Tant en el símil de la Línia com en el mite de la Caverna el punt de partida és la doxa (opinió) i la meta final és l’episteme (coneixement o ciència). L’ànima comença amb el coneixement dels sentits, que només ofereix una realitat canviant i aparença, i es dirigeix, mitjançant la raó, cap al món de les Idees, immutables i universal. Aquest ascens és possible gràcies al mètode dialèctic.

Els sofistes s’aturaven a la doxa; Plató, en canvi, defensa que només el coneixement de les formes pures proporciona saber autèntic, ètica i política justa.

Només qui hagi arribat a descobrir de la Veritat, ha contemplat les Idees i comprès la seva jerarquia i l’harmonia del tot, està legitimat per a governar i dotar d’estabilitat i justícia l’ordre polític de la polis.

Per aquest motiu, l’esclau que ha assolit el procés dialèctic no pot quedar-se en el món de les Idees, allunyat del món sensible, ha de tornar a la caverna, a la vida col·lectiva i social per fer partíceps als seus conciutadans de la felicitat i del bé comú. Aquest retorn no és opcional, sinó una exigència ètica i política. El filòsof ha d’introduir l’harmonia a la ciutat per mitjà de la persuasió, o si cal de l’autoritat perquè tots els ciutadans puguin beneficiar-se de la justícia i del coneixement. L’objectiu no és el poder, sinó la felicitat col·lectiva.

El filòsof-rei ha de tenir cura de la comunitat i protegir-la, perquè gràcies a l’educació que han rebut i el fet d’haver vist la Veritat respecte al que és bell, just i bo, està millor preparat per distingir la realitat de les aparences: saben reconèixer les ombres i les imatges per allò que són.

Tanmateix, no és el desig de poder, ni la riquesa individual, el que ha de portar un individu a governar, sinó el compromís amb el bé comú i la realització de la felicitat col·lectiva. Només així és com es pot trobar la Justícia tant a la ciutat com a l’individu.

Pel que fa a l’univers sensible, el seu model és creat pel Demiürg a partir del món intel·ligible, de manera que aquest món creat sigui el més semblant possible al model etern i immutable. Pel que fa a la Natura, ella és un art que imita la raó divina, i les seves creacions són còpies de les Idees.

Plató, Timeu 28a

Davant d’aquesta fractura entre dues realitats — el món sensible i el món intel·ligible — , sorgeix la pregunta clau: com pot l’ésser humà passar del coneixement empíric al coneixement racional? La resposta de Plató és clara: el model matemàtic actuarà com a pont.

Sabem que els objectes materials imiten les Idees i que, per tant, tenen alguna cosa que pot ser captada per la raó. Aquest és el seu element formal i matemàtic, allò que permet reconèixer-hi estructures universals.

Les matemàtiques en general, i en especial la geometria[4], són el primer pas cap al món de les Idees. A través del seu estudi, es desenvolupa la capacitat de pensar de manera abstracta i es fa el pas de la doxa a l’episteme[5].

Quan som capaços de captar les Idees tal com són en elles mateixes, resulta molt més senzill comprendre l’ordre que governa la realitat i com aplicar-lo tant a la vida individual (ètiques personals) com en la col·lectiva (organització política justa).

En definitiva, la Teoria de les Idees no és només una teoria metafísica, sinó el fonament epistemològic i polític del projecte filosòfic platònic.

[1] També coneguda com la Teoria de les Formes.

[2] Plató, Timeu 28c

[3] No es pot confondre el Demiürg amb el Déu judeo-cristià que és creador ex nihilo del món.

[4] De clara influència pitagòrica, els elements geomètrics que explicarien l’ordre de la realitat són el tetraedre, el cub, l’octaedre, el dodecaedre i l’icosaedre; també s’ha d’incloure la proporció i l’harmonia.

[5] De l’opinió al coneixement.

[6] La Idea del Bé actua com a principi rector de totes les altres idees: és la font d’intel·ligibilitat, de veritat i d’existència. Sense conèixer el Bé, cap governant pot ser just.

L’etica i la moral, la clau per trobar una ciutat justa i una forma de govern

Tal com s’ha dit anteriorment, no n’hi ha prou amb organitzar racionalment una ciutat, sinó que també cal que aquesta sigui el reflex de la naturalesa dels seus habitants. Per això, Plató dona tanta importància al desenvolupament de les virtuts morals a través de l’educació: només així cada persona pot descobrir quina part de la seva ànima predomina i aprendre a viure en equilibri entre la prudència, la valentia i la moderació.

A partir d’aquest punt, Plató defineix la justícia com el funcionament harmònic tant individual — a través de l’equilibri de les virtuts a l’interior de l’ànima — com col·lectiu — mitjançant el compliment de les funcions social pròpies de cada individu. La justícia, doncs, és l’equilibri de les virtuts individuals guiades per la raó, i l’harmonia social obtinguda quan cadascú fa allò per al qual està preparat naturalment, sense interferir en les funcions dels altres.

La forma de govern justa

En una societat justa li ha de correspondre una forma de govern que també ho sigui. Seguint el model de les virtuts, Plató considera que la ciutat perfecta és aquella on la raó governa, tant en l’àmbit privat com en el públic. I si la raó ha de manar, han de governar “els millors”, els aristói: si governen molts, el model a seguir seria l’aristocràcia (govern dels millors); si governa una sola persona, la forma de govern seria la monarquia, representada per la figura del filòsof-rei.

En aquests models ideals, els governants són savis, virtuosos i justos perquè coneixen la Idea del Bé i de la Justícia i, per tan són capaços de governar a favor de la comunitat. El seu amor pel coneixement els porta a buscar el bé comú per damunt de qualsevol interès personal.

Al Llibre IV de La República, Plató es proposa tancar la construcció de la ciutat justa. Aquesta ciutat presenta una organització racional i està estructurada en classes socials segons l’especialització i l’educació dels seus membres. Però una pregunta persisteix: és feliç aquesta ciutat?

Aquest és el nou repte que Adimant — un dels contertulians— planteja a Sòcrates. Aquest parteix de la idea que una societat organitzada racionalment és, en conjunt, feliç[1], perquè cadascun dels seus membres no només contribueix amb allò que fa millor, sinó que ho fa d’acord amb les seves virtuts. I aquestes virtuts resideixen en l’ànima.

Què és l’ànima?

Per entendre el concepte d’ànima (psyché[2]) cal anar al seu origen etimològic, que significa “alè” o “buf vital”¹. Al diàleg Fedó[3], ànima és principi de vida, la distinció entre un cos viu i un de mort. Al Fedre[4], s’identifica com a principi de moviment.

A La República, Plató incorpora elements de les teories pitagòriques[5], que consideren que l’ànima és immortal, preexistent, transmigra i està presa dins del cos. Amb influència de Sòcrates, esdevé també la seu de les facultats intel·lectuals i morals: de les virtuts[6].

Ara que la ciutat justa ha estat estructurada, cal centrar-se en l’ésser humà, partint de la idea que les mateixes virtuts que apareixen a la ciutat — saviesa, valor i temprança— han d’aparèixer també en els seus ciutadans. Així, la persona justa no es diferenciarà de la ciutat justa pel que fa a la idea de justícia[7]. Sòcrates analitza, doncs, la naturalesa de l’ànima humana.

L’estructura tripartida de l’ànima

Plató concep l’ésser humà com compost per cos (mortal) i ànima (immortal) [8]. El cos està dominat pels desitjos i instints materials i és efímer. En canvi, l’ànima, immortal, accedeix al món de les idees i a les veritats eternes. Per això, Plató considera que l’ànima és presonera del cos.

A partir d’aquesta concepció, i seguint l’analogia amb la ciutat, Plató proposa una estructura tripartita de l’ànima:

Aquesta estructura també és present als diàlegs Fedre[9] i Timeu[10], però és a La República on es desenvolupa clarament la relació entre ètica i política.

La virtut dominant en cada part de l’ànima vincula l’individu amb la seva funció social dins la polis. Si cada individu desenvolupa la virtut que li correspon, la ciutat esdevé virtuosa, feliç i justa. La justícia, doncs, no és més que l’harmonia de les parts de l’ànima i, per analogia, l’equilibri entre les classes socials.

Així, la saviesa dirigeix, el coratge executa, i la temprança modera els desitjos. Quan aquestes funcions es desenvolupen en equilibri, l’ànima (i la ciutat) és justa.

[1] Plató opus cit 419 a – 420 a-c

[2] Ψυχῆς.

[3] Plató, Fedó, 105c.

[4] Plató, Fedre, 245 d-e.

[5] Influència pitagòrica que posteriorment va ser adoptada pel cristianisme que va concebre l’ésser humà com a un composts de dos elements completament separats: ànima i cos.

[6] ἀρετή (areté) “excel·lència”.

[7] Plató, La República, 435 b.

[8] Dualisme antropològic

[9] Plató, Fedre 246d-249d i 253c-254eb: el Mite del carro alat és una al·legoria per descriure la naturalesa de l’ànima en relació amb l’amor i la filosofia. El carro alat representa l’ànima formada per tres parts: l’auriga que condueix el carro i representa la raó, la capacitat intel·lectual i és qui ha de dirigir i equilibrar les tendències de l’ànima per conduir-la cap a la veritat i la saviesa; un cavall què és noble, obedient i representa la part moral de l’ànima; l’altre és un cavall indisciplinat i rebel que representa els desitjos irracionals.

[10] Plató, Timeu 87 c1 – 90 d7: les diferents parts de l’ànima ocupa un lloc en el cos humà: el cap per la raó; el pit pel coratge i la valentia; el ventre per la moderació.

Llibres II, III i IV: la construcció d’una ciutat justa

En aquest grup de llibres, Plató intentarà demostrar que, contràriament al que defensen Trasímac i Glaucó⁴ – la justícia és superior a la injustícia, sigui quin sigui el tracte que rebi una persona justa — fins i tot si és perseguida o maltractada injustament.

Per tal d’aconseguir aquest objectiu, cal primer definir què són la justícia i la injustícia, i analitzar com afecten l’individu. Plató sosté que el compliment de les normes morals no només és desitjable per a la convivència, sinó que beneficia tothom i és font de felicitat.

L’ésser humà un ésser social

Sòcrates es proposa investigar com, a partir del naixement d’una ciutat, sorgeix la justícia. El fet d’escollir la construcció d’una ciutat des de zero respon a dues raons: en primer lloc, perquè considera que és més fàcil descobrir la justícia en un àmbit ampli – com seria el cas d’una ciutat – que no pas en un individu⁶; en segon lloc, perquè quan parla d’una ciutat justa, es refereix a les relacions adequades que s’estableixen entre els seus ciutadans.

Amb aquesta analogia entre persona justa i ciutat justa, s’inicia el veritable procés de recerca sobre què són la justícia i la injustícia, juntament amb tota l’exposició política, social, ètica, antropològica i epistemològica de Plató. En poques paraules, l’exposició de tota la seva filosofia.

Aquest canvi de rumb neix de l’observació de Glaucó, que considera que el primer model de polis descrit és més propi d’una ciutat de porcs que d’éssers humans. L’estil de vida auster i autosuficient que s’hi presenta sembla massa allunyat de la realitat. Per això, Plató accepta replantejar el model i ampliar-lo¹¹[11].

Aquesta nova proposta de ciutat implica: un augment de la població; la proliferació de professions especialitzades; ambicions territorials, i la necessitat d’un exèrcit professional.

És en aquest context que apareix un nou tema clau: quin tipus d’educació ha de rebre un soldat? La persona dedicada exclusivament a protegir la ciutat — el guardi๲— no ha de tenir cap altra ocupació que la custòdia de la comunitat. Per tant, cal que posseeixi una naturalesa específica i que rebi una educació que l’eviti convertir-se en un perill per a la ciutat mateixa.

Les qualitats del guardià

L’ànima humana organitza la societat

Com ja s’ha dit anteriorment, el projecte filosòfic de Plató a La República és definir què és la justícia i com aquesta es manifesta anàlogament tant en l’Estat com en l’individu. També hem vist que només és possible la justícia social quan les capacitats humanes estan en harmonia amb la tasca que cada persona desenvolupa dins la societat.

Segons Plató, els éssers humans no tenen les mateixes disposicions naturals, i per això, la divisió social del treball s’ha de correspondre amb les diferents actituds o capacitats innates de cada individu. Cadascú ha de dedicar-se a aquella activitat per a la qual té una millor disposició natural¹⁶.

Aquesta idoneïtat és determinada per la part de l’ànima que predomina en cada persona¹⁷. Així, de la mateixa manera que hi ha tres aspectes en l’ànima humana, també hi haurà tres classes socials, cadascuna amb una funció concreta dins la ciutat.

En aquells individus en què domina l’aspecte concupiscible (desitjos i plaers), hi ha una aptitud natural per a les tasques productives, orientades a satisfer les necessitats primàries: alimentació, habitatge, vestit… Aquests seran pagesos, artesans, assalariats o comerciants. En aquells en què predomina l’aspecte irascible (coratge i força), hi ha una aptitud per a garantir la seguretat de la polis, tant a l’interior — assegurant el compliment de les lleis— com a l’exterior — defensant la ciutat d’agressions externes. Aquests seran els guardians o guerrers.

Finalment, d’entre els guardians, els qui tenen plenament desenvolupat l’aspecte racional, i són capaços de dominar els seus desitjos i vetllar pel bé comú, han de ser escollits per governar la ciutat¹⁸. La seva idoneïtat es fonamenta en el coneixement de l’ordre universal immutable de les idees. Aquests són els filòsofs-reis, que governaran guiats per la Idea del Bé, la Veritat i la Justícia.

L’educació i la vitut: els fonaments de la ciutat justa

Aquesta divisió social no seria possible sense una educació adequada, especialment per als guardians i futurs governants. Al Llibre III, Plató detalla com ha de ser aquesta formació, que comença ja des de la infantesa.

L’educació ha d’integrar el desenvolupament físic, intel·lectual i moral. Es divideix en diverses etapes: Primera etapa – Educació moral i física: inclou la lectura de textos seleccionats de literatura, la música i l’educació física. L’objectiu és formar el caràcter i inculcar la moderació. Segona etapa – Educació matemàtica: es treballen l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música des d’un punt de vista més abstracte, preparant l’ànima per comprendre les veritats universals. Tercera etapa – Educació filosòfica: els qui superin les etapes anteriors accediran a l’estudi de la filosofia, que permet traspassar el món sensible i accedir al món de les idees¹⁹. Només aquells que arribin a aquest nivell estaran capacitats per governar amb justícia i saviesa.

Per evitar la corrupció, el desig de riquesa o el nepotisme, Plató proposa que guardians i governants visquin amb austeritat, separats de la resta de ciutadans i sense dret a la propietat privada.

La justícia com a harmonia

L’objectiu final d’aquesta formació és desenvolupar les virtuts de la saviesa, la justícia i la moderació, per tal que cadascú aprengui a controlar els seus desitjos inferiors i a prendre decisions justes i racionals.

Per això, tots els habitants de la polis, des de ben petits i sense distinció de gènere²⁰, han de ser educats en funció de la part de l’ànima que predomini en ells. Així, podran exercir la funció que els correspon i contribuir, des del seu lloc, al benestar i felicitat col·lectiva de la comunitat.

La justícia en una societat més complexa

A tall de síntesi, hem vist com la polis neix, en un primer moment, de l’agrupació de persones per satisfer necessitats mútues. Cada individu aporta a la comunitat el fruit de la seva especialització: allò que sap fer millor. Aquesta primera forma de comunitat és definida per Plató com a “ciutat sana”, però també rudimentària, mancada de comoditats i refinament. És un model allunyat de la realitat, ja que els membres de la comunitat també aspiren a una qualitat de vida millor. Per tant, la recerca de la justícia ha de continuar en una ciutat amb una estructura social més complexa.

En aquest procés d’evolució de la ciutat, es manté la base cooperativa — on tots treballen per a tots—  però s’hi afegeix un nou grup social que no treballa directament per cobrir les necessitats bàsiques, sinó que vetlla per la seguretat de les fronteres i, si cal, per expandir-les: els guardians.

Aquest grup ha d’estar format per individus que destaquin per la seva valentia i prudència. Per garantir-ne l’eficàcia, aquests seran seleccionats des de la infantesa, hauran de passar per un procés educatiu rigorós i exigent, i seran apartats de la resta de la societat amb l’objectiu de formar-ne el caràcter i evitar la corrupció. D’entre aquests guardians, els que destaquin per la seva saviesa i capacitat de governar seran escollits com a governants.

Tant els guardians com els governants viuran sense propietat privada, sense matrimoni i sense reconeixement dels fills, per evitar ambicions personals o familiars que pertorbin el bé comú.

Així doncs, en una societat complexa, la justícia sorgeix quan cada ciutadà ocupa el lloc que li correspon dins de les diverses classes socials segons les seves aptituds naturals i la seva educació, i no pas per raons de llinatge, parentiu o relacions personals.

Aquest ordre, fonamentat en l’harmonia entre natura individual i funció social, és el que permet que la ciutat sigui justa. I així com en l’individu la justícia és l’equilibri de les parts de l’ànima, en la ciutat és l’equilibri funcional de les seves parts i estaments socials.

Aquesta obra, sense ser el màxim exponent del pensament filosòfic de Plató, és la més coneguda, ja que en ella s’enllacen — amb gran destresa — tots els temes desenvolupats en altres diàlegs. La seva estructura pot comparar-se a una composició molecular, en què les partícules subatòmiques — protons, neutrons i electrons— giren al voltant d’un nucli per formar molècules. De la mateixa manera, a La República, conceptes filosòfics com virtut, ètica, coneixement, la teoria de les idees… giren al voltant d’un únic nucli: la justícia.

La necessitat de reflexionar sobre el fonament de la justícia – i sobre com aquesta es manifesta socialment – va portar Plató a concloure que aquest concepte tan important no podia dependre de simples opinions, ni del relativisme sofista ni de cap convenció o pacte social.

Plató, anant més enllà del seu mestre Sòcrates – qui defensava la necessitat de conèixer què és la justícia-en-sí per poder actuar justament — afirmà que la justícia existeix com a realitat objectiva i intel·ligible (en l’àmbit conceptual, i que gràcies a possible realitzar actes justos (manifestacions concretes i parcials de la justícia). Amb aquest plantejament, Plató cerca rebatre els discursos dels sofistes, fonamentat en el relativisme moral, l’escepticisme epistemològic i la primacia de l’opinió. El nostre filòsof defensarà, primer, que els conceptes existeixen realment i, segon, que és possible conèixer-los si es dona supremacia a la raó per sobre de la informació que provenen dels sentits.

L’obra consta de deu llibres que poden agrupar-se en cinc blocs:

• Primer bloc (Llibre I): s’introdueix el tema central de tota l’obra: la justícia.

• Segon bloc (Llibres II, III i IV): s’hi desenvolupa el projecte polític platònic, amb la formació d’una ciutat ideal i l’anàlisi de la seva estructura social.

• Tercer bloc (Llibres V, VI, VII): constitueix la part més filosòfica, centrada en la teoria del coneixement i en l’educació del filòsof-rei.

• Quart bloc (Llibres VIII i IX): s’hi estudien les diferents formes de govern i la seva degradació.

• Cinquè bloc (Llibre X): funciona com a epíleg, on es reafirmen els arguments dels llibres anteriors i s’introdueix la crítica a l’art i la imitació.

En conjunt, La República ofereix una visió global de la filosofia de Plató: parteix d’una motivació moral (què vol dir actuar justament) que desemboca en una motivació epistemològica (què vol dir conèixer veritablement), fins a arribar a la formulació de la Teoria de les Idees, a la definició de virtut, i a l’estructuració d’una teoria política ideal. Aquesta última no es va materialitzar mai, però ha estat considerada com una formulació utòpica de la ciutat justa.

“Els millors discursos escrits no són més que una ocasió de reminiscència, per als homes que ja coneixen.”

Plató, Fedre

No podem saber amb total seguretat si tot el que va escriure Plató forma part el corpus platònic que ens ha arribat, però les obres que conservem constitueixen un llegat filosòfic de gran importància i categoria.

Quasi la totalitat dels escrits platònics estan estructurats en forma de diàleg¹, un gènere literari que li permetria acostar-se a la manera d’ensenyar² del seu mestre Sòcrates, i, alhora, retre-li homenatge. És precisament Sòcrates el protagonista principal i qui exposa tot nucli del pensament filosòfic de Plató.

Entremig de les discussions dialèctiques, Plató també introdueix mites, metàfores i al·legories que tenen la funció de facilitar la comprensió dels punts més complexos – i fonamentals— de la seva filosofia. Així, per exemple, al Fedre trobem el mite del carro alat; al Banquet, el mite d’Eros; al Menó la teoria de la reminiscència, a través de l’exemple d’un esclau; a La República trobarem la metàfora de la línia i el famós mite de la caverna.

Seguint els estudis dels especialistes en Plató, el corpus platònic s’acostuma a dividir en quatre etapes, que mostren una evolució progressiva del pensament del filòsof:

• Etapa socràtica (393 – 389 aC): són les primeres obres i reflecteixen el model maièutic i la ironia de Sòcrates: Apologia; Ió; Critó; Protàgores; Laques; Trasímac; Lisis; Càrmides; Eutifró.
• Etapa de transició (388-385 aC): es comença a perfilar el pensament del mateix Plató: Gòrgies; Menó; Eutidem; Hipias menor; Cràtil; Hipias Major; Menexen.
• Època de maduresa 385-370 aC): és el període de plenitud de la seva filosofia. Hi trobem: El Banquet; Fedó; La República; Fedre.
• Època de vellesa (369-347 aC) : apareixen algunes reflexions crítiques respecte a les seves teories anteriors i fa ús d’un to més místic. Destaquen: Teetet; Parmènides; Sofista; Polític; Fileb; Timeu; Críties; Lleis; Epínomis.

Amb aquesta amplíssima producció filosòfica es va estructurar el primer gran sistema filosòfic d’Occident. El seu pensament inclou una ontologia, una teoria del coneixement, una teoria sobre l’ànima, una teoria ètica i política, una teoria estètica i una cosmologia.