El món hel·lènic, a l’inici del segle VI aC, estava immers en revoltes protagonitzades per tirans —aristoi de segon rang i caps dels hoplites— que qüestionaven i posaven en risc l’estabilitat social de les ciutats-estat repartides per la costa mediterrània. Les tensions socials exigien una reforma legislativa que allunyés la Justícia de l’arbitrarietat del poder aristocràtic. La nomos¹ modernitza la societat grega perquè passa de la tradició oral a l’escrita i obre pas a la democratització de la societat. El poeta i polític Soló² marca un nou temps a Atenes i la seva influència s’escampa ràpidament cap les altres polis, tret d’Esparta, que sempre va demostrar la seva singularitat.

A Milet també arriben els aires de canvi. El govern de la ciutat oscil·la entre formes oligàrquiques i democràtiques. Tanmateix, el port, amb la constant activitat marítima i comercial, semblava aliè a aquestes transformacions, mantenint-se com un punt de referència econòmic a la regió.

Situada a tocar del mar Egeu i propera al riu Meandre, el perfil de Milet destaca a l’horitzó; és una de les ciutats més importants d’aquesta època arcaica. Entre els seus ciutadans hi ha alguns d’il·lustres. Thales, després d’una llarga estada a Egipte, decideix compartir els seus coneixements. No disposa de papirs, és fidel a la tradició oral i transmet detalladament a Anaximandre³ tot el que ell havia descobert prescindint de tota formulació mítica.

Anaximandre, potser més prudent o atret per la nova cultura de l’escriptura, considera important  deixar els coneixements plasmats en un rotlle de papir: Περί φύσεως (Sobre la naturalesa). Sota aquest títol es coneixeran el conjunt d’explicacions racionals sobre la physis que neixen al segle VI aC. El text incloïa un mapa esquemàtic de la Terra i el mar en forma circular, on les regions conegudes del món formaven segments semblants; s’exposa que l’element originari de totes les coses existents (l’ἀρχή) és l’ ἀπείρων (apeiron): una matèria indefinida i infinita que estava entre els quatre elements bàsics (aigua, terra, aire, foc) que el contenia i generava el món. No era cap de les matèries ja existents. D’ell neixen tots els cels i tots els mons. Aquest element és etern, no envelleix i envolta tots els mons⁴. Afirmava que la Terra està al centre i en repòs; que el Sol és un cercle 28 vegades més gran que la Terra; exposa la causa dels fenòmens atmosfèrics; sobre com van néixer els éssers vius a partir d’allò que és humit i com l’ésser humà va haver de sorgir (donada la seva feblesa física) d’una altra espècie, un peix⁵.

Anaximandre supera al seu mestre i amic Thales en l’elaboració d’una explicació racional de tot allò conegut i observable. La filosofia es desenvolupa com un discurs que explica la physis, la bios, el cosmos i genera lleis contrastables i discutibles. El saber, com la societat, es democratitza: cerca lleis que expliquin l’ordre del cosmos existent. Lleis que també poden ser refutades, matisades, debatudes. Però, potser l’apeiron és un concepte massa poètic, fins i tot abstracte per a una activitat tan pràctica com la filosofia. No caldria posar en dubte que el substrat de tota la naturalesa, de tota la physis, sigui una i infinita, però indefinida? Anaxímenes⁶ qüestiona aquest punt al seu company Anaximandre i proposa com a element constituent de la naturalesa l’αέρας (l’aire) el qual és únic, infinit i definit. Es possible conèixer la seva naturalesa (la de l’aire) per la rarefacció i condensació; quan és molt aeri, es converteix en foc i en vent, si es converteix en quelcom més dens, és un núvol; si encara es condensa més es converteix en aigua, en terra, en pedres i la resta dels ésser vius sorgeixen de totes aquestes substancies. Tanmateix, gràcies a l’aire, fa etern el moviment, permetent així el canvi⁷. Els elements que fan possible la generació són oposats com el calent i el fred.

Anaxímenes – sense arribar a negar l’existència dels déus, però afirmant que aquests també procedien del mateix aire⁸ – reprèn la teoria de Thales i considera que la Terra és plana, però ja no és l’aigua qui la sosté, sinó l’aire. Les estrelles i planetes van sorgir de la conversió del vapor que procedeix de la Terra per un procés de rarefacció i que “troten” sobre l’aire o estan clavades en l’esfera cristal·lina⁹.

Thales, Anaximandre, Anaxímenes són de Milet – Jònia – i des de la peculiaritat d’aquesta ciutat-estat li donen estructura a una nova forma d’observar i comprendre la realitat física i cosmològica que els envolta. No van ser científics tal i com nosaltres ho entenem en l’actualitat, sinó comerciants. Així es guanyaven la vida.

Des d’aquest punt de l’Hèl·lade, i entre els segles VII-VI aC., aquest grup d’amics inicià una forma diferent d’explicar el món i tot allò que el constitueix; van crear un nou cosmos a partir d’unes observacions i anàlisis objectives, racionals dels fets físics i cosmològics. No eren xamans ni mags sinó una forma incipient d’investigadors que feien servir un mètode diferent per demostrar que les coses podien explicar-se de manera diferent.

La paraula logos (λóγος) comença a ser utilitzada per aquests grecs per determinar un cert canvi d’actitud mental, de manera de preguntar, de pensar i d’explicar com “podrien ser les coses”. Què tenien en comú Enki, el déu mesopotàmic; el déu grec Oceà i l’egipci Nun? L’aigua. Aleshores, per què no fer d’aquest element material l’origen de tot l’existent?- es preguntà Thales. Potser, aquest element material resultava excessivament colpidor per una mentalitat que no acabava de refusar l’explicació mítica; millor un element menys material i més indefinit, l’apeiron d’on poden sorgir forces oposades com el foc i l’aigua i d’aquí la resta d’elements, va comentar Anaximandre. O potser un element entremig com l’aire, determinà Anaxímenes.

Era molt difícil alliberar-se mentalment de segles de tradició mítica i de llenguatge poètic¹⁰. La capacitat d’abstracció per a considerar l’existència d’un element (l’ἀρχή) no tan sols originari del cosmos, de la physis sinó que està present en tot, que dona unitat i és cognoscible pel mateix procés de pensament era excessivament incipient.

Per aconseguir aquest canvi van ser necessaris uns quants anys i una nova perspectiva.

https://spotify.link/5U4RpFXayDb

Redescobrint la natura

Les llàgrimes d’Isis per la mort d’Osiris ja havien cessat, i l’època de pluges s’acabava. Era el moment de Hapy, el déu del Nil, qui havia d’afavorir una bona i justa crescuda del riu, permetent que la vall renovés la seva fertilitat. La civilització egípcia depenia d’aquest cicle anual que, iniciat al juliol, possibilitava el miracle de l’abundància gràcies a les aigües negroses que regaven i adobaven les terres nilòtiques.

Thales visità aquestes terres verdes, vermelloses i negres durant el govern de la vint-i-sisena dinastia (XXVI), coneguda com a Saïta perquè tenia la seva capital a Sais. Egipte respirava prosperitat: l’obertura al món mitjançant intercanvis econòmics i culturals permetia l’arribada de productes de luxe, com l’oli d’oliva, que omplia el vaixell mercant que havia salpat feia setmanes des de Milet (una colònia grega de l’antiga Jònia) i es dirigia al port comercial de Nàucratis.

Però més enllà dels beneficis econòmics, Tales estava interessat a observar i descobrir les meravelles que Egipte oferia: les piràmides i la seva majestuosa alçària; els coneixements astronòmics dels sacerdots; el cicle anual del riu; els mites recollits al Llibre dels Morts; els temples decorats amb gran detall i l’escriptura jeroglífica.

Per a Thales², ni els sabers de la tradició grega, ni els mites d’Homer³ i Hesíode⁴, ni els coneixements del món babilònic ni els de la mil·lenària civilització egípcia podien ser considerats veritables o falsos. En tots els casos, la veritat venia imposada pels déus (i pels herois), i cap mortal gosava contradir-la. Els representants d’aquests déus gaudien del poder absolut, ja fos en forma d’un rei que controlava les grans obres públiques (despotisme hidràulic), ja fos en un grup de nobles que exercia el poder justificat en la tradició (aristoi). Massa semblances, massa diferències en aquests discursos mític-religiosos per explicar un mateix fet natural, un mateix fenomen físic: el canvi. Calia trobar un principi unitari —l’ἀρχή (arkhé)— que donés raó a la physis⁵ i permetés entendre com es passava del caos (χάος) al cosmos (κόσμος).

Segons relaten Aristòtil⁶ i Sèneca, Thales centrà la seva cosmogonia en un únic arkhé: l’aigua. Aquest seria l’element material i originari de totes les coses, i la Terra hi flotaria com un tros de fusta. Els egipcis creien que la Terra tenia forma de plat i flotava sobre l’aigua; a Babilònia es parlava de la creació a partir d’aigües primigènies (Apsu i Tiamat). El pensador jònic racionalitza les explicacions egípcies, orientals i gregues. Tot l’empenyia cap a un nou aprenentatge: una mirada atenta, una anàlisi intel·lectiva, reflexiva, objectiva i racional. L’escepticisme davant les explicacions mítiques envaïa l’esperit d’aquest que, per primer cop, es nomenava amant del saber: filòsof.

L’observació astronòmica el conduí a la famosa predicció d’un eclipsi gràcies a taules babilòniques; al càlcul dels solsticis i, possiblement, al plantejament del moviment solar; a determinar la posició de l’estrella Polar, tan útil per a la navegació. El càlcul geomètric, aplicat als triangles, li permeté mesurar l’alçada de les piràmides i conèixer la posició dels vaixells. La filosofia s’obria pas a través de la comprensió de la physis.

Era el moment de tornar a casa, a Milet.