Perquè ja sigui un, ja siguin molts els que governin, no s’alteraran les lleis fonamentals de la Ciutat si es mantenen l’educació i la instrucció”

Plató, La República 450,e

INTRODUCCIÓ

La mort de Sòcrates va ser un dels successos que va fer emergir dos moments històrics i significatius de la vida d’Atenes. D’una banda, la pèrdua de la seva hegemonia dins l’Hèl·lade: la seva feblesa política, econòmica i militar la convertí en un objectiu desitjable per altres ciutats-estats i regnes, com succeí l’any 335 aC, quan Alexandre el Gran la va sotmetre. De l’altre, es produí una renovació en la manera d’entendre i transmetre el coneixement, que consolidà Atenes com a referent intel·lectual de la Grècia Clàssica. Qui desitjava aprofundir en el saber o ampliar els seus coneixements, ja no cercava un sofista, sinó que es convertia en alumne d’una escola: l’Acadèmia de Plató.

Arístocles, alies, Plató

Encara que el seu nom real era Arístocles, el filòsof és conegut pel sobrenom de Plató (Πλάτων “el de les amples espatlles”) a causa de la seva gran envergadura física. Va néixer a Atenes entre els anys 428-427 aC i va morir als 80 o 81 anys, entre el 348 -347 aC a la mateixa ciutat.

Plató provenia d’una família aristocràtica i benestant atenesa, alguns membres¹ de la qual van formar part dels anomenats Trenta Tirans. Aquesta posició social li va permetre rebre una educació acurada en diversos àmbits del coneixement, de la mà dels millors sofistes de l’època. Entre ells cal destacar Cratil, qui el va introduir en el pensament d’Heràclit d’Efes, i sobretot Sòcrates, qui esdevingué el seu veritable mestre.

Des dels vint anys i fins a la mort de Sòcrates (recordem que va morir condemnat pel govern democràtic d’Atenes a beure cicuta l’any 399 aC) Plató va ser deixeble i amic fidel².

Tot i que, com aristòcrata, s’esperava que Plató es dediqués a la política, la realitat sociopolítica d’Atenes del moment no li era gens atractiva: la polis semblava governada per demagogs sense veritables coneixements sobre què significava el bon govern; la pèrdua davant d’Esparta en la Guerra del Peloponès; la posterior instauració del poder titella dels Trenta Tirans i, finalment, la condemna a mort de Sòcrates, van redirigir la seva vocació cap a la filosofia.

Després de la mort de Sòcrates, Plató va viatjar per diferents polis de les colònies gregues per completar la seva formació filosòfica. Primer – i durant tres anys – va viure a Mègara, on va estudiar amb Euclides el Vell, perfeccionant l’art de la dialèctica. Posteriorment, va residir a Cirene, Egipte i a la Magna Grècia on conegué amb profunditat el pensament dels físics, d’Heràclit, de Parmènides i, sobretot, dels pitagòrics. Aquests darrers l’influïren profundament: Plató considerà que les matemàtiques³ eren el model de referència pel coneixement demostratiu i que existeixen dos models de realitat: la dels conceptes i la dels objectes.

A aquesta etapa de joventut (393-388 aC) dona lloc a diversos diàlegs on el protagonista principal és Sòcrates: Apologia de Sòcrates, on recull el discurs de defensa del seu mestre davant del tribunal i descriu la seva filosofia i estil de vida; Critó, reflexió sobre l’obediència a les lleis i el sentit de la justícia; Eutifró, debat sobre la naturalesa de la pietat i la relació entre el diví i el moral; Laques, sobre el concepte de valentia; Ió, sobre la naturalesa de la inspiració poètica i la relació entre el poeta i el seu art.

Durant d’aquest període tingué lloc el primer viatge a Siracusa (388 aC). Convidat per Dionís I, Plató esperava influir en el governar la ciutat, però fou empresonat i venut com a esclau. Va se alliberat gràcies a Anníceris de Cirene, que el comprà i el retornà a Atenes.

A la seva tornada, Plató va fundar l’Acadèmia (387 aC)⁴. Una escola de coneixement dedicada a la filosofia, les matemàtiques, l’astronomia, la música i altres disciplines (o sabers) necessaris per formar veritables filòsofs. Aquest centre esdevingué un referent intel·lectual de l’antiguitat, que va atraure joves de diferents territoris, entre els quals cal destacar Aristòtil. Va estar activa fins a l’any 529 dC, quan l’emperador Justinià la va fer tancar.

Plató va viatjar dues vegades més a Siracusa (367 i 361 aC) cridat per Dionís II (el Jove), amb l’esperança de posar en pràctica les seves teories polítiques, especialment les exposades a la República⁵. Tots dos intents fracassaren. Desenganyat, Plató retornar a Atenes i hi va restar fins a la seva mort — esdevinguda entre 348-347 aC— dedicat plenament a l’ensenyança i l’activitat filosòfica.

Introducció

El naixement del pensament sistemàtic

Després del pas del mite al logos  – amb els pensadors presocràtics – i l’arribada dels sofistes i l’aparició de Sòcrates amb una mirada crítica sobre les lleis, els costums i la veritat, la filosofia grega entra en una nova etapa: la filosofia clàssica. Aquest període que es desenvolupa entre els segles V – IV aC, es caracteritza per la consolidació dels grans sistemes filosòfics que intentaran construir una visió global i coherent del món. Ja no és només comprendre la naturalesa de la realitat, sinó també com és l’ésser humà, la societat i el coneixement en la seva totalitat. El pensament esdevé més sistemàtic, més estructurat i amb el desig d’abastar totes les dimensions de l’experiència humana: el coneixement, l’ètica, la política, la metafísica…

És el moment de Plató i Aristòtil, pensadors que ofereixen una visió global de la realitat i del món en el que vivien. Van construir sistemes coherents de pensament per entendre la realitat i transformar la societat. La recerca de la veritat, la justícia, el bé o la bellesa ja no són qüestions debatudes en l’àgora, sinó que formen part d’un projecte filosòfic ambiciós que busca oferir respostes fonamentades, coherents i útils pera la vida personal i col·lectiva.

Aquest segon capítol ens convida a surfejar la primera gran onada del pensament clàssic: Plató, un pensador que, inspirat per Sòcrates, va aportar una nova forma d’entendre la realitat, el coneixement i la política. Surfejarem les seves teories polítiques i epistemològiques tot navegant entre els conceptes d’idea, ànima, justícia i utopia.

Posteriorment, entrarem en una segona onada, en el pensament d’Aristòtil, qui, malgrat haver viscut durant molts anys sota l’ombra intel·lectual de Plató, acabarà obrint una via pròpia. El deixeble esdevindrà mestre, i amb ell la filosofia adoptarà una nova orientació: més empírica, més sistemàtica, més centrada en l’observació i la classificació del món natural i humà.

Amb Plató i Aristòtil, el pensament grec assoleix un nivell de maduresa que marcarà profundament tota la història de la filosofia occidental. Aquest capítol ens convida a surfejar entre dues mirades complementàries i alhora divergents, dues formes de comprendre el món que encara avui ens interpel·len.

Sòcrates, primus inter pares… en l’Atenes de Pèricles

Resulta difícil afirmar o negar si Sòcrates va ser un sofista més dins d’aquest moviment de savis, o bé – com ens ho presenta Plató – si va ser una figura crítica i de contrast. El cert és que Sòcrates¹ va viure i va desenvolupar la seva activitat filosòfica en ple segle V aC, i va rebre acusacions similars a les que rebien molts del sofistes coetanis: impietat (per no reconèixer els déus de la ciutat i introduir-ne de nous) i corrupció de la joventut.

Gràcies a la seva amistat amb Aspàsia de Milet², Sòcrates va tenir accés al cercle de Pèricles, i amb la seva sagacitat intel·lectual i pedagògica va captivar molt joves atenesos. Des d’aquest punt de vista, Sòcrates podia ser considerat un sofista més, però hi ha una diferència fonamental: no acceptava cap compensació econòmica per les seves “lliçons”. A més, la seva metodologia també el distingia de la resta de sofistes: partia d’exemples quotidians, extrets de la realitat del dia a dia, per buscar l’element comú (logos) que permetés generalitzar un concepte, sovint vinculat a virtut o qualitat moral.

Sòcrates, fill d’un escultor i d’una llevadora, va néixer a Atenes entre l’any 470 o 469 aC, ciutat que va abandonar molt poques vegades. Es considerava que pertanyia a una classe social acomodada, ja que va servir com a hoplita en diverses batalles de la guerra del Peloponès³ – i només aquells que es podien pagar una armadura formaven part d’aquest cos d’infanteria.

Després de superar l’educació bàsica comú a tots els ciutadans barons, va ampliar els seus coneixements, segurament sota la influència de mestres com Anaxàgores, que va arribar a Atenes cap al 459 aC i hi va ensenyar fins a la seva mort, el 429 aC. També es va formar amb Aquileu, Protàgores, i va mostrar interès pel pensament de Parmènides i de l’Escola d’Elea.

Tot i tenir família, va desatendre els deures familiars⁴ per dedicar-se completament a la filosofia, just en un moment històric en què el pensament racional emergia amb força. Les certeses del pensament mític quedaven relegades a l’àmbit de les creences tradicionals, i l’ésser humà es veia interpel·lat a plantejar-se el sentit de la seva pròpia existència.

Ara, l’ésser humà es converteix en el centre de la reflexió filosòfica, i la polis, el seu marc natural de pensament i acció. Per a Sòcrates, la filosòfia havia de girar al voltant del coneixement del propi ésser humà i de la manera d’actuar que se’n deriva. És a dir, des d’on puc conèixer i com puc actuar a partir d’aquest coneixement⁵.

Els sofistes i Sòcrates

Tot i que sovint es contraposin, Sòcrates i els sofistes tenien alguns elements comuns⁶. Tots van desplaçar el focus de la filosofia del món natural cap a l’ésser humà i van intervenir activament en la vida intel·lectual i política de l’Atenes del segle IV aC. Ambdós feien servir el diàleg com a eina pedagògica i qüestionaven les creences tradicionals, tot defensant la importància del pensament racional en front del mític.

No obstant, l’objectiu i els mètodes eren molt diferents. Com ja hem dit anteriorment, els sofistes consideraven que l’ensenyament era un mitjà per formar ciutadans capaces de triomfar a la vida pública. Sòcrates, en canvi, defensava l’existència de veritats universals i que l’autèntic coneixement només es podia assolir mitjançant el diàleg i l’anàlisi interior. No cobrava per ensenyar i considerava la seva activitat com una missió vital, guiada per una veu interior ( daimonion ). El seu mètode – la maièutica – buscava ajudar els interlocutors a descobrir les veritats per ells mateixos.

“οἶδα οὐκ εἰδώς”… Només sé que no es res

No podem saber amb certesa si Sòcrates va pronunciar exactament aquestes paraules⁷ o si es poden extreure de l’actitud que mostrava davant dels sofistes amb qui convivia. Sòcrates partia de la base de la seva pròpia ignorància; dit d’una altra manera: si el “coneix-te a tu mateix” de l’Oracle de Delfos ja era una tasca prou difícil – i que ell assumí com un encàrrec vital -, com podia ser possible conèixer l’altre? I encara més: com es podia saber amb certesa què és la justícia, l’amor, la bellesa, la veritat o el bé? Sense menysprear ni minvar els esforços necessaris per aconseguir aquest fi, el més savi (Sòcrates) de tots els savis⁸ (els sofistes), va fer del diàleg el seu mètode.

… el debat i la confrontació en la recerca de la veritat

El debat, la confrontació, la disputa…, com ja hem exposat, formava part de la cultura atenenca i eren habituals en els mètodes d’ensenyament dels sofistes. Però Sòcrates els va donar un sentit radicalment diferent: no es tractava de guanyar una discussió, sinó de construir comunitàriament la veritat. Per a ell, el diàleg no era una lluita dialèctica, sinó un camí compartit cap al coneixement mutu.

El seu diàleg, encara que pogués semblar un col·loqui entre coneguts i amics, tenia una estructura molt definida, coneguda com a dialèctica socràtica o maièutica. El procés seguia sempre una estratègia similar: primer es consensua el tema a debatre, partint d’allò que es dona per assumit. Segon, es qüestionen les certeses prèvies de cada interlocutor. I finalment, recerca conjunta d’una definició o conclusió acceptada per tothom.

Les intervencions són breus i precises; s’eviten els gran discursos propis dels sofistes per tal de centrar-se en la concreció conceptual.

Aquest sistema forçava a fugir de les vaguetats i generalitzacions i obligava a arribar al nucli del problema o a l’anàlisi profunda del concepte… Què és la justícia? Què és el bé? Aquest tipus de preguntes incomodaven els l’interlocutor, sovint deixant-los sense arguments, o bé desmuntant prejudicis prèviament assumits. Però al mateix temps, preparava pel veritable diàleg, que podia conduir al coneixement. En paraules de Parmènides, obria la porta a la via del coneixement.

Un altre element clau del mètode socràtic és la ironia (ειρωνεία), l’art de dissimular o aparentar ignorància. Sòcrates simulava desconeixement per deixar-se il·lustrar i, així, guiar-los directament cap el coneixement. Però aquesta actitud – sovint burlesca – li va generar nombrosos enemics, ja que deixava en evidència els seus interlocutors davant des altres.

La mort de Sòcrates: entre la cicuta i l’eternitat

Amb Sòcrates, la filosofia va adquirir una nova perspectiva: l’ètica. Ja no es tractava només d’explicar l’origen de la naturalesa o de l’ordre del cosmos, sinó de posar la mirada en l’ésser humà, en la seva responsabilitat, en la seva manera de viure. El coneixement deixava de ser una simple acumulació d’informació per convertir-se en una recerca interior, una exigència vital. Sòcrates volia deixar constància que el pensament crític i l’anàlisi constant eren un exercici intel·lectual imprescindible per la situació històrica i social de l’Atenes del moment. La filosofia no podia ser un simple exercici especulatiu, sinó una forma d’estar al món, de viure amb lucidesa i coherència.

La decadència de la ciutat d’Atenes

Després de la Guerra del Peloponès (431–404 aC)⁹, Atenes viu una època de decadència política i de tensió social. L’orgull democràtic de la ciutat s’ha vist afeblit, i la confiança en les institucions trontolla. En aquest context, Sòcrates¹⁰ esdevé una figura incòmoda: qüestiona les creences tradicionals, interpel·la els joves a pensar per si mateixos i denuncia la ignorància d’aquells que es creuen savis.

S’ha d’afegir que l’actitud del nostre protagonista no va ser fruit de l’atzar, sinó que – segons explica ell mateix a l’Apologia de Plató¹¹ – una veu interior, un daimonion, el guiava moralment i l’impulsava a portar una renovació moral als ciutadans atenencs.  Durant el judici, descrit també per Plató a l’Apologia, Sòcrates defensa la seva activitat filosòfica com una missió divina: ajudar els ciutadans a examinar-se i a viure segons la raó.

Aquesta actitud, però, el va situar en el punt de mira de molts conciutadans. En una Atenes ferida per la derrota i la inestabilitat política¹², el seu qüestionament constant i la seva capacitat per influir en els joves el van convertir en una figura incòmoda. També cal afegir que la manera com Sòcrates exercia la seva activitat filosòfica – basada en el diàleg, la refutació i l’ús subtil de la ironia – desconcertava als seus interlocutors. Aparentment feia preguntes simples, però que, portades al límit com ell feia, deixaven en evidència la ignorància d’aquells que es creien savis. Aquesta ironia socràtica, lluny de ser una burla, era una estratègia per despertar la consciència crítica i conduir l’altre cap al coneixement. Però precisament per això, molts el van percebre com un provocador, un personatge molest que posava en dubte les certeses més arrelades de la polis i posar en dubte les estructures de poder establertes. Per aquests motius va ser acusat de corrompre la joventut, d’impietat i d’introduir nous déus i portat a judici.

Es coneix el desenvolupament del judici gràcies al relat que en fa Plató a l’Apologia de Sòcrates. En ell hi ha una reconstrucció del discurs de defensa de Sòcrates davant del tribunal¹³ i dels seus acusadors. Lluny de buscar la compassió o el perdó, Sòcrates manté un to serè i irònic, fidel als seus principis. Afirma que la seva tasca filosòfica és una missió divina encomanada per l’oracle de Delfos¹⁴ i que callar la seva veu seria més perjudicial per a la ciutat que per a ell mateix. Amb la seva actitud, converteix el judici en una lliçó pública de coherència i de dignitat.

Un cop condemnat a mort, Sòcrates refusa fugir d’Atenes tot i tenir l’oportunitat de fer-ho. Considera que trencar les lleis seria una incoherència amb la seva pròpia vida. En el diàleg Critó¹⁵, Plató fa parlar Sòcrates com a defensor del pacte amb la polis: si ha viscut segons les seves lleis, ha d’acceptar també el seu càstig.

La seva mort, narrada al Fedó¹⁶, és serena i plena de lucidesa. Acompanyat pels seus deixebles, Sòcrates defensa la idea de la immortalitat de l’ànima, i afirma que la mort no és un mal per al filòsof, sinó un alliberament. Amb una copa de cicuta a les mans, Sòcrates mor sense por, fidel fins al final a la recerca de la veritat i a la vida reflexiva.

1. Les fonts directes sobre l’existència de Sòcrates són el diàlegs de Plató; l’obra d’Aristòfanes (445-388 aC) Els núvols i Xenofont (430 (425) – 355 aC) a la seves obres Records de Sòcrates i l’Apologia de Sòcrates. ↩︎
2. Aspàsia de Milet (470-400 aC) va ser esposa de Pèricles i reconeguda com a “sofista” en tan que era mestra de retòrica i “historiadora”, que va exercir força influencia en la vida cultural i política de l’Atenes del segle V aC. ↩︎
3. Aspàsia de Milet (470-400 aC) va ser esposa de Pèricles i reconeguda com a “sofista” en tan que era mestra de retòrica i “historiadora”, que va exercir força influencia en la vida cultural i política de l’Atenes del segle V aC. ↩︎
4. Sòcrates estava casat amb Xantipa i va tenir tres fills. ↩︎
5. També conegut com intel·lectualisme moral. ↩︎
6. Per aquest motiu alguns historiadors de la Filosofia – com G. Grote, W.K:C Guthrie o Paul Veyne –  ubiquen a Sòcrates dins del moviment sofista. ↩︎
7. Plató, en la seva Apologia, les posarà en boca de Sòcrates quan defensa la seva forma de vida. ↩︎
8. Segons l’Apologia de Sòcrates de Plató, Querefont – amic de Sòcrates – va consultar a l’oracle de Delfos si havia algú que fos més savi que Sòcrates; la resposta va ser que no havia ningú que fos més savi que Sòcrates. ↩︎
9. La Guerra del Peloponès (431–404 aC) va enfrontar Atenes i la seva aliança —la Lliga de Delos— amb Esparta i la Lliga del Peloponès. Aquest conflicte, originat per la rivalitat entre dues potències gregues, va acabar amb la derrota d’Atenes i la crisi de la seva democràcia. Aquest context de decadència política i social serveix de teló de fons per entendre la condemna i mort de Sòcrates. ↩︎
10. Recordem que Sòcrates va servir com a hoplita en la Guerra del Peloponès (431–404 aC), destacant en batalles com Potidaea i Delium, on va salvar la vida d’un dels seus oficials. ↩︎
11. Platón. Apología de Sócrates. Traducció de Carlos García Gual. Madrid: Alianza Editorial, 2005. (31d–e), Sòcrates afirma que la “veu divina” (daimónion) és aquella que li impedeix actuar de manera equivocada, i reconeix que aquesta característica va ser ridiculitzada i utilitzada per Meletus en la seva acusació, com a prova d’haver introduït noves divinitats. ↩︎
12. El 404 aC, després de la derrota d’Atenes a la Guerra del Peloponès, es va instaurar una dictadura oligàrquica coneguda com el règim dels Trenta Tirans, amb el suport d’Esparta. Aquest govern va suprimir la democràcia i va reprimir brutalment l’oposició. Tot i que Sòcrates es va negar a participar en accions injustes ordenades pel règim, alguns dels seus antics deixebles, com Críties, en formaven part. Aquest fet va alimentar la desconfiança i el ressentiment contra ell un cop restablerta la democràcia, i probablement va influir en l’hostilitat que va envoltar el seu judici. ↩︎
13. Sòcrates va ser jutjat per un tribunal popular compost per 501 ciutadans, escollits per sorteig entre els homes amb dret polític. Va ser declarat culpable per una majoria molt ajustada —es calcula que per només una trentena de vots. En el sistema judicial atenenc, l’acusat podia proposar una pena alternativa a la que demanava l’acusació. Sòcrates, amb to irònic, va suggerir inicialment que se li concedís una recompensa pública pels seus serveis a la ciutat. Finalment, va proposar una multa de trenta mines d’argent, que els seus deixebles es van oferir a pagar. Tot i això, el tribunal va acabar ratificant la condemna a mort per una majoria encara més gran. ↩︎
14. Segons relata Plató a l’Apologia (20e–23c), el deixeble de Sòcrates, Querefont, va preguntar a l’oracle de Delfos si hi havia algú més savi que Sòcrates. La sacerdotessa de l’oracle va respondre que no n’hi havia cap. Sòcrates, sorprès, va interpretar aquesta resposta com un enigma: ell no es considerava savi. A partir d’aquí, va iniciar una recerca per refutar la profecia, interrogant polítics, poetes i artesans que es creien savis. Va descobrir que, tot i la seva ignorància, ell era més savi perquè reconeixia els límits del seu propi saber, mentre que els altres no. Aquest episodi esdevé el punt de partida de la seva missió filosòfica: ajudar els altres a examinar-se i a cercar la veritat amb humilitat i guiats per la raó. ↩︎
15. Diálogos I: Apología – Critón – Eutifrón – Fedón. Traducción y notas de Luis Gil. Madrid: Gredos, Biblioteca Clásica, 1981 ↩︎
16. Vide nota 48. ↩︎

“La ciutat és una de les coses que existeixen per naturalesa i l’home és per naturalesa un animal polític; i resulta també que qui per naturalesa i no per caos de fortuna no té ciutat, està per sota o per sobre del que és l’home”.

Aristòtil. Política, 1.1253a

Atenes, de la perifèria al centre de l’univers

Les reformes que es van succeir en la polis d’Atenes, fins a convertir-la en el centre cultural i polític de tota l’Hèl·lade, no van estar exemptes de desigualtats, doncs no tothom que residia a Atenes era ciutadà; calia complir uns requisits: ser home, lliure, de pare i mare atenenca i tenir més de 30 anys.

Les dones, malgrat que fossin lliures i de progenitors atenencs, no eren ciutadanes i la seva única funció era tenir cura de la gestió de la casa, dels fills i del marit. La seva educació era bàsica i no podien sortir al carrer si no era acompanyades d’un baró (ni que fos esclau).

Tampoc els estrangers (metecs) – la majoria dels quals  exercien com a comerciants, artesans o mestres – gaudien del benefici de la democràcia; doncs malgrat la seva residència i el pagament d’impostos especials, no podien participar en l’ekklesia ni en els tribunals (però si ser condemnats) i havien d’estar sota la protecció d’un ciutadà.

Per últim, els esclaus, que privats de tota llibertat i drets, eren considerats com a una propietat pels seus amos i, malgrat que poguessin assolir la llibertat o comprar-la, mai podrien ser ciutadans. Ben al contrari, considerats com a éssers inferiors, quedaven relegades a la marginalitat i l’ostracisme social.

Atenes, el nou paradigma

El procés d’abstracció creix i la filosofia comença a prendre forma. Ja no es tracta de l’objecte físic o natural, sinó de la idea que, dins la ment de l’ésser humà, busca explicar el món a partir d’entitats (siguin matemàtiques o no ). Aquest moviment constitueix el nucli del pensar filosòfic.

A tota l’Hèl·lade i les seves colònies, aquestes noves formes d’explicar el món – la realitat, el kósmos (ϰόσμος) – s’escampen i generen escoles de pensament. Entre elles s’estableix una tensió creativa que impulsa la recerca i el contrast d’idees. La filosofia, amb més continguts explicatius, esdevé  el nucli de la difusió de la ciència i els sabers.

Escoles filosòfiques presocràtiques i el seu nucli filosòfic

Tornem a Jònia, però aquesta vegada a la illa de Samos (d’uns 500 km² aproximadament) on va néixer – molt abans que Heràclit i Parmènides, però també en el segle VI aC.- Pitàgores¹.

Fill de navegant, el seu nom significa “anunciat per l’oracle”, ha esdevingut , juntament amb Thales,  un dels grans referents del coneixement matemàtic. Curiosament, igual que Thales, no va deixar cap llibre escrit i tot el que sabem de les seves ensenyances prové dels seus deixebles (com per exemple Filolau i Empèdocles) o dels seus crítics (Aristòtil).

Influenciat pels physics de Milet ( com Thales i Anaximandre), Pitàgores va conquerir fama de savi, però – com és freqüent – fou mal comprés. Sota la tirania de Polícrates, es veié obligat a exiliar-se a Cretona, a la Magna Grècia, l’any 540 aC., on va fundar la seva escola, o millor dit, una “secta”, donada l’organització tan estructurada i jerarquitzada dels seus membres segons el grau de coneixement: el grau més baix el tenien els Exotèrics (neòfits i postulants); al nivell intermedi, es trobaven els Auditoris, que rebien les ensenyances d’un deixeble. Al nivell superior, vivint en comunitat i compartint béns, estarien els Esotèrics. Aquest grup estaria format per: els Venerables, els Polítics, que  defensaven una estructura aristocràtica de la societat on l’elit -formada per un grup de savis – dirigiria la polis; per sota d’aquests es trobarien altres grups socials: sacerdots, guerrers, productors); els Contemplatius, els Físics o Matemàtics que es dedicaven al coneixement fonamentat en símbols, codis: és a dir, a l’aritmètica, la música, la geometria, l’astronomia, la gramàtica i la poesia.

Donat el misteri que envoltava aquest grup, resulta difícil determinar quines ensenyances eren pròpiament del seu fundador, Pitàgores, i quines dels seus seguidors, els pitagòrics, que van mantenir-se actius fins l’època hel·lenística.

Quan les matemàtiques es tornen música còsmica

Aigua, apeiron, aire, foc… tots ells són elements de la natura que havien estat considerats com arkhé (arjé), és a dir, com a principis originaris de tot allò que existeix.

Ara bé, els pitagòrics no consideraven aquest elements com a realitats fonamentals, sinó com a estructures compostes. L’origen veritable – pensaven- havia de trobar-se en algun element més simple i unitari de tot: els nombres.

“[…] els nomenats pitagòrics es van dedicar a les matemàtiques i van ser els primers en fer-les progressar. […] van creure que els seus principis eren els principis de totes les coses. Donat que els nombres són, per naturalesa, els primers d’aquests principis, en ells creien trobar moltes semblances amb els éssers existents i amb els que estan en formació […] donat que veien que els atributs i les relacions de les escales musicals eren expressable en nombres i que semblava que totes les altres coses s’assemblaven, en tota la seva naturalesa, als nombres i que aquests semblaven ser els primers en tota la naturalesa, van suposar que els elements dels nombres eren els elements de tots els éssers existents i que tots els cels eren harmonia i nombres.”

El nombre es constitueix com el principi de totes les coses i com allò que estructura la naturalesa a partir de les possibles combinacions entre el parell (què és il·limitat) i l’imparell (que és limitat).

A ulls d’un pitagòric-matemàtic, l’estructura de la realitat és dual i molt meta-física: el nombre no és una qualitat adherida a un objecte (com sostindrà Aristòtil més endavant), sinó una entitat que resideix en el subjecte que observa. El nombre no acompanya la cosa, és la cosa. Per tant, per un pitagòric, el nombre és, té existència. Per exemple, el nombre imparell 9 – que pot veure’s com la suma de quatre nombres parells (2+2+2+2) més la de l’imparell (+1) – pot simbolitzar una realitat concreta, com ara el naixement d’un ésser humà.

Des de la perspectiva de fa 26 segles, aquesta visió representava tota una revolució intel·lectual. Els pitagòrics atribuïen als nombres un valor espiritual i místic que s’allunyava completament a l’ús habitual del moment: fins aleshores, els nombres s’utilitzaven per a fins pràctics i mercantils, com ara portar el registre de béns, mesurar o calcular els guanys de les relacions de compra i venda.

L’explicació pitagòrica, en canvi, proposava una concepció del món molt més abstracta i simbòlica, que resultava massa confusa – i potser massa exigent – per a tots els intel·lectes.

Les matemàtiques, enteses com a geometria, eren intel·ligibles i útils per captar l’estructura d’allò creat tant per la natura com per l’ésser humà. Però pensar en el nombre com a arkhé – com a principi fonamental de tot – implicava un nivell d’abstracció molt elevat.

Potser avui som més capaços de comprendre la realitat segons la van exposar els pitagòrics, ja que els nostres dispositius electrònics (mòbils, tauletes, ordinadors…) funcionen gràcies al llenguatge binari: 0-1-0-1, on 0 equival al que no es, i 1 al que és. Aquest sistema elemental de representació recorda, paradoxalment, aquella concepció primigènia del món en termes de dualitats.

Encara hi ha un exemple més contundent de com els pitagòrics es van avançar al seu temps amb el seu misticisme matemàtic: els colors.

L’arc de Sant Martí, aquest fenomen meteorològic bell i evocador, interpretat antigament com un missatge diví de bona voluntat, és avui explicat com un efecte òptic: resultat de la reflexió, refracció i dispersió de la llum a través de les gotes d’aigua, percebut per l’ull humà com una seqüència de colors (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violeta). En l’actualitat, la tècnica (tékhne) juga a favor dels pitagòrics: els colors que veiem a les pantalles no són altra cosa que valors numèrics, concretament, combinacions hexadecimals de sis dígits. Així, allò que abans era la mescla estètica dels colors primaris dins la paleta de la natura o del pintor, avui es representa amb codis precisos: Verd fosc: HEX #008000 – RGB (0, 128, 0); Verd clar: HEX #28B463 – RGB (4, 180, 99); Blau pur: HEX #0000FF – RGB (0, 0, 255).

Les matemàtiques, pels pitagòrics, no eren només una eina de mesura, sinó la clau per entendre la realitat. I ara, més de dos mil·lennis després, la nostra tecnologia sembla donar-los la raó.

I,  seguint aquest fil explicatiu, l’etern moviment del cosmos, què no és fruit de l’atzar, no seria, potser  – com van afirmar els pitagòrics – la combinació harmònica de nombres parells i imparells? Una combinació que, ordenada segons proporcions concretes, donaria lloc a una relació com ara 1/8 (un octava) – una proporció que és alhora nombre i so, mesura i harmonia.

Per als pitagòrics, el cosmos s’ordena numèricament i aquesta estructura profunda es manifesta en la música de les esferes: una harmonia universal que només la raó pot arribar a percebre.

“[…] alguns creuen que el moviment dels cossos tan gran ha de produir un so, doncs, en efecte, ho fa el moviment dels cossos terrestres, inferiors en tamany i en velocitat. Quan el sol, la lluna i tots els estels, tan nombrosos i tan grans, es mouen amb un moviment tan ràpid, és impossible que no produeixin un so immensament gran.  Partint d’aquesta argumentació i de l’observació […] les seves velocitat i mesures tenen les mateixes relacions que les de les concordances musicals, afirmen que els so emès pel moviment circular de les estrelles és harmònic. De tot això és dedueix clarament la teoria de que el moviment de les estrelles produeix una harmonia […].”

Només es possible conèixer de dues maneres amb allò que “és” o amb allò que “no-és”; i el que “no-és” no té sentit; per tant, no cal gastar energies en ell ¹.

Així de contundent es mostra Parmènides en el seu poema. Filòsof de la colònia occidental d’Èlea, a la Magna Grècia, visqué a més de 2000 kms d’Efes.

El seu poema – què consta d’un Proemi i dues parts – és, en teoria, de caràcter didàctic, pot arribar a ser tan obscur i complex com els escrits del seu coetani Heràclit.

Amb Parmènides assistim – ara sí – a un canvi en la forma d’explicar com és possible adquirir el coneixement; aquest només pot assolir-se per una de les dues vies:  la via de la doxa (opinió) o la via de l’aletheia (la veritat).

Si mirem enrere, veiem Thales, Anaximandre, Anaxímenes, i fins i tot Heràclit (que feia els primers passos cap el pensament meta-físic), partien directament de les dades dels sentits per arribar a conclusions més universals, en un procés de pensament inductiu. 

Parmènides nega aquesta via com a font vàlida de coneixement. Al contrari, afirma amb una certa duresa què, injustificadament, la majoria d’ésser humans no saben distingir entre el coneixement que ve per la via dels sentits – relacionat amb el  “no-ser” – i construeixen els seus coneixements a partir de la doxa, és a dir, de simples opinions. Ell, en canvi, ens indica què el camí veritable és el de “ser” i des d’una forma deductiva, afirma que allò que “és” és immutable, que no pot ser “ser” i “no-ser” a la vegada (no pot néixer ni morir), i que és perfecte.

Les eugues que em transportaven em van portar tan lluny com el meu ànim podria desitjar, quan, en la seva conducció, em van posar en el famosíssim camí de la deessa, que guia l’home que sap a través de totes les ciutats. Per aquest camí era jo portat; doncs per ell em traginaven les hàbils eugues que tiraven del carro, mentre unes donzelles mostraven el camí. I l’eix grinyolava als cubells de les rodes ardent, ja que el pressionaven fortament a un i altre costat dues rodes ben tornejades, quan les filles del Sol, després d’abandonar la morada de la Nit i trets els vels dels seus caps amb les seves mans, es van apressar a portar-me a la llum. Allà hi ha les portes dels camins de la Nit i del Dia, que sostenen dalt una llinda i avall un llindar de pedra. Elevades en l’aire, es tanquen amb grans portes i la Justícia, pròdiga en càstigs, guarda les seves claus alternatives. Demanant-li les donzelles amb suaus paraules, hàbilment la van convèncer que els deslligués ràpidament de les portes el fiador del pany; i aquestes, després de fer girar alternativament sobre les seves frontisses, els eixos de bronze, proveïts de reblons i claus, van originar, en obrir-se, una immensa obertura. Al seu través, en rectament, conduïen les donzelles el carro i les eugues per un ample camí.

I la deessa em va rebre benèvola, va agafar la meva mà dreta amb la seva i em va parlar amb aquestes paraules: “Oh jove, company d’immortals aurigues, que arribes a la nostra morada amb les eugues que et transporten, salve, ja que no és mal fat el que et va impulsar a seguir aquest camí, que està fora del trillat sender dels homes,  sinó el dret i la Justícia. Cal que t’aprenguis tot, tant l’impertorbable cor de la Veritat ben rodona, com les opinions dels mortals, en què no hi ha veritable creença. No obstant això aprendràs també com el que es creu hauria de ser acceptable, perquè penetra totalment totes les coses”².

Parmènides presenta el coneixement (episteme) com un procés que va des de la foscor de la Nit – on habita el món de l’experiència, el món ja conegut, l’àrea de confort –  cap a la Llum, on  es possible comprendre la Veritat “ben rodona”, sense canvis, i trobar-hi la Justícia. La Nit representa l’alternança com a llei i, per tant, com a forma de “justícia” basada en el canvi i l’opinió. En canvi, la Llum és la meta del camí del coneixement, on regna allò estable, immutable i veritable.

Aquest viatge es fa per un “ample camí”, identificat amb la via del coneixement. Les portes de la Nit i el Dia simbolitzen l’elecció fonamental: optar entre la doxa (opinió) i l’aletheia (veritat).

Com a metàfora contemporània, podríem recordar la pel·lícula Matrix³, on el protagonista (Anderson/Neo) ha de triar entre la pastilla blava – seguir vivint dins la il·lusió – o la vermella – descobrir la veritat oculta. Parmènides opta clarament pel camí que condueix al veritable coneixement: la porta del Dia, de la Veritat i la Justícia.

Un cop en aquesta nova dimensió del pensament, en aquest camí de llum, la deessa s’adreça a l’auriga per revelar-li allò que trobarà.

Dins d’aquesta nova dimensió, en aquest camí – la deessa informa a l’auriga del que trobarà:

[…] les úniques vies de recerca pensables. L’una, que és i que li és impossible no-ser, és el camí de la persuasió (perquè acompanya a la Veritat); l’altra, que no-és i que li és necessari no-ser, aquesta, t’ho asseguro, és una via totalment indiscernible; perquè no podries conèixer el no-ser (és impossible) ni expressar-ho.

Hi ha dues vies de coneixement: la del “Ser” i la del “No-ser”. Aquestes dues vies no poden recórrer-se alhora, com sovint fa la majoria dels ésser humans, perquè són radicalment contradictòries.  El “Ser” significa existir; el “No-ser”, en canvi, és el no-res: hi ha una realitat buida, sense atributs ni definició possible. Per tant, no es pot pensar ni parlar del No-ser ja que no té cap contingut; és impensable, il·lògic i inexistent.

El que pot dir-se i pensar-se ha de ser, perquè és ser, però el no-res no és. Això és el que t’ordeno que consideris, perquè aquesta és la primera via de recerca de la qual intento apartar-te i després d’aquella per la qual els homes ignorants vaguen, bicèfals; perquè la incapacitat guia en el seu pit el pensament errant; són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gents sense judici, que creuen que ser i no ser són el mateix i no el mateix; el camí que tots ells segueixen és regressiu

El consell és clar: refusar la via del “No-ser”⁴[4]  (la de la Nit) i seguir la via de la Veritat, la del Ser (la del Dia), plena de senyals i indicis que permeten reconèixer-la. Aquesta via obre un ventall infinit de possibilitats i objectes de coneixements: només cal pensar en la seva existència.

Crida especialment l’atenció l’interès que mostra Parmènides pel procés del coneixement, o, dit en paraules més pròximes a nosaltres, pel camí d’aprenentatge. És en el trajecte on es poden identificar tots els elements d’ allò què és, què existeix, precisament perquè sempre ha existit, perquè no està sotmès a la temporalitat: és u, continu, igual, invariable. Una realitat plena i indivisible.

Parmènides utilitza una imatge per descriure aquesta realitat: “esfera  perfecta”. Avui en dia, pot semblar difícil imaginar la perfecció d’una esfera, però hi ha un exemple sorprenent: l’electró. Des de l’any 2011, és la partícula més perfecta que coneixem; la seva forma s’allunya de la perfecció esfèrica tan sols 0,000000000000000000000000001 cm.

Així doncs, Parmènides ens convida a contemplar la Veritat, però és molt conscient de la dificultat que això representa per la majoria dels humans. Davant d’aquesta limitació, Parmènides obre la possibilitat d’una tercera via: una via on es desenvolupa la “veritat de l’aparença”, és a dir, una veritat que no s’imposa amb total evidència als sentits i que, per això mateix, pot conduir a l’error. Això passa quan confiem cegament en els costums, les tradicions… en la doxa (l’opinió).

Ara bé, per superar aquest obstacle, l’ésser humà ha d’aprendre a unir les dades dels sentits i de l’experiència a la llum de la raó  (del logos). Només així tot queda integrat i unificat sota la llum de la Veritat del ser i es fa possible la superació dels contraris. Amb Parmènides, el coneixement dona un pas decisiu: ja no es limita a la “descripció” de la physis mitjançant la recerca de les lleis que la regulen, sinó que es transforma en pensament, en recerca del fonament. En una paraula: esdevé metafísic.

Una mica més al nord, també banyada pel mar Egeu, però ara a la desembocadura de riu Caïstre, està la ciutat-estat d’Efes. En ella es pren el relleu en el nou paradigma del saber. A l’ombra del majestuós temple d’Àrtemis¹ deambulava Heràclit², nomenat l’Obscur. Es desconeix l’origen d’aquest apel·latiu, però de ben segur que està relacionat amb l’estructura i el llenguatge que va utilitzar en la seva obra, Sobre la natura (Περὶ φύσεως) – de la qual només es conserven fragments- que és força enigmàtica; quasi tant com els oracles de la deessa.

El Logos, on resideix tot

Els homes haurien de tractar de comprendre la coherència subjacent a les coses; està expressada en el Logos, la fórmula o element d’ ordenació de totes elles.³

Després d’haver escoltat el Logos – i no a mi- és savi convenir que totes les coses són una.⁴

Heràclit dona un pas més en la construcció de l’arquitectura filosòfica. La seva reflexió sobre la realitat, la physis, es fa més abstracta. Ell comença a distingir entre allò que és la doxa (opinió) i l’aletheia (veritat): la doxa és allò que sorgeix de l’aparença, que es capta pels sentit i pren forma de veritat; semblant a les fake news dels nostres temps.

Però en aquell moment del procés del pensament filosòfic – iniciat per  Tales, Anaximandre, Anaxímenes que van establir elements unitaris i immutables del Tot – mancava una paraula, un concepte que expliqués la relació entre el tot i la part, l’aparença fixa i el canvi permanent i constant. Aquest concepte és “λóγος” (Logos).

En temps d’Heràclit, la grafia λ-ó-γ-ο-ς ja existia i el seu significat literal era paraula; però Heràclit amplia aquesta definició per fer referència a la comprensió total de la realitat que, incomprensiblement per a ell, no és accessible a tothom. El Logos és, doncs, la llei eterna a partir de la qual tot esdevé. És la unitat que transforma el caos en cosmos.

Els homes haurien de tractar de comprendre [que] la coherència subjacent a les coses està expressada en el Logos, fórmula o element d’ ordenació de totes elles. Els homes sempre es queden sense comprendre que el Logos és així com jo ho descric, [és] el mateix abans d’haver-lo escoltat que una vegada que l’han escoltat; doncs, tot i que totes les coses esdevenen segons aquest Logos, [alguns] homes s’assemblen a gent sense experiència, fins i tot quan experimenten paraules i accions tal qual són les que les explico o quan distingeixo cada cosa segons la seva constitució i dic com és; a la resta dels homes les passen desapercebudes quantes coses fan desperts, de la mateixa manera que s’obliden del que fan quan dormen. Per tant, es necessari seguir el [què és] comú; però, tot i que el Logos és comú, la majoria viu com si tingués una intel·ligència particular. Després d’haver escoltat el Logos i no a mi, és savi convenir que totes les coses són una⁵.

Segon la cita anterior, Heràclit es considerava posseïdor d’una veritat (aletheia) capaç d’explicar la llei fonamental que estructura la realitat (el món), una llei en la qual també s’inclou l’ésser humà. Aquesta llei, anomenada Logos, tot i ser comuna i vàlida per comprendre la totalitat de tot el que existeix, no sempre és comprensible ni accessible per a tothom. Segons critica Heràclit, la majoria de les persones viuen limitades al coneixement d’elements particular de la realitat, però els manca la comprensió de la seva globalitat. El coneixement, entès com a saber, no consisteix només en analitzar profundament allò concret, sinó en descobrir l’estructura profunda que comparteixen tots els éssers particulars. Aquesta parcialitat del coneixement – expressada per la doxa (opinió)- només es pot superar a través de la comprensió del Logos, allò comú i subjacent a tota la  physis. Entendre el Logos com allò que ho ordena tot i està present en tot és el que permet comprendre la realitat com a una unitat.

El terme logos adquireix amb Heràclit un nou significat que s’estendrà i es matisarà al llarg de la història del pensament: el Logos és el discurs o raó que capta la realitat profunda: una llei eterna i divina que manté unides i vincula la pluralitat de la physis, és a dir, la diversitat aparent de la realitat. Aquesta concepció holística del tot – que defensa la unitat essencial fins i tot entre allò que sembla oposat – és expressada per Heràclit mitjançant una sèrie d’aforismes plens de força, que ens conviden a pensar la realitat més enllà de les aparences:

Πάντα ῥεῖ (tot flueix)

L’expressió “tot flueix”, juntament amb la metàfora del riu  – en el qual no és possible banyar-se dues vegades-, serveix a Heràclit per fer posar en relleu un dels grans problemes fundacionals de la filosofia: la relació entre allò que roman i allò què canvia, entre la unitat i la pluralitat. L’esdevenir – simbolitzar pel riu – representa i sintetitza la identitat del canvi constant. En aquest fluir continu on es manifesta la realitat com a procés dinàmic, present sempre i arreu, on allò múltiple i canviant no exclou, sinó que implica, una unitat profunda.

“La guerra és el pare i el rei de tot…” “El camí amunt i avall és un i el mateix” “El divergent convergeix amb sí mateix; semblant a les tensions oposades com les de l’arc i la lira”

Allò què és oposat o contrari apareix, als ulls d’Heràclit, com la síntesi del que és comú a totes les coses. Aquest principi ho governa tot i, per això, esdevé una de les manifestacions del Logos, la seva presència del qual es manifesta tant en el món diví com entre la societat humana: la lluita i l’oposició donen lloc a l’ordre i l’harmonia (cosmos).

La unitat és el que permet que cada cosa dins de la physis sigui el que és. Aquesta unitat l’atorga el Logos, ja que és ell que ho integra tot i relaciona cada element amb la totalitat: el convergent amb el divergent, l’harmonia amb la dissonància, l’idèntic amb el diferent, el tot amb les parts.

Heràclit supera en abstracció als seus companys de Milet. Si Thales, Anaximandre i Anaxímenes cercaven el per què o les lleis de la physis, Heràclit fa un pas més enllà: el seu pensament té una dimensió marcadament meta-física. No li interessa explicar els mecanismes del procés del canvi, sinó descobrir què és allò que dona unitat a la realitat.

El canvi és la part visible i observable del món – la doxa (l’opinió) -, mentre que la unitat profunda que s’hi amaga constitueix la part invisible – l’aletheia (la veritat) -, present tant en cada cosa individual com en el conjunt de la totalitat.

Però l’Obscur necessita d’un concepte, d’un referent material, perquè el seu discurs focs pogués ser entès – encara que, probablement, això no li importava gaire – i considerà què el foc podria ser l’arkhé a partir del qual tot s’origina:

Aquest cosmos [el mateix de tots] no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre va ser, és i serà foc etern, que s’encén segons mesura i s’extingeix segons mesura.⁶

Tanmateix, aquest foc no és l’origen de la vida en el sentit que li donaríem des d’una mentalitat evolucionista (o creacionista), sinó que representa l’origen del canvi i dels processos naturals. El foc està present en tot.