“La ciutat és una de les coses que existeixen per naturalesa i l’home és per naturalesa un animal polític; i resulta també que qui per naturalesa i no per caos de fortuna no té ciutat, està per sota o per sobre del que és l’home”.

Aristòtil. Política, 1.1253a

Atenes, de la perifèria al centre de l’univers

Les reformes que es van succeir en la polis d’Atenes, fins a convertir-la en el centre cultural i polític de tota l’Hèl·lade, no van estar exemptes de desigualtats, doncs no tothom que residia a Atenes era ciutadà; calia complir uns requisits: ser home, lliure, de pare i mare atenenca i tenir més de 30 anys.

Les dones, malgrat que fossin lliures i de progenitors atenencs, no eren ciutadanes i la seva única funció era tenir cura de la gestió de la casa, dels fills i del marit. La seva educació era bàsica i no podien sortir al carrer si no era acompanyades d’un baró (ni que fos esclau).

Tampoc els estrangers (metecs) – la majoria dels quals  exercien com a comerciants, artesans o mestres – gaudien del benefici de la democràcia; doncs malgrat la seva residència i el pagament d’impostos especials, no podien participar en l’ekklesia ni en els tribunals (però si ser condemnats) i havien d’estar sota la protecció d’un ciutadà.

Per últim, els esclaus, que privats de tota llibertat i drets, eren considerats com a una propietat pels seus amos i, malgrat que poguessin assolir la llibertat o comprar-la, mai podrien ser ciutadans. Ben al contrari, considerats com a éssers inferiors, quedaven relegades a la marginalitat i l’ostracisme social.

Atenes, el nou paradigma

El procés d’abstracció creix i la filosofia comença a prendre forma. Ja no es tracta de l’objecte físic o natural, sinó de la idea que, dins la ment de l’ésser humà, busca explicar el món a partir d’entitats (siguin matemàtiques o no ). Aquest moviment constitueix el nucli del pensar filosòfic.

A tota l’Hèl·lade i les seves colònies, aquestes noves formes d’explicar el món – la realitat, el kósmos (ϰόσμος) – s’escampen i generen escoles de pensament. Entre elles s’estableix una tensió creativa que impulsa la recerca i el contrast d’idees. La filosofia, amb més continguts explicatius, esdevé  el nucli de la difusió de la ciència i els sabers.

Escoles filosòfiques presocràtiques i el seu nucli filosòfic

Tornem a Jònia, però aquesta vegada a la illa de Samos (d’uns 500 km² aproximadament) on va néixer – molt abans que Heràclit i Parmènides, però també en el segle VI aC.- Pitàgores¹.

Fill de navegant, el seu nom significa “anunciat per l’oracle”, ha esdevingut , juntament amb Thales,  un dels grans referents del coneixement matemàtic. Curiosament, igual que Thales, no va deixar cap llibre escrit i tot el que sabem de les seves ensenyances prové dels seus deixebles (com per exemple Filolau i Empèdocles) o dels seus crítics (Aristòtil).

Influenciat pels physics de Milet ( com Thales i Anaximandre), Pitàgores va conquerir fama de savi, però – com és freqüent – fou mal comprés. Sota la tirania de Polícrates, es veié obligat a exiliar-se a Cretona, a la Magna Grècia, l’any 540 aC., on va fundar la seva escola, o millor dit, una “secta”, donada l’organització tan estructurada i jerarquitzada dels seus membres segons el grau de coneixement: el grau més baix el tenien els Exotèrics (neòfits i postulants); al nivell intermedi, es trobaven els Auditoris, que rebien les ensenyances d’un deixeble. Al nivell superior, vivint en comunitat i compartint béns, estarien els Esotèrics. Aquest grup estaria format per: els Venerables, els Polítics, que  defensaven una estructura aristocràtica de la societat on l’elit -formada per un grup de savis – dirigiria la polis; per sota d’aquests es trobarien altres grups socials: sacerdots, guerrers, productors); els Contemplatius, els Físics o Matemàtics que es dedicaven al coneixement fonamentat en símbols, codis: és a dir, a l’aritmètica, la música, la geometria, l’astronomia, la gramàtica i la poesia.

Donat el misteri que envoltava aquest grup, resulta difícil determinar quines ensenyances eren pròpiament del seu fundador, Pitàgores, i quines dels seus seguidors, els pitagòrics, que van mantenir-se actius fins l’època hel·lenística.

Quan les matemàtiques es tornen música còsmica

Aigua, apeiron, aire, foc… tots ells són elements de la natura que havien estat considerats com arkhé (arjé), és a dir, com a principis originaris de tot allò que existeix.

Ara bé, els pitagòrics no consideraven aquest elements com a realitats fonamentals, sinó com a estructures compostes. L’origen veritable – pensaven- havia de trobar-se en algun element més simple i unitari de tot: els nombres.

“[…] els nomenats pitagòrics es van dedicar a les matemàtiques i van ser els primers en fer-les progressar. […] van creure que els seus principis eren els principis de totes les coses. Donat que els nombres són, per naturalesa, els primers d’aquests principis, en ells creien trobar moltes semblances amb els éssers existents i amb els que estan en formació […] donat que veien que els atributs i les relacions de les escales musicals eren expressable en nombres i que semblava que totes les altres coses s’assemblaven, en tota la seva naturalesa, als nombres i que aquests semblaven ser els primers en tota la naturalesa, van suposar que els elements dels nombres eren els elements de tots els éssers existents i que tots els cels eren harmonia i nombres.”

El nombre es constitueix com el principi de totes les coses i com allò que estructura la naturalesa a partir de les possibles combinacions entre el parell (què és il·limitat) i l’imparell (que és limitat).

A ulls d’un pitagòric-matemàtic, l’estructura de la realitat és dual i molt meta-física: el nombre no és una qualitat adherida a un objecte (com sostindrà Aristòtil més endavant), sinó una entitat que resideix en el subjecte que observa. El nombre no acompanya la cosa, és la cosa. Per tant, per un pitagòric, el nombre és, té existència. Per exemple, el nombre imparell 9 – que pot veure’s com la suma de quatre nombres parells (2+2+2+2) més la de l’imparell (+1) – pot simbolitzar una realitat concreta, com ara el naixement d’un ésser humà.

Des de la perspectiva de fa 26 segles, aquesta visió representava tota una revolució intel·lectual. Els pitagòrics atribuïen als nombres un valor espiritual i místic que s’allunyava completament a l’ús habitual del moment: fins aleshores, els nombres s’utilitzaven per a fins pràctics i mercantils, com ara portar el registre de béns, mesurar o calcular els guanys de les relacions de compra i venda.

L’explicació pitagòrica, en canvi, proposava una concepció del món molt més abstracta i simbòlica, que resultava massa confusa – i potser massa exigent – per a tots els intel·lectes.

Les matemàtiques, enteses com a geometria, eren intel·ligibles i útils per captar l’estructura d’allò creat tant per la natura com per l’ésser humà. Però pensar en el nombre com a arkhé – com a principi fonamental de tot – implicava un nivell d’abstracció molt elevat.

Potser avui som més capaços de comprendre la realitat segons la van exposar els pitagòrics, ja que els nostres dispositius electrònics (mòbils, tauletes, ordinadors…) funcionen gràcies al llenguatge binari: 0-1-0-1, on 0 equival al que no es, i 1 al que és. Aquest sistema elemental de representació recorda, paradoxalment, aquella concepció primigènia del món en termes de dualitats.

Encara hi ha un exemple més contundent de com els pitagòrics es van avançar al seu temps amb el seu misticisme matemàtic: els colors.

L’arc de Sant Martí, aquest fenomen meteorològic bell i evocador, interpretat antigament com un missatge diví de bona voluntat, és avui explicat com un efecte òptic: resultat de la reflexió, refracció i dispersió de la llum a través de les gotes d’aigua, percebut per l’ull humà com una seqüència de colors (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violeta). En l’actualitat, la tècnica (tékhne) juga a favor dels pitagòrics: els colors que veiem a les pantalles no són altra cosa que valors numèrics, concretament, combinacions hexadecimals de sis dígits. Així, allò que abans era la mescla estètica dels colors primaris dins la paleta de la natura o del pintor, avui es representa amb codis precisos: Verd fosc: HEX #008000 – RGB (0, 128, 0); Verd clar: HEX #28B463 – RGB (4, 180, 99); Blau pur: HEX #0000FF – RGB (0, 0, 255).

Les matemàtiques, pels pitagòrics, no eren només una eina de mesura, sinó la clau per entendre la realitat. I ara, més de dos mil·lennis després, la nostra tecnologia sembla donar-los la raó.

I,  seguint aquest fil explicatiu, l’etern moviment del cosmos, què no és fruit de l’atzar, no seria, potser  – com van afirmar els pitagòrics – la combinació harmònica de nombres parells i imparells? Una combinació que, ordenada segons proporcions concretes, donaria lloc a una relació com ara 1/8 (un octava) – una proporció que és alhora nombre i so, mesura i harmonia.

Per als pitagòrics, el cosmos s’ordena numèricament i aquesta estructura profunda es manifesta en la música de les esferes: una harmonia universal que només la raó pot arribar a percebre.

“[…] alguns creuen que el moviment dels cossos tan gran ha de produir un so, doncs, en efecte, ho fa el moviment dels cossos terrestres, inferiors en tamany i en velocitat. Quan el sol, la lluna i tots els estels, tan nombrosos i tan grans, es mouen amb un moviment tan ràpid, és impossible que no produeixin un so immensament gran.  Partint d’aquesta argumentació i de l’observació […] les seves velocitat i mesures tenen les mateixes relacions que les de les concordances musicals, afirmen que els so emès pel moviment circular de les estrelles és harmònic. De tot això és dedueix clarament la teoria de que el moviment de les estrelles produeix una harmonia […].”

Només es possible conèixer de dues maneres amb allò que “és” o amb allò que “no-és”; i el que “no-és” no té sentit; per tant, no cal gastar energies en ell ¹.

Així de contundent es mostra Parmènides en el seu poema. Filòsof de la colònia occidental d’Èlea, a la Magna Grècia, visqué a més de 2000 kms d’Efes.

El seu poema – què consta d’un Proemi i dues parts – és, en teoria, de caràcter didàctic, pot arribar a ser tan obscur i complex com els escrits del seu coetani Heràclit.

Amb Parmènides assistim – ara sí – a un canvi en la forma d’explicar com és possible adquirir el coneixement; aquest només pot assolir-se per una de les dues vies:  la via de la doxa (opinió) o la via de l’aletheia (la veritat).

Si mirem enrere, veiem Thales, Anaximandre, Anaxímenes, i fins i tot Heràclit (que feia els primers passos cap el pensament meta-físic), partien directament de les dades dels sentits per arribar a conclusions més universals, en un procés de pensament inductiu. 

Parmènides nega aquesta via com a font vàlida de coneixement. Al contrari, afirma amb una certa duresa què, injustificadament, la majoria d’ésser humans no saben distingir entre el coneixement que ve per la via dels sentits – relacionat amb el  “no-ser” – i construeixen els seus coneixements a partir de la doxa, és a dir, de simples opinions. Ell, en canvi, ens indica què el camí veritable és el de “ser” i des d’una forma deductiva, afirma que allò que “és” és immutable, que no pot ser “ser” i “no-ser” a la vegada (no pot néixer ni morir), i que és perfecte.

Les eugues que em transportaven em van portar tan lluny com el meu ànim podria desitjar, quan, en la seva conducció, em van posar en el famosíssim camí de la deessa, que guia l’home que sap a través de totes les ciutats. Per aquest camí era jo portat; doncs per ell em traginaven les hàbils eugues que tiraven del carro, mentre unes donzelles mostraven el camí. I l’eix grinyolava als cubells de les rodes ardent, ja que el pressionaven fortament a un i altre costat dues rodes ben tornejades, quan les filles del Sol, després d’abandonar la morada de la Nit i trets els vels dels seus caps amb les seves mans, es van apressar a portar-me a la llum. Allà hi ha les portes dels camins de la Nit i del Dia, que sostenen dalt una llinda i avall un llindar de pedra. Elevades en l’aire, es tanquen amb grans portes i la Justícia, pròdiga en càstigs, guarda les seves claus alternatives. Demanant-li les donzelles amb suaus paraules, hàbilment la van convèncer que els deslligués ràpidament de les portes el fiador del pany; i aquestes, després de fer girar alternativament sobre les seves frontisses, els eixos de bronze, proveïts de reblons i claus, van originar, en obrir-se, una immensa obertura. Al seu través, en rectament, conduïen les donzelles el carro i les eugues per un ample camí.

I la deessa em va rebre benèvola, va agafar la meva mà dreta amb la seva i em va parlar amb aquestes paraules: “Oh jove, company d’immortals aurigues, que arribes a la nostra morada amb les eugues que et transporten, salve, ja que no és mal fat el que et va impulsar a seguir aquest camí, que està fora del trillat sender dels homes,  sinó el dret i la Justícia. Cal que t’aprenguis tot, tant l’impertorbable cor de la Veritat ben rodona, com les opinions dels mortals, en què no hi ha veritable creença. No obstant això aprendràs també com el que es creu hauria de ser acceptable, perquè penetra totalment totes les coses”².

Parmènides presenta el coneixement (episteme) com un procés que va des de la foscor de la Nit – on habita el món de l’experiència, el món ja conegut, l’àrea de confort –  cap a la Llum, on  es possible comprendre la Veritat “ben rodona”, sense canvis, i trobar-hi la Justícia. La Nit representa l’alternança com a llei i, per tant, com a forma de “justícia” basada en el canvi i l’opinió. En canvi, la Llum és la meta del camí del coneixement, on regna allò estable, immutable i veritable.

Aquest viatge es fa per un “ample camí”, identificat amb la via del coneixement. Les portes de la Nit i el Dia simbolitzen l’elecció fonamental: optar entre la doxa (opinió) i l’aletheia (veritat).

Com a metàfora contemporània, podríem recordar la pel·lícula Matrix³, on el protagonista (Anderson/Neo) ha de triar entre la pastilla blava – seguir vivint dins la il·lusió – o la vermella – descobrir la veritat oculta. Parmènides opta clarament pel camí que condueix al veritable coneixement: la porta del Dia, de la Veritat i la Justícia.

Un cop en aquesta nova dimensió del pensament, en aquest camí de llum, la deessa s’adreça a l’auriga per revelar-li allò que trobarà.

Dins d’aquesta nova dimensió, en aquest camí – la deessa informa a l’auriga del que trobarà:

[…] les úniques vies de recerca pensables. L’una, que és i que li és impossible no-ser, és el camí de la persuasió (perquè acompanya a la Veritat); l’altra, que no-és i que li és necessari no-ser, aquesta, t’ho asseguro, és una via totalment indiscernible; perquè no podries conèixer el no-ser (és impossible) ni expressar-ho.

Hi ha dues vies de coneixement: la del “Ser” i la del “No-ser”. Aquestes dues vies no poden recórrer-se alhora, com sovint fa la majoria dels ésser humans, perquè són radicalment contradictòries.  El “Ser” significa existir; el “No-ser”, en canvi, és el no-res: hi ha una realitat buida, sense atributs ni definició possible. Per tant, no es pot pensar ni parlar del No-ser ja que no té cap contingut; és impensable, il·lògic i inexistent.

El que pot dir-se i pensar-se ha de ser, perquè és ser, però el no-res no és. Això és el que t’ordeno que consideris, perquè aquesta és la primera via de recerca de la qual intento apartar-te i després d’aquella per la qual els homes ignorants vaguen, bicèfals; perquè la incapacitat guia en el seu pit el pensament errant; són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gents sense judici, que creuen que ser i no ser són el mateix i no el mateix; el camí que tots ells segueixen és regressiu

El consell és clar: refusar la via del “No-ser”⁴[4]  (la de la Nit) i seguir la via de la Veritat, la del Ser (la del Dia), plena de senyals i indicis que permeten reconèixer-la. Aquesta via obre un ventall infinit de possibilitats i objectes de coneixements: només cal pensar en la seva existència.

Crida especialment l’atenció l’interès que mostra Parmènides pel procés del coneixement, o, dit en paraules més pròximes a nosaltres, pel camí d’aprenentatge. És en el trajecte on es poden identificar tots els elements d’ allò què és, què existeix, precisament perquè sempre ha existit, perquè no està sotmès a la temporalitat: és u, continu, igual, invariable. Una realitat plena i indivisible.

Parmènides utilitza una imatge per descriure aquesta realitat: “esfera  perfecta”. Avui en dia, pot semblar difícil imaginar la perfecció d’una esfera, però hi ha un exemple sorprenent: l’electró. Des de l’any 2011, és la partícula més perfecta que coneixem; la seva forma s’allunya de la perfecció esfèrica tan sols 0,000000000000000000000000001 cm.

Així doncs, Parmènides ens convida a contemplar la Veritat, però és molt conscient de la dificultat que això representa per la majoria dels humans. Davant d’aquesta limitació, Parmènides obre la possibilitat d’una tercera via: una via on es desenvolupa la “veritat de l’aparença”, és a dir, una veritat que no s’imposa amb total evidència als sentits i que, per això mateix, pot conduir a l’error. Això passa quan confiem cegament en els costums, les tradicions… en la doxa (l’opinió).

Ara bé, per superar aquest obstacle, l’ésser humà ha d’aprendre a unir les dades dels sentits i de l’experiència a la llum de la raó  (del logos). Només així tot queda integrat i unificat sota la llum de la Veritat del ser i es fa possible la superació dels contraris. Amb Parmènides, el coneixement dona un pas decisiu: ja no es limita a la “descripció” de la physis mitjançant la recerca de les lleis que la regulen, sinó que es transforma en pensament, en recerca del fonament. En una paraula: esdevé metafísic.

Una mica més al nord, també banyada pel mar Egeu, però ara a la desembocadura de riu Caïstre, està la ciutat-estat d’Efes. En ella es pren el relleu en el nou paradigma del saber. A l’ombra del majestuós temple d’Àrtemis¹ deambulava Heràclit², nomenat l’Obscur. Es desconeix l’origen d’aquest apel·latiu, però de ben segur que està relacionat amb l’estructura i el llenguatge que va utilitzar en la seva obra, Sobre la natura (Περὶ φύσεως) – de la qual només es conserven fragments- que és força enigmàtica; quasi tant com els oracles de la deessa.

El Logos, on resideix tot

Els homes haurien de tractar de comprendre la coherència subjacent a les coses; està expressada en el Logos, la fórmula o element d’ ordenació de totes elles.³

Després d’haver escoltat el Logos – i no a mi- és savi convenir que totes les coses són una.⁴

Heràclit dona un pas més en la construcció de l’arquitectura filosòfica. La seva reflexió sobre la realitat, la physis, es fa més abstracta. Ell comença a distingir entre allò que és la doxa (opinió) i l’aletheia (veritat): la doxa és allò que sorgeix de l’aparença, que es capta pels sentit i pren forma de veritat; semblant a les fake news dels nostres temps.

Però en aquell moment del procés del pensament filosòfic – iniciat per  Tales, Anaximandre, Anaxímenes que van establir elements unitaris i immutables del Tot – mancava una paraula, un concepte que expliqués la relació entre el tot i la part, l’aparença fixa i el canvi permanent i constant. Aquest concepte és “λóγος” (Logos).

En temps d’Heràclit, la grafia λ-ó-γ-ο-ς ja existia i el seu significat literal era paraula; però Heràclit amplia aquesta definició per fer referència a la comprensió total de la realitat que, incomprensiblement per a ell, no és accessible a tothom. El Logos és, doncs, la llei eterna a partir de la qual tot esdevé. És la unitat que transforma el caos en cosmos.

Els homes haurien de tractar de comprendre [que] la coherència subjacent a les coses està expressada en el Logos, fórmula o element d’ ordenació de totes elles. Els homes sempre es queden sense comprendre que el Logos és així com jo ho descric, [és] el mateix abans d’haver-lo escoltat que una vegada que l’han escoltat; doncs, tot i que totes les coses esdevenen segons aquest Logos, [alguns] homes s’assemblen a gent sense experiència, fins i tot quan experimenten paraules i accions tal qual són les que les explico o quan distingeixo cada cosa segons la seva constitució i dic com és; a la resta dels homes les passen desapercebudes quantes coses fan desperts, de la mateixa manera que s’obliden del que fan quan dormen. Per tant, es necessari seguir el [què és] comú; però, tot i que el Logos és comú, la majoria viu com si tingués una intel·ligència particular. Després d’haver escoltat el Logos i no a mi, és savi convenir que totes les coses són una⁵.

Segon la cita anterior, Heràclit es considerava posseïdor d’una veritat (aletheia) capaç d’explicar la llei fonamental que estructura la realitat (el món), una llei en la qual també s’inclou l’ésser humà. Aquesta llei, anomenada Logos, tot i ser comuna i vàlida per comprendre la totalitat de tot el que existeix, no sempre és comprensible ni accessible per a tothom. Segons critica Heràclit, la majoria de les persones viuen limitades al coneixement d’elements particular de la realitat, però els manca la comprensió de la seva globalitat. El coneixement, entès com a saber, no consisteix només en analitzar profundament allò concret, sinó en descobrir l’estructura profunda que comparteixen tots els éssers particulars. Aquesta parcialitat del coneixement – expressada per la doxa (opinió)- només es pot superar a través de la comprensió del Logos, allò comú i subjacent a tota la  physis. Entendre el Logos com allò que ho ordena tot i està present en tot és el que permet comprendre la realitat com a una unitat.

El terme logos adquireix amb Heràclit un nou significat que s’estendrà i es matisarà al llarg de la història del pensament: el Logos és el discurs o raó que capta la realitat profunda: una llei eterna i divina que manté unides i vincula la pluralitat de la physis, és a dir, la diversitat aparent de la realitat. Aquesta concepció holística del tot – que defensa la unitat essencial fins i tot entre allò que sembla oposat – és expressada per Heràclit mitjançant una sèrie d’aforismes plens de força, que ens conviden a pensar la realitat més enllà de les aparences:

Πάντα ῥεῖ (tot flueix)

L’expressió “tot flueix”, juntament amb la metàfora del riu  – en el qual no és possible banyar-se dues vegades-, serveix a Heràclit per fer posar en relleu un dels grans problemes fundacionals de la filosofia: la relació entre allò que roman i allò què canvia, entre la unitat i la pluralitat. L’esdevenir – simbolitzar pel riu – representa i sintetitza la identitat del canvi constant. En aquest fluir continu on es manifesta la realitat com a procés dinàmic, present sempre i arreu, on allò múltiple i canviant no exclou, sinó que implica, una unitat profunda.

“La guerra és el pare i el rei de tot…” “El camí amunt i avall és un i el mateix” “El divergent convergeix amb sí mateix; semblant a les tensions oposades com les de l’arc i la lira”

Allò què és oposat o contrari apareix, als ulls d’Heràclit, com la síntesi del que és comú a totes les coses. Aquest principi ho governa tot i, per això, esdevé una de les manifestacions del Logos, la seva presència del qual es manifesta tant en el món diví com entre la societat humana: la lluita i l’oposició donen lloc a l’ordre i l’harmonia (cosmos).

La unitat és el que permet que cada cosa dins de la physis sigui el que és. Aquesta unitat l’atorga el Logos, ja que és ell que ho integra tot i relaciona cada element amb la totalitat: el convergent amb el divergent, l’harmonia amb la dissonància, l’idèntic amb el diferent, el tot amb les parts.

Heràclit supera en abstracció als seus companys de Milet. Si Thales, Anaximandre i Anaxímenes cercaven el per què o les lleis de la physis, Heràclit fa un pas més enllà: el seu pensament té una dimensió marcadament meta-física. No li interessa explicar els mecanismes del procés del canvi, sinó descobrir què és allò que dona unitat a la realitat.

El canvi és la part visible i observable del món – la doxa (l’opinió) -, mentre que la unitat profunda que s’hi amaga constitueix la part invisible – l’aletheia (la veritat) -, present tant en cada cosa individual com en el conjunt de la totalitat.

Però l’Obscur necessita d’un concepte, d’un referent material, perquè el seu discurs focs pogués ser entès – encara que, probablement, això no li importava gaire – i considerà què el foc podria ser l’arkhé a partir del qual tot s’origina:

Aquest cosmos [el mateix de tots] no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre va ser, és i serà foc etern, que s’encén segons mesura i s’extingeix segons mesura.⁶

Tanmateix, aquest foc no és l’origen de la vida en el sentit que li donaríem des d’una mentalitat evolucionista (o creacionista), sinó que representa l’origen del canvi i dels processos naturals. El foc està present en tot.

El món hel·lènic, a l’inici del segle VI aC, estava immers en revoltes protagonitzades per tirans —aristoi de segon rang i caps dels hoplites— que qüestionaven i posaven en risc l’estabilitat social de les ciutats-estat repartides per la costa mediterrània. Les tensions socials exigien una reforma legislativa que allunyés la Justícia de l’arbitrarietat del poder aristocràtic. La nomos¹ modernitza la societat grega perquè passa de la tradició oral a l’escrita i obre pas a la democratització de la societat. El poeta i polític Soló² marca un nou temps a Atenes i la seva influència s’escampa ràpidament cap les altres polis, tret d’Esparta, que sempre va demostrar la seva singularitat.

A Milet també arriben els aires de canvi. El govern de la ciutat oscil·la entre formes oligàrquiques i democràtiques. Tanmateix, el port, amb la constant activitat marítima i comercial, semblava aliè a aquestes transformacions, mantenint-se com un punt de referència econòmic a la regió.

Situada a tocar del mar Egeu i propera al riu Meandre, el perfil de Milet destaca a l’horitzó; és una de les ciutats més importants d’aquesta època arcaica. Entre els seus ciutadans hi ha alguns d’il·lustres. Thales, després d’una llarga estada a Egipte, decideix compartir els seus coneixements. No disposa de papirs, és fidel a la tradició oral i transmet detalladament a Anaximandre³ tot el que ell havia descobert prescindint de tota formulació mítica.

Anaximandre, potser més prudent o atret per la nova cultura de l’escriptura, considera important  deixar els coneixements plasmats en un rotlle de papir: Περί φύσεως (Sobre la naturalesa). Sota aquest títol es coneixeran el conjunt d’explicacions racionals sobre la physis que neixen al segle VI aC. El text incloïa un mapa esquemàtic de la Terra i el mar en forma circular, on les regions conegudes del món formaven segments semblants; s’exposa que l’element originari de totes les coses existents (l’ἀρχή) és l’ ἀπείρων (apeiron): una matèria indefinida i infinita que estava entre els quatre elements bàsics (aigua, terra, aire, foc) que el contenia i generava el món. No era cap de les matèries ja existents. D’ell neixen tots els cels i tots els mons. Aquest element és etern, no envelleix i envolta tots els mons⁴. Afirmava que la Terra està al centre i en repòs; que el Sol és un cercle 28 vegades més gran que la Terra; exposa la causa dels fenòmens atmosfèrics; sobre com van néixer els éssers vius a partir d’allò que és humit i com l’ésser humà va haver de sorgir (donada la seva feblesa física) d’una altra espècie, un peix⁵.

Anaximandre supera al seu mestre i amic Thales en l’elaboració d’una explicació racional de tot allò conegut i observable. La filosofia es desenvolupa com un discurs que explica la physis, la bios, el cosmos i genera lleis contrastables i discutibles. El saber, com la societat, es democratitza: cerca lleis que expliquin l’ordre del cosmos existent. Lleis que també poden ser refutades, matisades, debatudes. Però, potser l’apeiron és un concepte massa poètic, fins i tot abstracte per a una activitat tan pràctica com la filosofia. No caldria posar en dubte que el substrat de tota la naturalesa, de tota la physis, sigui una i infinita, però indefinida? Anaxímenes⁶ qüestiona aquest punt al seu company Anaximandre i proposa com a element constituent de la naturalesa l’αέρας (l’aire) el qual és únic, infinit i definit. Es possible conèixer la seva naturalesa (la de l’aire) per la rarefacció i condensació; quan és molt aeri, es converteix en foc i en vent, si es converteix en quelcom més dens, és un núvol; si encara es condensa més es converteix en aigua, en terra, en pedres i la resta dels ésser vius sorgeixen de totes aquestes substancies. Tanmateix, gràcies a l’aire, fa etern el moviment, permetent així el canvi⁷. Els elements que fan possible la generació són oposats com el calent i el fred.

Anaxímenes – sense arribar a negar l’existència dels déus, però afirmant que aquests també procedien del mateix aire⁸ – reprèn la teoria de Thales i considera que la Terra és plana, però ja no és l’aigua qui la sosté, sinó l’aire. Les estrelles i planetes van sorgir de la conversió del vapor que procedeix de la Terra per un procés de rarefacció i que “troten” sobre l’aire o estan clavades en l’esfera cristal·lina⁹.

Thales, Anaximandre, Anaxímenes són de Milet – Jònia – i des de la peculiaritat d’aquesta ciutat-estat li donen estructura a una nova forma d’observar i comprendre la realitat física i cosmològica que els envolta. No van ser científics tal i com nosaltres ho entenem en l’actualitat, sinó comerciants. Així es guanyaven la vida.

Des d’aquest punt de l’Hèl·lade, i entre els segles VII-VI aC., aquest grup d’amics inicià una forma diferent d’explicar el món i tot allò que el constitueix; van crear un nou cosmos a partir d’unes observacions i anàlisis objectives, racionals dels fets físics i cosmològics. No eren xamans ni mags sinó una forma incipient d’investigadors que feien servir un mètode diferent per demostrar que les coses podien explicar-se de manera diferent.

La paraula logos (λóγος) comença a ser utilitzada per aquests grecs per determinar un cert canvi d’actitud mental, de manera de preguntar, de pensar i d’explicar com “podrien ser les coses”. Què tenien en comú Enki, el déu mesopotàmic; el déu grec Oceà i l’egipci Nun? L’aigua. Aleshores, per què no fer d’aquest element material l’origen de tot l’existent?- es preguntà Thales. Potser, aquest element material resultava excessivament colpidor per una mentalitat que no acabava de refusar l’explicació mítica; millor un element menys material i més indefinit, l’apeiron d’on poden sorgir forces oposades com el foc i l’aigua i d’aquí la resta d’elements, va comentar Anaximandre. O potser un element entremig com l’aire, determinà Anaxímenes.

Era molt difícil alliberar-se mentalment de segles de tradició mítica i de llenguatge poètic¹⁰. La capacitat d’abstracció per a considerar l’existència d’un element (l’ἀρχή) no tan sols originari del cosmos, de la physis sinó que està present en tot, que dona unitat i és cognoscible pel mateix procés de pensament era excessivament incipient.

Per aconseguir aquest canvi van ser necessaris uns quants anys i una nova perspectiva.

https://spotify.link/5U4RpFXayDb

Redescobrint la natura

Les llàgrimes d’Isis per la mort d’Osiris ja havien cessat, i l’època de pluges s’acabava. Era el moment de Hapy, el déu del Nil, qui havia d’afavorir una bona i justa crescuda del riu, permetent que la vall renovés la seva fertilitat. La civilització egípcia depenia d’aquest cicle anual que, iniciat al juliol, possibilitava el miracle de l’abundància gràcies a les aigües negroses que regaven i adobaven les terres nilòtiques.

Thales visità aquestes terres verdes, vermelloses i negres durant el govern de la vint-i-sisena dinastia (XXVI), coneguda com a Saïta perquè tenia la seva capital a Sais. Egipte respirava prosperitat: l’obertura al món mitjançant intercanvis econòmics i culturals permetia l’arribada de productes de luxe, com l’oli d’oliva, que omplia el vaixell mercant que havia salpat feia setmanes des de Milet (una colònia grega de l’antiga Jònia) i es dirigia al port comercial de Nàucratis.

Però més enllà dels beneficis econòmics, Tales estava interessat a observar i descobrir les meravelles que Egipte oferia: les piràmides i la seva majestuosa alçària; els coneixements astronòmics dels sacerdots; el cicle anual del riu; els mites recollits al Llibre dels Morts; els temples decorats amb gran detall i l’escriptura jeroglífica.

Per a Thales², ni els sabers de la tradició grega, ni els mites d’Homer³ i Hesíode⁴, ni els coneixements del món babilònic ni els de la mil·lenària civilització egípcia podien ser considerats veritables o falsos. En tots els casos, la veritat venia imposada pels déus (i pels herois), i cap mortal gosava contradir-la. Els representants d’aquests déus gaudien del poder absolut, ja fos en forma d’un rei que controlava les grans obres públiques (despotisme hidràulic), ja fos en un grup de nobles que exercia el poder justificat en la tradició (aristoi). Massa semblances, massa diferències en aquests discursos mític-religiosos per explicar un mateix fet natural, un mateix fenomen físic: el canvi. Calia trobar un principi unitari —l’ἀρχή (arkhé)— que donés raó a la physis⁵ i permetés entendre com es passava del caos (χάος) al cosmos (κόσμος).

Segons relaten Aristòtil⁶ i Sèneca, Thales centrà la seva cosmogonia en un únic arkhé: l’aigua. Aquest seria l’element material i originari de totes les coses, i la Terra hi flotaria com un tros de fusta. Els egipcis creien que la Terra tenia forma de plat i flotava sobre l’aigua; a Babilònia es parlava de la creació a partir d’aigües primigènies (Apsu i Tiamat). El pensador jònic racionalitza les explicacions egípcies, orientals i gregues. Tot l’empenyia cap a un nou aprenentatge: una mirada atenta, una anàlisi intel·lectiva, reflexiva, objectiva i racional. L’escepticisme davant les explicacions mítiques envaïa l’esperit d’aquest que, per primer cop, es nomenava amant del saber: filòsof.

L’observació astronòmica el conduí a la famosa predicció d’un eclipsi gràcies a taules babilòniques; al càlcul dels solsticis i, possiblement, al plantejament del moviment solar; a determinar la posició de l’estrella Polar, tan útil per a la navegació. El càlcul geomètric, aplicat als triangles, li permeté mesurar l’alçada de les piràmides i conèixer la posició dels vaixells. La filosofia s’obria pas a través de la comprensió de la physis.

Era el moment de tornar a casa, a Milet.