Kant capgira la mirada filosòfica: no és la ment qui gira al voltant del món, sinó el món qui pren forma dins la ment.
Coneixement, llibertat i deure es troben en una mateixa onada.
Una filosofia il·lustrada que ens convida a pensar per nosaltres mateixos: sapere aude.
Martha Nussbaum és una filòsofa contemporània que parteix d’una pregunta molt senzilla i alhora decisiva: què vol dir viure una vida digna? La seva resposta no es construeix a partir del que les persones posseeixen, sinó del que poden arribar a ser i fer quan se’ls obren les condicions per créixer com a éssers humans. A Creant capacitats, Nussbaum defensa que una societat justa no és només la que respecta drets, sinó la que fa possible que tothom pugui pensar, decidir, sentir, relacionar-se i participar en la vida col·lectiva. El seu pensament ens ajuda a mirar d’una altra manera qüestions molt presents avui: la desigualtat, la vulnerabilitat, la justícia social i els drets humans.
La filosofia de Nietzsche s’aixeca com una veu incòmoda i radical dins del nucli de la modernitat. En un moment històric marcat per la raó, el progrés científic i els valors heretats del cristianisme i de la tradició filosòfica occidental, Nietzsche irromp per qüestionar profundament aquestes arrels. La seva crítica no és una simple revisió dels models, sinó un atac frontal als pilars sobre els quals s’ha construït la cultura europea.
Figura clau del pensament liberal i de la filosofia moral del segle XIX, J.S. Mill reflexiona sobre com és possible construir una societat més justa i equilibrada sense renunciar ni a la llibertat individual ni al bé comú. La seva proposta filosòfica ens ofereix un criteri per orientar les decisions morals tot cercant l’equilibri entre la felicitat individual i la responsabilitat cap els altres.
Si a Atenes es desenvolupava una filosofia ètica i moral, a l’altre cantó de la Mediterrània – a Alexandria[1], capital del regne dels Ptolemeus – creixia una intensa activitat científica. Aquesta ciutat, fundada per Alexandre el Gran l’any 332 aC, gaudia d’una ubicació geogràfica privilegiada i d’una gran varietat cultural fruit de la convivència entre grecs, jueus i egipcis. Aquest fet la convertiren en un gran centre comercial i intel·lectual de primer nivell.
A diferència de les diferents escoles existents a Atenes, la dinastia ptolemaica va excloure la filosofia política i ètica de la seva escola per evitar controvèrsies i defensar la neutralitat del saber i del coneixement. Va seguir el model aristotèlic respecte a l’observació, la classificació i la recerca empírica, deixant de banda les especulacions metafísiques i teològiques.
Alexandria va esdevenir en un nou focus de saber, orientat cap a les ciències naturals i experimentals. Tot el conjunt arquitectònic d’aquest centre cultural, fundat per Ptolemeu I, estava format pel Museu, dedicat a la recerca i l’estudi, amb diverses sales i espais; la Biblioteca, que amb milers de rotlles de papir formava part del Museu, tenia com a objectiu reunir tot el coneixement del món conegut amb còpies d’obres gregues, egípcies, perses i índies; i, finalment, el Serapeu, temple dedicat al déu Serapis[2] – situat fora del recinte museístic –, que es va constituir com una biblioteca secundària quan la del Museu va patir les primeres destruccions.
Aquest espai sagrat va ser destruït definitiva per ordre l’emperador Teodosi I (391 dC) que va prohibir els cultes pagans per defensar el cristianisme com a única religió de l’imperi Romà.
Entre els filòsofs més destacats estan Euclides, que va establir les bases de la geometria; Arquímedes, matemàtic, físic i enginyer, conegut per les seves lleis sobre la palanca i la flotació; Aristarc de Samos, que proposà un model heliocèntric precursor de Copèrnic; Erastòstenes, que mesurà amb gran precisió la circumferència de la Terra; Ptolomeu, autor de l’Almagest, on desenvolupà la teoria dels epicicles per explicar el moviment planetari; i, Hipàtia d’Alexandria, última gran filòsofa, matemàtica i astrònoma del món antic.
L’actitud tolerant d’Hipàtia davant de les diferents sensibilitats religioses i culturals la convertiren en una figura respectada pels alumnes pagans i cristians. No obstant, el seu lliure pensament i la seva influència intel·lectual van generar hostilitats entre les faccions més radicals del cristianisme alexandrí. Acusada d’heretgia, va morir assassinada per fanàtics l’any 415 dC.
La seva mort simbolitza la fi del món antic i el triomf d’una nova perspectiva filosòfica en què la raó va quedar subordinada a la fe.
L’Hel·lenisme científic representa el pas del pensament especulatiu al coneixement empíric i metòdic. A través de l’observació, la mesura i la raó, els savis d’Alexandria van establir les bases del que avui anomenem mètode científic.
La ciència va deixar de ser una reflexió sobre principis generals per convertir-se en una investigació sobre els fenòmens naturals, capaç de donar explicacions precises i verificables. Tot i que aquesta recerca restava encara vinculada a la visió geocèntrica del cosmos, el seu esperit d’anàlisi i la seva confiança en la raó van obrir un camí que culminaria, segles més tard, amb la ciència moderna
[1] Actual Egipte
[2] Serapis era una divinitat creada per la dinastia dels Ptolemeus que unia elements de la religió grega i egípcia. El déu Serapis combinava elements de Zeus, Osiris i Apis i representava la fusió cultural que caracteritzava l’Alexandria del moment.
Aristòtil va portar la filosofia al seu punt més alt amb la sistematització del coneixement. Però, les circumstàncies polítiques que el van acompanyar al final de la seva vida i, sobretot, després de la seva mort, van comportar un canvi molt profund dins del món grec.
Les conquestes d’Alexandre el Gran per tot l’Orient van fer desaparèixer el model de ciutat-estat que havia sigut el cor de la vida grega. El món conegut es va expandir, es va fer immens i les fronteres polítiques i culturals es van difuminar. L’individu – fins ara arropat pel sentiment de pertinença a una comunitat – es va sentit desprotegit i va començar a mirar cap a dins del seu interior. Buscava dins seu allò que abans trobava a la polis: la seguretat, la felicitat i el sentit de la vida.
Dins d’aquest nou decorat social i polític va néixer una nova manera de filosofar. Ja no era necessari preguntar-se què és la realitat? o quin és el lloc de l’ésser humà dins del cosmos?, sinó com viure en un món incert i canviant? La filosofia es transforma en teràpia per a l’ànima, en una recerca interior destinada a mantenir la serenor i l’equilibri davant d’un món convuls i inestable.
Fruit d’aquesta nova inquietud van sorgir les grans escoles hel·lenístiques: l’Epicureisme, l’Estoïcisme i l’Escepticisme, dirigides per filòsofs que havien après a viure segons uns referents ètics des dels quals trobar la felicitat, la serenor i la llibertat.
Quan mor Alexandre el Gran, l’any 323 aC, s’esvaeix definitivament el món que havia vist néixer la filosofia. Amb ell s’acaba una manera d’entendre la vida col·lectiva i comença una nova època: l’Hel·lenisme, un temps en què la cultura grega s’estén per tot l’Orient i es barreja amb altres tradicions fins que Octavi – l’any 31 aC – va proclamar Egipte com a província romana.
Les antigues polis greges com Atenes, Esparta o Tebes van perdre el seu poder polític i la seva autonomia per ser governades per generals macedònics i les seves dinasties. Així, Macedònia i Grècia van quedar sota el govern dels antigònides; les terres d’Orient (Babilònia i Síria) sota la dinastia Selèucida i la dinastia ptolemaica que va governar Egipte, fent d’Alexandria la seva capital.
Aquesta nova distribució política va canviar profundament la vida dels grecs. L’home grec ja no és un ciutadà de la polis que participava activament en la vida pública (zoon politikon), sinó un ciutadà del món.
De la pèrdua de fronteres i referents polítics en neix un nou sentiment: el cosmopolitisme, la idea de que tots formem part d’una mateixa humanitat i territori. La crisi de la civilització va provocar una gran desconcert: sense la seguretat de la polis, l’individu es veu sol davant la immensitat del món. Les grans teories metafísiques que s’havien ocupat de la naturalesa, de la raó, de la veritat o de la justícia, que intentaven explicar l’ordre del cosmos ja no tenien sentit; ara era necessari crear un nou discurs per retrobar la felicitat, el bé i la justícia dins del nou ordre.
Els filòsofs hel·lenístics ja no busquen comprendre l’univers, sinó aprendre a viure-hi en equilibri. La reflexió gira cap a l’interior de la naturalesa humana per preguntar-se com puc ser feliç? De les respostes a aquesta pregunta sortiran tres grans corrents filosòfics que ja no ens abandonaran.
En un món que havia perdut la seguretat i el valors col·lectius que donava la polis, Epicur de Samos (341-270 aC) va proposar una filosofia senzilla, humana i allunyada de les ensenyances acadèmiques de l’època[1]: una filosofia que ensenyava a viure sense por i a trobar la felicitat en les coses més essencials.
Les ensenyances d’Epicur es feien a una petita propietat a les afores d’Atenes que va rebre el nom del Jardí, on s’acollien tant a homes com a dones de tota condició per reflexionar sobre els sentit de la vida. En aquestes converses, la filosofia perdia la seva abstracció per convertir-se en una medicina per l’ànima: un camí per guarir-se del neguit, el dolor i la superstició.
L’element clau de la seva proposta filosòfica és el plaer (hedoné[2]), entès no com a disbauxa o excés, sinó com absència de dolor i de pertorbació i, per tant, com el lloc on habita la felicitat.
Per Epicur existeixen diferents tipus de plaers: els naturals i necessaris – com el menjar, el beure, descansar o l’amistat– que cal satisfer amb mesura; els naturals i no necessaris – com el luxe, el refinament.. – que cal limitar; i, finalment, els ni naturals ni necessaris – com la riquesa, la fama, el poder– que cal evitar.
L’altre element que podia pertorbar l’equilibri interior era la por. Per Epicur, la filosofia havia de servir per alliberar a l’ésser humà d’aquestes angoixes que li impedeixen viure sense serenor. Per això va formular el que va anomenar tetrafarmakon, o el remeis de l’ànima. En primer lloc, calia perdre la por als déus. En el cas de que la seva existència fos real, viuen en un estat de perfecció i felicitat, i per tant no s’ocupen dels assumptes humans. No cal tenir-los por, ja que ni premien ni castiguen. En segon lloc, no cal tenir por a la mort. Segons Epicur no cal patir per allò que no experimentem, ja que “quan som, la mort no hi és; i quan ella hi és, nosaltres ja no hi som”.
La por pel destí no té cap fonament. Pensar o afirmar que tot està escrit és un error, perquè l’ésser humà és lliure per viure amb prudència i responsabilitat, guiat per la raó i no per la fatalitat. Per últim, Epicur fa referència a la por al dolor i a les necessitats que formem part de la vida. El mals greus són curts, no duren gaire en el temps; i els mals llargs es poden suportar amb serenor si es manté una actitud equilibrada i una ment en pau.
En definitiva, per arribar a aquest estat d’equilibri, l’ésser humà ha d’aprendre a viure amb autarquia, és a dir, amb autosuficiència: saber-se bastar amb poc i no dependre del que no està al seu abast. Aquesta llibertat interior permet gaudir del plaers senzill i viure d’acord amb la natura.
Un altre punt fort de la filosofia hedonista és la importància de l’amistat. Per Epicur, aquesta era considerada el bé més gran, ja què l’amistat és font de seguretat, alegria, confiança i ajuda a mantenir l’ànima tranquil·la.
Només quan s’aconsegueix aquesta vida simple, prudent i envoltada d’amistat, s’arriba a l’ataràxia, l’estat de calma i serenor que és la veritable felicitat per a l’ésser humà.
Aquest corrent filosòfic desenvolupat per Zenó de Cition (300 aC) rep el seu nom perquè els seus seguidors es reunien a l’estoa, el porxo públic d’Atenes.
Els estoics creien que tot l’univers estava ordenat per una raó universal, el Logos, que actua com una força divina present en totes les coses. Res no esdevé per atzar: tot té un sentit dins l’ordre natural.
L’ésser humà, en tant que forma part d’aquest cosmos racional només pot ser feliç quan viu en harmonia amb la natura i amb la raó. Això implica acceptar el destí i comprendre que hi ha coses que depenen de nosaltres –com les nostres accions i judicis– i d’altres que no depenen de nosaltres, com la fortuna, la mort o la malaltia.
L’actitud més sàvia és aquella que no es deixa pertorbar per allò que és inevitable. Aquesta serenitat davant l’acceptació del destí es coneix com apatheia: absència de passions que turmentin l’ànima. Viure virtuosament és acceptar amb coratge allò que la vida presenta, confiant que tot forma part d’un ordre més gran.
Per als estoics, aquesta actitud d’acceptació no anul·la la llibertat humana; al contrari, només és veritablement lliure aquell qui té la capacitat de dominar el seu interior. La llibertat no consisteix en fer tot el es vol, sinó en voler allò que la raó reconeix com a just i necessari.
Aquesta perspectiva va ser especialment desenvolupada pels estoics romans, que van convertir la doctrina estoica com una autèntica escola de vida. Entre ells cal destacar Sèneca que ensenyava que la saviesa consisteix a mantenir la calma fins i tot davant la mort; Epictet, que havia sigut esclau, afirmava que ningú no és amo del teu esperit si tu no li cedeixes el poder”; i Marc Aureli, emperador romà, que afirmava que “la pau interior comença quan deixem de lluitar contra el que no depèn de nosaltres”.
Per a tots ells, la filosofia era una pràctica quotidiana de llibertat i serenor, un exercici constant d’autodomini i acceptació. L’ésser humà, quan viu d’acord amb la raó, troba que la seva veritable força i la llibertat interior és quelcom que ningú pot esclavitzar.
El nom d’aquesta escola prové de terme grec skeptomai que significa “examinar atentament”. Aquesta és, precisament, l’actitud de l’escèptic: després d’una observació acurada de la realitat, arribar a la conclusió que res no pot ser conegut amb absoluta certesa.
El fundador de l’Escepticisme va ser Pirró d’Èlida (360-270 aC). Va acompanyar a Alexandre el Gran fins a l’Índia, on va conèixer altres pobles i cultures. Aquest contacte cultural amb visions tan diverses del món el va portar a pensar que no havia cap fonament racional per preferir una opinió o una acció moral a una altra.
Per Pirró, la raó humana no pot accedir al nucli central i últim de les coses; només en pot percebre les aparences. Per això, la saviesa consisteix a suspendre el judici, a no afirmar ni negar res amb seguretat. Aquesta actitud, anomenada epojé, allibera l’ànima de la inquietud que provoca voler tenir sempre la raó.
L’escèptic arriba a aquesta serenor a través de cinc observacions fonamentals: la relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi; la recerca infinita de fonaments, que mai no troba un punt de partida absolut; la diversitat de les percepcions, que fa que cada persona jutgi d’una manera diferent; el caràcter hipotètic de qualsevol premissa, que mai no pot ser demostrada; i, per últim, la circularitat dels raonaments, que obliga a acceptar allò mateix que es vol provar.
Davant d’això, la millor actitud és no jutjar precipitadament i viure d’acord amb el que és més probable i raonable. Els escèptics acceptaven els costums i les normes de la comunitat on vivien sense creure’s posseïdors de la veritat.
En un món ple de canvis i contradiccions, l’Escepticisme esdevenia una via de pau interior basada en la consciència dels propis límits del coneixement.
Aquest Hel·lenisme ètic representa un canvi profund en la història de la filosofia. Desapareguda la polis, la reflexió deixa de centrar-se en l’ordre del cosmos o en la vida política per convertir-se en una recerca personal.
Les noves escoles hel·lenístiques van oferir diferents camins per aconseguir aquest objectiu. Epicur proposava viure amb senzillesa, amistat i absència de por; els estoics defensaven la vida d’acord amb la natura i la raó, acceptant el destí amb serenitat; i els escèptics recomanaven suspendre el judici per evitar el dogmatisme i mantenir la calma interior.
Malgrat les diferències, totes coincidien en un punt essencial: la felicitat depèn de l’equilibri interior i no de les circumstàncies externes.
Així, la filosofia es converteix en un instrument pràctic per aprendre a viure amb llibertat, mesura i serenitat en un món canviant.
[1] L’Acadèmia fundada per Plató i el Liceu fundat per Aristòtil.
[2] D’aquí prové el terme hedonisme.
Com ja hem dit anteriorment, Aristòtil concep la realitat des d’una perspectiva dinàmica en què la teoria del canvi adquireix una importància clau per explicar-la. Alhora, admet la necessitat de conèixer allò que roman estable dins del canvi i quin és el procés d’aquest coneixement. Però, per conèixer la realitat, cal comprendre per què existeix i canvia. Per aquest motiu Aristòtil desenvolupa la teoria de les causes.
Amb les teories de la matèria-forma i de potència i acte, Aristòtil ens ha introduït als elements fonamentals que fan referència a les transformacions i els canvis dels éssers. Però, per comprendre i conèixer com és la realitat en la seva totalitat, cal conèixer per què existeixen i per què canvien. Aquest és el motiu que el porta a desenvolupar la teoria de les causes[1].
El concepte causa significa tot el que és necessari perquè es produeixi un fenomen. Aquest, allò necessari es concreta en quatre factors (o causes): causa material, causa formal, causa eficient i causa final:
Per Aristòtil, de totes aquestes causes, la que té més importància és la causa final, ja què considera que tot allò que existeix tendeix a una fi: té una finalitat o un propòsit natural: teleologia (telos = fi )
És per aquest motiu que, segons la seva cosmologia, la Terra – per la seva pesadesa— ocupa el centre de l’univers (geocentrisme) i mostra una naturalesa ordenada formada per una jerarquia d’elements segons el criteri del seu pes (terra, aigua, aire i foc), orientada a una finalitat.
Seguint la lògica sobre el plantejament aristotèlic de la causa-efecte, cal fer-se la pregunta: què és el que ho mou tot? És evident que no es pot retrocedir infinitament buscant l’origen de cada moviment. Davant d’això, Aristòtil dedueix l’existència d’un Primer Motor Immòbil[2], que és: acte pur sense potència; és forma pura sense matèria i que mou l’univers no com a causa eficient, sinó com a causa final: tot tendeix cap a ell per atracció de la seva perfecció
Aquest Primer Motor és concebut com una divinitat (o principi diví) sense la capacitat de crear ni ordenar el món voluntàriament[3]. Només mou per la seva perfecció, excel·lència i fi desitjat.
En conclusió, Aristòtil construeix una filosofia que uneix realitat i coneixement. Amb la teoria del coneixement, explica com la ment humana, partint dels sentits, arriba a captar les formes universals i necessàries. Amb la teoria de les causes mostra, per què les coses existeixen i canvien, arribant a la idea d’una finalitat última.
Així, filosofia i ciència esdevenen la màxima expressió del saber humà: comprendre les causes últimes i el sentit de la realitat.
[1] Aristòtil: Metafísica, Llibre V (Δ), cap. 2 — 1013a24–1013b3; Física, Llibre II, cap. 3 — 194b16–195a3; Segons Analítics I, 2 — 71b9–12
[2] Aristòtil, Física VIII, 5–6; Metafísica XII, 6–7 (1072a26–27; 1072b3–4) i 9 (1074b15–35).
[3] La identificació del Primer Motor d’Aristòtil amb el Déu creador cristià apareixerà en les obres Summa Theologiae i Summa contra Gentiles de Tomàs d’Aquino al segle XIII.
Hem vist com Aristòtil parteix d’una visió de la realitat en què tot ésser és un compost de matèria i forma, i en què el canvi s’explica pel pas de la potència a l’acte. Ara bé, davant d’aquesta visió dinàmica del món, sorgeix una nova pregunta: com podem arribar a saber què són les coses i com canvien?
Sabem que el canvi o la transformació no només es descriuen físicament, sinó que també obren la porta a una pregunta fonamental: com coneixem allò que està en constant canvi? Si la matèria és allò que pot arribar a ser i la forma és allò que defineix cada realitat, el coneixement humà haurà de ser capaç de captar precisament aquesta forma universal comuna que hi ha entre els individus concrets.
D’aquesta manera, la teoria del coneixement d’Aristòtil es pot entendre com la continuació de la seva teoria del canvi: mentre el món es transforma, la nostra ment té la capacitat d’abstraure allò permanent i universal que hi ha dins cada procés de canvi.
Aquí entra en joc la seva teoria del coneixement (epistemologia) que busca explicar com la nostra ment és capaç de passar de les dades sensibles i particulars dels sentits a un coneixement universal i necessari de la realitat.
Per Aristòtil, un coneixement universal és la captació d’allò comú que es pot predicar de molts individus, com per exemple “animal”, “quadrat” o “humanitat”. A diferència de Plató, que defensava l’existència d’un món d’Idees separades de la realitat sensible (o material), Aristòtil afirma que els universals no existeixen per sí sols, sinó que només es troben en els casos concrets i particulars[1]. Aquesta diferència va comportar també una manera distinta d’entendre el procés de coneixement.
Aristòtil va distingir tres grans tipus de sabers en funció de la seva finalitat i el seu objecte d’estudi: el teòric, el pràctic i el tècnic.
El saber teòric és un saber especulatiu (o contemplatiu) que no té com a objectiu produir res ni respondre a una utilitat immediata. Sorgeix del desig de conèixer i comprendre com és la realitat, les seves causes i el seu sentit més profund. És un saber desinteressat que cerca la veritat pel simple fet de saber. Dins d’aquest saber s’inclouen la filosofia, la teologia, la física, les matemàtiques.
El saber pràctic és un tipus de coneixement orientat a guiar l’acció i a regular el comportament humà, tant a nivell individual com a col·lectiu. El seu objectiu no és només comprendre, sinó també orientar la vida i les decisions per assolir una existència bona i justa. Formen part d’aquest tipus de saber l’ètica i la política.
Per últim, el saber tècnic que tracta del coneixement que s’ocupa de l’estudi i de la producció de creacions humanes segons unes normes, principis i tècniques determinades. És un saber orientat a la fabricació i la producció, que transforma la realitat en funció d’un objectiu pràctic. Dins d’aquest saber tenim la retòrica, l’economia o l’arquitectura entre altres.
En resum, Aristòtil entén que el coneixement humà no és ni únic ni homogeni, sinó que adopta formes diverses segons el seu objectiu o propòsit: contemplar la veritat, orientar l’acció o produir i crear.
Per Aristòtil l’origen del coneixement és empíric, es a dir, prové de l’experiència. Això significa que no existeixen coneixements innats. A diferència de Plató, l’ànima, en néixer, és com un full en blanc (tabula rasa). Tot allò que sabem ho adquirim a través dels sentits i d’altres facultats humanes.
En termes generals, el procés del coneixement va dels sentits, que ens donen dades particulars i concretes, fins a la formulació de conceptes generals o universals. Aquest procés no es dona de manera immediata, sinó que passa per quatre nivells fonamentals: el primer nivell és el dels sentits. El coneixement comença amb la percepció dels objectes concrets mitjançant el sentits externs (vista, oïda, tacte, gust i olfacte). En aquest primer moment disposem de dades particulars i contingents de la realitat, és a dir, coneixem “aquest objecte concret” tal com és mostra. El segon nivell està format per la imaginació i la memòria: les dades captades pels sentits es conserven gràcies a la memòria i es poden reproduir mitjançant la imaginació. D’aquesta manera, encara que l’objecte ja no estigui present, la ment pot retenir-ne la imatge i recordar-ne les característiques. Aquí comença a aparèixer l’experiència, que és la repetició i acumulació de percepcions semblants. El tercer nivell està format per l’abstracció: aquest procés consisteix a separar, en els casos particulars, allò que és essencial i comú a tots. Gràcies a l’abstracció, la ment forma conceptes universal, que ens permeten entendre la realitat més enllà de l’individu concret. Per últim, el quart nivell: els judicis i raonaments: els conceptes universals serveixen de base per elaborar judicis (tots els homes són mortals) i raonaments més complexos. En aquest nivell, el coneixement esdevé universal i necessari, propi de la ciència, la tècnica i la filosofia.
Aquí tens un exemple d’aquest procés:
Aquest conjunt de teories apareixen desenvolupades en diferents obres d’Aristòtil, però és principalment al De ànima (Sobre l’ànima) on s’explica les facultats de l’ànima i la funció de l’intel·lecte agent i pacient; a la Metafísica tractarà sobre el tema dels universals i les causes i, a l’Organon i a l’Analítics segons exposa el procés lògic del coneixement lògic i demostratiu. En conclusió, per Aristòtil, el coneixement humà té origen en les dades sensibles, però arriba a ser universal i científic quan la ment és capaç d’abstraure i formular conceptes universals i necessaris. Així, la filosofia i la ciència esdevenen el punt més alt del saber, perquè permeten entendre les causes últimes i el sentit de la realitat.
[1] Malgrat que els conceptes “universal” i “forma” estan relacionats, no signifiquen exactament el mateix; la forma és el que dona estructura a la matèria i que determina què és un ésser concret. Per exemple, la forma d’un gat és el que fa que una determinada matèria arribi a ser un felí i no una altre cosa. En canvi, l’universal és el concepte intel·lectual que la nostra ment capta a partir de diversos individus que comparteixen una mateixa forma.
Superat el dilema del dualisme platònic gràcies a la teoria hilemòrfica, Aristòtil s’enfronta a un dels grans temes de la filosofia grega: el problema del canvi i la transformació. Els filòsofs de la physis ja havien centrat la seva atenció en aquest aspecte i van observar que tot el que ens envolta és divers, múltiple i en constant transformació. Ara bé, perquè el canvi sigui possible, ha d’existir quelcom permanent enmig d’aquesta transformació.
Amb la seva actitud pràctica i observadora, Aristòtil – seguint el fil de la teoria hilemòrfica – va oferir una teoria clara: el que perdura és la matèria, mentre que el que es transforma és la forma.
Aristòtil distingeix entre dos tipus de canvi: el canvi accidental i el canvi substancial. Un canvi és accidental quan la substància[1] és manté i només varien els seus accidents (quantitat, qualitat, lloc…). Un canvi és substancial quan es crea o desapareix una substància (generació-corrupció). Per exemple, el naixement d’un ésser (generació) o la mort (corrupció).
Per completar la seva teoria, Aristòtil introdueix la relació entre potència i acte: per potència s’ha d’entendre la possibilitat real d’arribar a ser una cosa. Per exemple, una llavor és en potència un arbre. L’acte és, doncs, el que ja és en realitat: l’arbre que creix a partir de la llavor.
Amb aquest nou element, el pas de la potència al canvi, el canvi és el procés mitjançant el qual una possibilitat existent en la matèria esdevé realitat.
En conclusió, amb aquests dos principis que constitueixen la teoria del canvi, Aristòtil supera les dificultats presentades pels filòsofs presocràtics: el canvi ja no és el pas del no-ser al ser, sinó un procés de desplegament gradual de possibilitats. El món, la realitat es presenta com una unitat dinàmica i ordenada, on allò que és permanent i la transformació es combinen harmònicament.
[1] Recordem que Aristòtil considera substància a tot allò que existeix per si mateix i no en una altre cosa i està compost de matèria i forma. Distingia entre substància primera (l’individu concret: aquest arbre, aquest cavall…) i la substància segona (l’espècie o gènere al qual pertany l’individu concret).
ESPAI HERMES 