular o d’una part.
Independentment que uns règims siguin millors que altres, el més important per Aristòtil, perquè la vida social sigui satisfactòria es l’estabilitat que pot donar una àmplia classe mitjana, ja que és la garantia d’una constitució equilibrada i justa, situada entre l’oligarquia i la democràcia: “l’Estat amb més possibilitats de ser ben governat és aquell en què la classe mitjana és més nombrosa i més forta”[3].
A diferència de Plató, que a La República proposava una organització social molt estructurada i ideal – dividida en tres classes jeràrquiques: governants-filòsofs, guardians i productors —, Aristòtil adopta una enfocament més empíric i realista. En lloc de dissenyar un Estat perfecte, observa les constitucions existents i en destaca les formes rectes i les desviacions. Per això, metre Plató prioritza la unitat i l’ordre jeràrquic, Aristòtil posa l’èmfasi en l’equilibri que garanteix una àmplia classe mitjana i en l’adaptació de cada polis a la seva realitat històrica i social.
L’ésser humà, un ésser racional
“De tots els éssers, només l’home posseeix la paraula (logos). La veu només indica el plaer o el dolor, i per això la tenen també els altres animals. Però la paraula és per manifestar allò que és útil i allò que és nociu, i també el just i l’injust. Això és el que distingeix l’home: tenir, a diferència dels altres animals, la percepció del bé i del mal, del just i de l’injust i d’altres valors. I la comunitat d’aquests és el que fa la casa i la polis.”[4]
Aristòtil no redueix l’ésser humà només a la dimensió política i social: també el defineix com un ésser racional. És precisament en l’exercici de la raó on l’home pot trobar la felicitat més perfecta. L’activitat de la intel·ligència (la raó), que és la facultat més elevada de l’ésser humà, constitueix la vida pròpia de l’home i la que li permet assolir la seva plenitud.
Com podem observar en la cita anterior, el tret que caracteritza els humans – respecte a la resta d’animals — és el logos (la paraula), ja que només amb ell es pot distingir entre el bé i el mal, el just i l’injust, i dirigir les nostres accions cap a una vida bona, ja individual, ja col·lectiva. És en aquest punt on es fusionen ètica i política.
Ètica i política: dos àmbits inseparables[5]
Com hem vist anteriorment, la política tracta sobre l’organització social per assegurar el bé i la felicitat col·lectiva. Ara bé, en la mesura en que ens enfoquem en l’acció individual, cal centrar-se en la moral i l’ètica aristotèlica, ja que aquesta és l’encarregada de descriure com s’ha d’organitzar i orientar el comportament cap el bé i la felicitat.
Així, tant l’ètica com la política tenen un fi comuna: la recerca del bé i la felicitat. Però cal tenir en compte una consideració important: l’ètica està subordinada a la política, ja que sempre és preferible el bé i la felicitat comunitaris al bé i la felicitat individual.
La recerca de la Felicitat
Per Aristòtil, l’ètica – un saber pràctic – tracta sobre com els éssers humans ha d’organitzar la seva vida per viure bé i assolir la felicitat. En la mesura que l’ésser humà està dotat d’una ànima racional, és capaç de pensar, reflexionar i decidir més enllà dels seus instints naturals.
L’ètica aristotèlica pertany al grup de les ètiques teleològiques i eudemonista; es a dir, té com a finalitat la felicitat(eudaimonia), entesa com el bé suprem, desitjable per ell mateix i que mai no es subordina a cap altre fi.
El tret més característic de l’ésser humà és la racionalitat, i per això la felicitat consistirà en exercir aquesta facultat: viure una vida orientada al coneixement, a la pràctica de la virtut i a l’actualització de les potencialitats intel·lectuals que constitueixen l’essència humana.
Les virtuts i la recerca de la felicitat
Aristòtil considera que la felicitat (eudaimonia) només pot assolir-se mitjançant l’exercici de la virtut. Per això distingeix entre dos grans tipus de virtut: les dianoètiques (o intel·lectuals) i les ètiques, que corresponen a les dues dimensions bàsiques de l’ésser humà: la racionalitat i la vida pràctica.
Les Virtuts dianoètiques (o intel·lectuals)
Les virtuts dianoètiques estan relacionades amb la capacitat de reflexió i deliberació i, per tant, amb la facultat d’entendre com és el món i d’actuar segons allò que es reconeix com a correcte davant d’una decisió. Aristòtil fa referència a les següents:
- La prudència (phronesis): raó pràctica entesa com la capacitat d’aplicar els principis generals a les situacions concretes i canviants. És la virtut que ens permet reconèixer els mitjans adequats per assolir el bé i dur-lo a la pràctica.
- L’art(tekhne): és la capacitat de saber fer i produir racionalment.
- La ciència(episteme): coneixement objectiu d’allò que és universal i demostrable.
- La intel·ligència intuïtiva (nous): l’habilitat de captar els principis més generals o axiomes de la ciència.
- La saviesa (sophia): la virtut suprema, que uneix la intel·ligència intuïtiva i la ciència, i que condueix a la contemplació teòrica.
Aquestes virtuts tenen valor per elles mateixes i el seu exercici és allò que configura l’ideal de vida i la possibilitat de màxima felicitat. No cultivar-les significa renunciar al més propi de l’ésser humà i allunyar-se de la felicitat perfecta.
Les virtuts ètiques i el terme mitjà
Tanmateix, l’ésser humà no és tan sols intel·lecte: també té necessitats, desitjos i passions. Per això Aristòtil afirma que també són necessàries les virtuts ètiques, que regulen la manera d’actuaren el món. Aquestes virtuts consisteixen a mantenir les passions i desitjos sota el domini de la raó, trobant en cada situació un terme mitjà òptim entre els dos extrems d’una conducta.
Aquesta teoria del terme mitjà és central en l’ètica aristotèlica; no hi ha regles fixes per a cada acció, sinó que la racionalitat pràctica ha de ser la guia per trobar la mesura justa en cada circumstància i en cada acció.
Per exemple, la virtut de la valentia és el terme mitjà entre la covardia i la temeritat; la virtut de la temperança o domini d’un mateix és el terme mitjà entre el malbaratament i l’avarícia; la virtut de la modèstia estaria entre el desvergonyiment i la timidesa.
La justícia: de l’harmonia platònica a la virtut pràctica aristotèlica
Tant Plató com Aristòtil consideren el concepte justícia com un element fonamental dins de les seves teories, però cadascú li dona una interpretació diferent: si recordem els temes anteriors, per a Plató, la justícia és un referent d’ordre i harmonia, tant a la polis com a l’ànima individual. A La República defensa que cadascú ha de complir la funció que li correspon: els governants governar, els guardians defensar i els productors treballar. Justícia és, doncs, que cada part realitzi la seva tasca sense interferir en les dels altres. Aquesta concepció té un caràcter global i estructural: la polis és justa quan hi ha harmonia entre les seves parts i l’individu és just quan les dimensions de la seva ànima estan equilibrades.
En canvi, Aristòtil entén per justícia com una virtut ètica concreta, que consisteix en donar a cadascú “donar a cadascú allò que li correspon”. A diferència de la visió ideal de Plató, Aristòtil analitza la justícia des d’un enfocament pràctic i aplicat a la vida social. Per això distingeix tres formes: la justícia commutativa que regula els intercanvis exigint equivalència entre allò que es dona i el que es rep; la justícia distributiva, de caràcter polític i social, que consisteix en repartir els béns comuns de manera proporcional al mèrits; i, la justícia reparadora o legal que consisteix en corregir el delictes i restableix l’equilibri quan algú ha sofert un mal.
Mentre Plató veu la justícia com un ideal universal que assegura l’harmonia de la polis i de l’ànima, Aristòtil la concep com una virtut pràctica, exercida en les relacions humanes concretes. Es pot dir, doncs, que Plató teoritza la justícia com a ordre i equilibri, mentre que Aristòtil la desenvolupa com a virtut aplicada i mesurable dins la vida quotidiana de la ciutat.
La teoria de les virtuts en Aristòtil mostra la unitat entre la dimensió racional i la pràctica de l’ésser humà. Les virtuts dianoètiques perfeccionen la raó i condueixen al coneixement, mentre que les virtuts ètiques regulen els desitjos i passions mitjançant el domini racional i la recerca del terme mitjà. Entre totes, destaca la justícia, perquè orienta l’ésser humà capa a la vida en comunitat i assegura l’harmonia social. Així, les virtuts no són un fi en elles mateixes, sinó el camí que permet a l’ésser humà realitzar la seva essència i assolir la felicitat (eudaimonia), què és el bé suprem.
Per aquest motiu, ètica i política es complementen: la polis ha de garantir les condicions perquè cada individu pugui desenvolupar la seva vida racional i virtuosa. Només així és possible assolir la felicitat comuna, que per Aristòtil és el fi últim de l’existència humana.
[1] Aristòtil, Política, I, 2, 1253a
[2] Aristòtil, Política, III, capítol 7
[3] Aristòtil, Política, IV, 1295b.
[4] Aristòtil, Política, I 1253a.
[5] Aristòtil (1984), Ètica a Nicòmac. Barcelona: Ed. Orbis
ESPAI HERMES 