Com ja hem dit anteriorment, Aristòtil concep la realitat des d’una perspectiva dinàmica en què la teoria del canvi adquireix una importància clau per explicar-la. Alhora, admet la necessitat de conèixer allò que roman estable dins del canvi i quin és el procés d’aquest coneixement. Però, per conèixer la realitat, cal comprendre per què existeix i canvia. Per aquest motiu Aristòtil desenvolupa la teoria de les causes.

Per què existeixen les coses i per què canvien?

Amb les teories de la matèria-forma i de potència i acte, Aristòtil ens ha introduït als elements fonamentals que fan referència a les transformacions i els canvis dels éssers. Però, per comprendre i conèixer com és la realitat en la seva totalitat, cal conèixer per què existeixen i per què canvien. Aquest és el motiu que el porta a desenvolupar la teoria de les causes[1].

El concepte causa significa tot el que és necessari perquè es produeixi un fenomen.  Aquest, allò necessari es concreta en quatre factors (o causes): causa material, causa formal, causa eficient i causa final:

1. Causa material és la matèria que composa un objecte; respon a la pregunta de què està fet? Per exemple, la fusta de la taula.
2. Causa formal és la forma o estructura que defineix l’objecte; respon a la pregunta què és? Per exemple, la disposició o forma de la taula.
3. Causa eficient fa referència a l’agent que provoca el canvi o crea l’objecte; respon a la pregunta qui ho fa? Per exemple, el fuster que construeix la taula.
4. Causa final explica la finalitat o objectiu de l’objecte; respon a la pregunta per què serveix? Per exemple la taula serveix per menjar o treballar.

Per Aristòtil, de totes aquestes causes, la que té més importància és la causa final, ja què considera que tot allò que existeix tendeix a una fi: té una finalitat o un propòsit natural: teleologia (telos = fi )

És per aquest motiu que, segons la seva cosmologia, la Terra – per la seva pesadesa—  ocupa el centre de l’univers (geocentrisme) i mostra una naturalesa ordenada formada per una jerarquia d’elements segons el criteri del seu pes (terra, aigua, aire i foc),  orientada a una finalitat.

El Primer Motor Immòbil o Causa Primera

Seguint la lògica sobre el  plantejament aristotèlic de la causa-efecte, cal fer-se la pregunta: què és el que ho mou tot? És evident que no es pot retrocedir infinitament buscant l’origen de cada moviment. Davant d’això, Aristòtil dedueix l’existència d’un Primer Motor Immòbil[2], que és: acte pur sense potència; és forma pura sense matèria i que mou l’univers no com a causa eficient, sinó com a causa final: tot tendeix cap a ell per atracció de la seva perfecció

Aquest Primer Motor és concebut com una divinitat (o principi diví) sense la capacitat de crear ni ordenar el món voluntàriament[3]. Només mou per la seva perfecció, excel·lència i fi desitjat.

En conclusió, Aristòtil construeix una filosofia que uneix realitat i coneixement. Amb la teoria del coneixement, explica com la ment humana, partint dels sentits, arriba a captar les formes universals i necessàries. Amb la teoria de les causes mostra, per què les coses existeixen i canvien, arribant a la idea d’una finalitat última.

Així, filosofia i ciència esdevenen la màxima expressió del saber humà: comprendre les causes últimes i el sentit de la realitat.

[1] Aristòtil: Metafísica, Llibre V (Δ), cap. 2 — 1013a24–1013b3; Física, Llibre II, cap. 3 — 194b16–195a3; Segons Analítics I, 2 — 71b9–12

[2] Aristòtil, Física VIII, 5–6; Metafísica XII, 6–7 (1072a26–27; 1072b3–4) i 9 (1074b15–35).

[3] La identificació del Primer Motor d’Aristòtil amb el Déu creador cristià apareixerà en les obres  Summa Theologiae  i Summa contra Gentiles de Tomàs d’Aquino al segle XIII.

Del canvi al coneixement

Hem vist com Aristòtil parteix d’una visió de la realitat en què tot ésser és un compost de matèria i forma, i en què el canvi s’explica pel pas de la potència a l’acte. Ara bé, davant d’aquesta visió dinàmica del món, sorgeix una nova pregunta: com podem arribar a saber què són les coses i com canvien?

Sabem que el canvi o la transformació no només es descriuen físicament, sinó que també obren la porta a una pregunta fonamental: com coneixem allò que està en constant canvi? Si la matèria és allò que pot arribar a ser i la forma és allò que defineix cada realitat, el coneixement humà haurà de ser capaç de captar precisament aquesta forma universal comuna que hi ha entre els individus concrets.

D’aquesta manera, la teoria del coneixement d’Aristòtil es pot entendre com la continuació de la seva teoria del canvi: mentre el món es transforma, la nostra ment té la capacitat d’abstraure allò permanent i universal que hi ha dins cada procés de canvi.

Aquí entra en joc la seva teoria del coneixement (epistemologia) que busca explicar com la nostra ment és capaç de passar de les dades sensibles i particulars dels sentits a un coneixement universal i necessari de la realitat.

Per Aristòtil, un coneixement universal és la captació d’allò comú que es pot predicar de molts individus, com per exemple “animal”, “quadrat” o “humanitat”. A diferència de Plató, que defensava l’existència d’un món d’Idees separades de la realitat sensible (o material), Aristòtil afirma que els universals no existeixen per sí sols, sinó que només es troben en els casos concrets i particulars[1]. Aquesta diferència va comportar també una manera distinta d’entendre el procés de coneixement.

Els diferents tipus de sabers

Aristòtil va distingir tres grans tipus de sabers en funció de la seva finalitat i el seu objecte d’estudi: el teòric, el pràctic i el tècnic.

El saber teòric és un saber especulatiu (o contemplatiu) que no té com a objectiu produir res ni respondre a una utilitat immediata. Sorgeix del desig de conèixer i comprendre com és la realitat, les seves causes i el seu sentit més profund. És un saber desinteressat que cerca la veritat pel simple fet de saber. Dins d’aquest saber s’inclouen la filosofia, la teologia, la física, les matemàtiques.

El saber pràctic és un tipus de coneixement orientat a guiar l’acció i a regular el comportament humà, tant a nivell individual com a col·lectiu. El seu objectiu no és només comprendre, sinó també orientar la vida i les decisions per assolir una existència bona i justa. Formen part d’aquest tipus de saber l’ètica i la política.

Per últim, el saber tècnic que tracta del coneixement que s’ocupa de l’estudi i de la producció de creacions humanes segons unes normes, principis i tècniques determinades. És un saber orientat a la fabricació i la producció, que transforma la realitat en funció d’un objectiu pràctic. Dins d’aquest saber tenim la retòrica, l’economia o l’arquitectura entre altres.

En resum, Aristòtil entén que el coneixement humà no és ni únic ni homogeni, sinó que adopta formes diverses segons el seu objectiu o propòsit: contemplar la veritat, orientar l’acció o produir i crear.

El procés del coneixement

Per Aristòtil l’origen del coneixement és empíric, es a dir, prové de l’experiència. Això significa que no existeixen coneixements innats. A diferència de Plató, l’ànima, en néixer, és com un full en blanc (tabula rasa). Tot allò que sabem ho adquirim a través dels sentits i d’altres facultats humanes.

En termes generals, el procés del coneixement va dels sentits, que ens donen dades particulars i concretes, fins a la formulació de conceptes generals o universals. Aquest procés no es dona de manera immediata, sinó que passa per quatre nivells fonamentals: el primer nivell és el dels sentits. El coneixement comença amb la percepció dels objectes concrets mitjançant el sentits externs (vista, oïda, tacte, gust i olfacte). En aquest primer moment disposem de dades particulars i contingents de la realitat, és a dir, coneixem “aquest objecte concret” tal com és mostra. El segon nivell està format per la imaginació i la memòria: les dades captades pels sentits es conserven gràcies a la memòria i es poden reproduir mitjançant la imaginació. D’aquesta manera, encara que l’objecte ja no estigui present, la ment pot retenir-ne la imatge i recordar-ne  les característiques. Aquí comença a aparèixer l’experiència, que és la repetició i acumulació de percepcions semblants. El tercer nivell està format per l’abstracció: aquest procés consisteix a separar, en els casos particulars, allò que és essencial i comú a tots. Gràcies a l’abstracció, la ment forma conceptes universal, que ens permeten entendre la realitat més enllà de l’individu concret. Per últim, el quart nivell: els judicis i raonaments: els conceptes universals serveixen de base per elaborar judicis (tots els homes són mortals) i raonaments més complexos. En aquest nivell, el coneixement esdevé universal i necessari, propi de la ciència, la tècnica i la filosofia.

Aquí tens un exemple d’aquest procés:

Aquest conjunt de teories apareixen desenvolupades en diferents obres d’Aristòtil, però és principalment al De ànima (Sobre l’ànima) on s’explica les facultats de l’ànima i la funció de l’intel·lecte agent i pacient; a la Metafísica tractarà sobre el tema dels universals i les causes i, a l’Organon i a l’Analítics segons exposa el procés lògic del coneixement lògic i demostratiu. En conclusió, per Aristòtil, el coneixement humà té origen en les dades sensibles, però arriba a ser universal i científic quan la ment és capaç d’abstraure i formular conceptes universals i necessaris. Així, la filosofia i la ciència esdevenen el punt més alt del saber, perquè permeten entendre les causes últimes i el sentit de la realitat.

[1] Malgrat que els conceptes “universal” i “forma” estan relacionats, no signifiquen exactament el mateix; la forma és el que dona estructura a la matèria i que determina què és un ésser concret. Per exemple, la forma d’un gat és el que fa que una determinada matèria arribi a ser un felí i no una altre cosa. En canvi, l’universal és el concepte intel·lectual que la nostra ment capta a partir de diversos individus que comparteixen una mateixa forma.

Aristòtil i el canvi: una explicació racional i empírica

Superat el dilema del dualisme platònic gràcies a la teoria hilemòrfica, Aristòtil s’enfronta a un dels grans temes de la filosofia grega: el problema del canvi i la transformació. Els filòsofs de la physis ja havien centrat la seva atenció en aquest aspecte i van observar que tot el que ens envolta és divers, múltiple i en constant transformació. Ara bé, perquè el canvi sigui possible, ha d’existir quelcom permanent enmig d’aquesta transformació.

Amb la seva actitud pràctica i observadora, Aristòtil – seguint el fil de la teoria hilemòrfica –  va oferir una teoria clara: el que perdura és la matèria, mentre que el que es transforma és la forma.

Tipus de canvi

Aristòtil distingeix entre dos tipus de canvi: el canvi accidental i el canvi substancial. Un canvi és accidental quan la substància[1] és manté i només varien els seus accidents (quantitat, qualitat, lloc…). Un canvi és substancial quan es crea o desapareix una substància (generació-corrupció). Per exemple, el naixement d’un ésser (generació) o la mort (corrupció).

Per completar la seva teoria, Aristòtil introdueix la relació entre potència i acte: per potència s’ha d’entendre la possibilitat real d’arribar a ser una cosa. Per exemple, una llavor és en potència un arbre. L’acte és, doncs, el que ja és en realitat: l’arbre que creix a partir de la llavor.

Amb aquest nou element, el pas de la potència al canvi, el canvi és el procés mitjançant el qual una possibilitat existent en la matèria esdevé realitat.

En conclusió, amb aquests dos principis que constitueixen la teoria del canvi, Aristòtil supera les dificultats presentades pels filòsofs presocràtics: el canvi ja no és el pas del no-ser al ser, sinó un procés de desplegament gradual de possibilitats. El món, la realitat es presenta com una unitat dinàmica i ordenada, on allò que és permanent i la transformació es combinen harmònicament.

[1] Recordem que Aristòtil considera substància a tot allò que existeix per si mateix i no en una altre cosa i està compost de matèria i forma. Distingia entre substància primera (l’individu concret: aquest arbre, aquest cavall…) i la substància segona (l’espècie o gènere al qual pertany l’individu concret).

Fins ara hem definit l’ésser humà com un ésser racional i social que només pot desenvolupar totes les seves capacitats dins la polis, la societat. La seva raó vital es mou entre uns elements teòrics — la recerca de la veritat i la felicitat — i uns altres pràctics — l’ètica i la política—. Per això, la persona només és plenament humana quan viu virtuosament en societat.

Ara bé, l’ésser humà és quelcom més què un ser ètic i polític? Existeix alguna dimensió antropològica més profunda? Aristòtil respondrà aquestes preguntes a través de la seva teoria hilemòrfica i la seva doctrina de l’ànima.

L’ànima, principi vital i base de la teoria hilemòrfica[1]

Per a Aristòtil, l’ésser humà és un compost de cos i ànima: el cos constitueix la part material i l’ànima és la forma o principi vital que actualitza les potències corporals. Per això, no pot existir cos sense ànima ni ànima sense cos. Aquesta unió mostra que l’ésser humà no és un dualisme — com defensava Plató — sinó una unitat única i concreta[2].

 Posseir ànima és propi de tot ésser viu. Igual que l’ésser humà, les plantes i els animals també tenen ànima, però de rang diferent. Aristòtil planteja l’existència de diferents tipus d’ànima: la vegetativa que té com a funció assegurar la nutrició i la reproducció; la sensitiva, que afegeix a l’anterior la percepció, el desig i el moviment; i, finalment, la intel·lectiva o racional, que possibilita el coneixement i l’acció lliure.

Tenint en compte la complexitat i capacitats de les diferents espècies, l’ésser humà disposa dels tres tipus d’ànima — la racional, la sensitiva i la vegetativa—; els animals disposen de de l’ànima sensitiva i la vegetativa; i, per últim, les plantes només disposen de l’ànima vegetativa.

Per explicar la relació/unió entre cos (matèria) i ànima (forma), Aristòtil en farà ús de la seva teoria hilemòrfica.

Per Aristòtil, tot ésser concret està compost de matèria (el que pot arribar a ser) i forma (el que actualment és). La forma és allò que estructura la matèria i li dona identitat. Per exemple: una massa d’argila (matèria) pot esdevenir qualsevol cosa; només la forma (una gerra) és el que dona identitat a la massa d’argila. Aristòtil il·lustrarà aquesta teoria amb la creació d’una estàtua que tindrà com a matèria bronze o marbre per acabant sent una figura escultòrica. Aplicada aquesta teoria als éssers vius, es pot afirmar que el cos és la matèria i l’ànima la forma.

En conclusió, amb la teoria hilemòrfica, Aristòtil supera el dualisme platònic i rebutja l’existència de formes immaterials separades de les coses. La forma —allò que defineix un ésser— només existeix unida a la matèria, i és el que fa que un individu concret sigui allò que és. Així, tota substància primera[3] és un compost de matèria i forma.

A diferència de Plató que considerava que cos i ànima són una unió accidental i, per tant, poden existir separadament (sent l’ànima més perfecta que el cos), Aristòtil defensa que cos i ànima constitueixen una unió substancial[4]: junts formen una única realitat indissoluble, i l’ànima és la forma que actualitza el cos.

Així, doncs, amb la teoria hilemòrfica es consuma la superació del dualisme platònic: no hi ha Idees separades del món sensible; l’ésser humà és un compost indissoluble de cos i ànima i es qüestiona la immortalitat de l’ànima. Finalment, el coneixement s’adquireix per abstracció: no hi ha reminiscència – com en Plató -, sinó que, el mitjançant un procés d’abstracció i prescindint de la matèria individual, es busca la forma comuna que permet definir i classificar la diversitat d’éssers.

[1] ὕλη, matèria; μορφή, forma

[2] Aristòtil tractarà aquest tema a les obres de la Metafísica, VII; VIII i al de l’Ànima, II.

[3]  Aristòtil considera que tot allò que existeix per sí mateix i no en una altre cosa és una substància: el compost de la matèria i la forma. Per exemple, un cavall concret, un arbre concret, una persona. No obstant, diferenciarà entre substància primera: l’individu concret; i la substància segona: l’espècie o el gènere al que pertany la realitat concreta. Per exemple: arbre en general, cavall en general, home com a espècie.

[4] Unió substancial: unió de diferents elements que formen una sola substància.